Bassaris
 Dansaires bassari a Kédougou | |
| Tipus | poble i ètnia  |
|---|---|
| Població total | 37.500 aprox. |
| Llengua | Bassari |
| Religió | Animisme, Cristianisme |
| Geografia | |
| Estat | Senegal i Guinea |
| Regions amb poblacions significatives | |
 Guinea Bissau 500 (2007)[1] Senegal 18.000 (2007)[1] Guinea 19.000 (2007)[1] Gàmbia 104 (2001)[2] | |
| Coordenades | 12° 35′ 36″ N, 12° 50′ 45″ O / 12.593333°N,12.845833°O |
Els bassaris (també Ayan, Basar, Basari, Bassari, Bassari, Biyan, Onian, Wo)[3] són un poble d'Àfrica Occidental que habita principalment als altiplans del Senegal oriental i al nord de la Guinea. Juntament amb els bediks, els konyaguis i els badiarankés formen part del grup lingüístic de les llengües tenda.
Territori[modifica]
El país bassari és una regió de turons en la frontera entre el Senegal i la Guinea, a una zona situada a l'Est de Youkounkoun, a l'Oest de Kédougou i al Sud del riu Gàmbia. Pel costat senegalès el seu territori està gairebé totalment inclòs en el Parc Nacional del Niokolo-Koba. Pel costat guineà alguns llogarets només són accessibles a peu o en dues rodes. Aquest isolament explica en bona part el manteniment de les tradicions populars. A Guinea Bissau viuen en un territori situat en la seva major part a la regió de Gabú, entre Paunca i Bafatá.[4]
Història[modifica]
Segons les investigacions dels científics, els bassari eren emparentats amb els pobles bantus d'Àfrica Central i Sud. Per afirmar això es van basar en les similituds físiques, i les similituds culturals, com ara adorns o pentinats.
Es creu que en el moment de l'Imperi de Ghana i del Mali haurien migrat des del Golf de Guinea i Àfrica Central, que són els punts de partida l'expansió bantu, per instal·lar-se a les altures de la sud-oest de Senegal i Fouta-Djalon, on vivien a les muntanyes més altes. Una narrativa històrica parla d'ells en el moment en què Soumaoro Kanté va lluitar contra Sundiata Keita. S'ha dit que eren partidaris del primer. A l'època en què Koli Tenguella va ascendir el Fouta-Toro per conquistar-la alguns bassaris el va seguir amb altres individus pertanyents a diversos grups ètnics que havien engrossit el seu exèrcit. Molt pocs bassaris es van instal·lar a Futa Toro i s'han fos entre la població. No s'han integrat en la gran casta de soldats Koli, els Sebbe Kolyaabe.
A diferència d'altres pobles d'Àfrica Occidental, els bassaris van resistir les batudes esclavistes i la islamització. Aquest grup ètnic practica majoritàriament la religió tradicional i es va refugiar en els contraforts de la Fouta-Djalon per escapar de l'assetjament secular dels musulmans fulbe. Els bassaris sempre han estat més o menys protegits de la gihad fulbe gràcies al seu aïllament i el fet que viuen en una zona alta. Tot i això, alguns foren convertits a l'islam pels caps fulbe Alpha Yaya Molo i Thierno Timbo. Altres s'han convertit al cristianisme amb els missioners europeus en el s.XX.
Cultura[modifica]
La transició d'un grup d'edat a un altre es realitza a través de ritus d'iniciació fent un gran crida als geniss. per s ritus d'iniciació els bassaris es transformen de "Lokouta". Per a ells, aquests éssers ("Lokouta"), amb el cap fet d'un disc de ràfia i cobert de fang ocre, no són pas homes, sinó l'encarnació visible dels esperits benefactors que habiten a les coves. Les "Lokouta" fan batalles rituals contra els adolescents i els tiren cap avall. L'adolescent derrotat anuncia l'entrada en l'edat adulta. Els iniciats es refugien en els boscos prop de la cova sagrada. Allà, el "camaleó pare", un antic guardià del costum, els revela els primers rudiments de la història secreta dels bassaris i perpetuant el cicle d'iniciació, farà de cada adolescent un home realitzat, digne "fill de camaleó ", el seu tòtem.
El bassaris es pentinen tradicionalment de la mateixa manera: els homes i les dones s'afaiten els costats del crani i es deixen els cabells llargs a la meitat del crani, que pentinen en cimera. Les dones també havien recórrer a trenar els cabells, amb models de vegades molt complicats. Els joves sovint s'han trenat el cabell.
La societat bassari està organitzada en classes d'edat, cadascuna té definides les funcions i prerrogatives en funció de les circumstàncies (festes, aliments, tasques agrícoles ...).
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Nolan, Riall 1986, Bassari Migrations: The Quiet Revolution, Boulder, Westview Press.
- (anglès) Riall W. Nolan, Bassari Migrations: The Quiet Revolution, Westview (prò.), 1986, 199 p. ISBN 0813372976
- Olivier Barrière, Catherine Barrière, Paul Soto et Emmanuel Rousseau, Bassari : De l'ocre à la lumière, Romain Pages Éditions, 2005, 158 p. ISBN 2843502217
- Robert Cornevin, Les Bassari du nord Togo, Éditions Berger-Levrault, 1962, 156 p.
- Monique Gessain, Les migrations des Coniagui et Bassari, Paris, Société des Africanistes, 1967, 106 p.
- Monique Gessain, « Les classes d'âge chez les Bassari d'Etyolo (Sénégal oriental) », in Denise Paulme (éd.), Classes et associations d'âge en Afrique de l'ouest, 1971, Plon, Paris, p. 157-184.
- Monique Gessain, Environnement végétal et anthropologie écologique des Bassari du Sénégal oriental : évolution du village d'Etyolo depuis 1900, Paris, Université Pierre et Marie Curie, 1976 ?, 342 p.
- Monique Gessain, « Démographie historique des Bassari (Sénégal oriental) : l'évolution du mariage », L'Anthropologie (Paris), 1981-1982, 85-86, 4, p. 627-650.
- Monique Gessain, et Annabel Degrées du Loû,, « L'évolution du lévirat chez les Bassari », Journal des africanistes 68, 1-2, 1998, p. 225-247.
- Monique Gessain, « Âge et classe d'âge chez les Bassari du Sénégal oriental », in Bulletins et Mémoires de la Société d'Anthropologie de Paris, 2002, tome 14, fascicule 1-2, mis en ligne le 15 août 2005
- Monique Gessain, Bassari : Guinée et Sénégal, 1927-2002, Sepia, 2003, ISBN 2842800710
- Monique Gessain La femme et le masque : Ou l'éloge de l'équilibre chez les Bassari, Sepia, 2006, 272 p. ISBN 2842801067
- Jean Girard, Les Bassari du Sénégal : fils du caméléon. Dynamique d'une culture troglodyte, L'Harmattan, 2000, 965 p. ISBN 2858024529
- Modibo Sounkalo Kéita, L'Archer bassari,(roman), 1re édition Karthala, 1984, 198 p. (plusieurs rééditions) ISBN 2865370755.
- Monique de Lestrange, Les Coniagui et les Bassari, L'Harmattan, 2006 (1re édition 1955), 84 p. ISBN 2296004490 (voir en ligne le chapitre IV : « Caractéristiques principales de l'économie » Arxivat 2003-04-20 a Wayback Machine.)
- Antoine Morat, Marc Gautron, Kaly, photographe bassari, Albin Michel, 1992, 243 p. ISBN 2226058559
- Babacar Ndong, Menaces sur l'avenir du patrimoine culturel bassari le cas des masques, Dakar, Université Cheikh Anta Diop, 2002, 92 p. (Mémoire de Maîtrise)
- Babacar Ndong, Les Bassari du Sénégal : permanence et changement, Dakar, Université Cheikh Anta Diop, 2003, 98 p. (Mémoire de DEA)
- Babacar Ndong, La communauté bassari de Tambacounda, une société traditionnelle en milieu urbain, Thèse de sociologie, 2008, 540 p.
- Souleymane Niang, Recherches ethnographiques sur les populations Bassari du Sénégal oriental, Dakar, Université Cheikh Anta Diop, 1992, 98 p. (Mémoire de Maîtrise)
- Gilles Pison, « Les Coniagui, les Bassari et la démographie » in Documents du CRA (Centre de recherches anthropologiques), n° spécial Bibliographie commentée de Monique Gessain, Paris, Musée de l'Homme, 1986, p. 65-80
- Makhourédia Samb, « Cérémonie d'initiation en pays bassari », Sénégal-Carrefour, n.3, juillet 1967, p. 23-28 (initiation traditionnelle à Ethiolo)
- Edoardo di Muro, « Noir et blanc en couleurs », roymodus, 2009, 88 p. ISBN 9782953168143)
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bassaris |
