Jinn

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Un jinn[1][2], de vegades dit geni, (àrab: جن, jinn, plural جنون, junūn,[3] mot segurament emparentat amb el llatí genius, ‘Genius’)[4][5] és una criatura sobrenatural citada en la religió islàmica, on se la presenta com la tercera raça creada per Déu, de rang inferior als àngels.[6] Els jinns són esmentats en l'Alcorà, per exemple a la sura La caverna: «Quan Nós vam dir als àngels: “Prosterneu-vos davant d'Àdam [Adam]”. Ells ho van fer, llevat d'Iblís [el gran dimoni], que era un geni gin i no va voler obeir l'ordre del seu Senyor.»[Alcorà 18:50 (traduït per Míkel de Epalza)]

Els jinns són descrits com una espècie amoral, no necessàriament maligna, i solen ser bromistes i engalipadors en les seves formes més benignes de comportament. Estan presents en els contes i llegendes de la zona d'influència de l'islam, tot i que és pràcticament segur que l'extensió de l'Alcorà va imposar un mateix nom a moltes manifestacions diferents pròpies dels països islamitzats, anteriors a la islamització.[7]

D'aquesta manera, en llocs on el mazdeisme va dominar abans que l'islam, els jinns són protagonistes de diverses pràctiques màgiques allunyades de l'ortodòxia sunnita; per als beduïns, són temptadors del desert i lladres nocturns; i per als musulmans de l'Índia i el Pakistan són molestos invasors de la llar que s'han d'expulsar mitjançant unes sures concretes de l'Alcorà i una cerimònia semblant a l'exorcisme cristià.

Els jinns tenen una miríada d'atributs a causa de l'efecte aglutinant que va tenir l'extensió de l'Alcorà sobre les llegendes i supersticions locals dels pobles islamitzats. Poden transformar-se en animals petits, travessar parets sòlides sense deixar de poder tocar coses materials i éssers vius, moure's a grans velocitats, transfigurar-se en éssers humans per suplantar a familiars i coneguts, etcètera. L'estat normal d'un jinn és invisible per als humans, ja que Déu va proporcionar-los moltes habilitats, però els dificultà així que els humans s'hi poguessin relacionar normalment. Segons la tradició, al final dels dies això s'invertirà i seran els humans qui podran veure'ls. Els jinns tenen dinasties i jerarquies comparables a la demonologia cristiana.

Etimologia[modifica]

El geni alat amb galleda i con, que representa una entitat semidivina,[8] probablement un precursor de les divinitats tutelars preislàmica, que es van convertir en els genis de l'Islam. Relleu del mur nord del palau del rei Sargon II a Dur Xarrukin, 713–716 aC.

Jinn és un substantiu col·lectiu àrab que deriva de l'arrel semítica jnn (àrab: جَنّ / جُنّ, jann), el significat principal del qual és "amagar" o "adaptar". Alguns autors interpreten que la paraula significa, literalment, «éssers que estan ocults als sentits».[9] Els cognats inclouen l'àrab majnūn (مَجْنُون, 'posseït' o, generalment, 'boig'), jannah (جَنَّة, 'jardí', 'eden' o 'cel') i janīn (جَنِين, 'embrió').[10] Jinn es tracta correctament com a plural (no obstant això, en àrab clàssic, també pot aparèixer com a jānn, àrab: جَانّ), amb el singular jinnī (àrab: جِنِّيّ).[a]

L'origen de la paraula jinn segueix sent incert.[11] Alguns estudiosos relacionen el terme àrab jinn amb el Llatí genius – un esperit guardià de persones i llocs de la religió romana – com a resultat del sincretisme durant el regnat de l'imperi romà sota Tiberi i August;[4] però, aquesta derivació també es discuteix.[12] Els partidaris argumenten que tant els genis romans com els genis àrabs es consideren deïtats menors que habiten els santuaris, els arbres locals o fonts, i persones o famílies.[5] Al mot arameu ginnaya (ܓܢܝܐ) amb el significat de 'deïtat tutelar'[13] s'atribueix a funcions similars i és un altre possible origen del terme jinn.[14]

Notes[modifica]

  1. ↑ de vegades els àrabs utilitzen el terme Jānn (àrab: جان) com a singular, jānn també es referia al món dels genis: un altre plural, serps / serps i un altre tipus de genis

Referències[modifica]

  1. ↑ La traducció catalana de l'Alcorà empra la forma gin, adaptació fònico-gràfica del mot àrab, cf. Míkel de Epalza (trad.). L'Alcorà. Barcelona: Proa, 2001. ISBN 84-8256-958-9. 
  2. ↑ «Consultes lingüístiques - Institut d'Estudis Catalans». [Consulta: 4 setembre 2023]. «D'acord amb els criteris de transcripció i transliteració de l'àrab aprovats per l'IEC, el nom que designa el geni o esperit, generalment hostil a l'home, segons les creences musulmanes' és jinn, escrit amb j inicial i dues n.»
  3. ↑ Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. «جن». ISBN 978-84-412-1546-7. «جِنّ genis, éssers intermedis entre els àngels i els homes; dimonis.» 
  4. ↑ 4,0 4,1 el-Zein, Amira. Islam, Arabs, and Intelligent World of the Jinn. Syracuse, NY: Syracuse University Press, 2009, p. 38. ISBN 978-0-8156-5070-6. 
  5. ↑ 5,0 5,1 Abu-Hamdiyyah, Muhammad. The Qur'an: an introduction. Routledge, 2020.
  6. ↑ El-Zein, Amira. «Jinn». A: Meri, Joseph W.. Medieval Islamic Civilization. An Encyclopedia. 1. Routledge, 2006, p. 420-421. ISBN 0-415-96691-4. 
  7. ↑ Lane, 1863, p. 462-464.
  8. ↑ Fee, C.R.; Webb, Jeffrey B. American Myths, Legends, and Tall Tales: An encyclopedia of American folklore. ABC-CLIO, 29 August 2016, p. 527. ISBN 978-1-610-69568-8. 
  9. ↑ Lane, 1863, p. 462.
  10. ↑ Wehr, Hans. Dictionary of Modern Written Arabic. 4. Urbana, Illinois: Spoken Language Services, 1994, p. 164. ISBN 978-0-87950-003-0. 
  11. ↑ Nünlist, 2015, p. 22.
  12. ↑ Nünlist, 2015, p. 25.
  13. ↑ Nünlist, 2015, p. 24.
  14. ↑ Magic and Divination in Early Islam. (2021). Vereinigtes Königreich: Taylor & Francis. p. 45

Bibliografia[modifica]

  • Al-Ashqar, Dr. Umar Sulaiman (1998). The World of the Jinn and Devils. Boulder, CO: Al-Basheer Company for Publications and Translations.
  • Barnhart, Robert K. The Barnhart Concise Dictionary of Etymology. 1995.
  • "Genie". The Oxford English Dictionary. Segona edició, 1989.
  • Abu al-Futūḥ Rāzī, Tafsīr-e rawḥ al-jenān va rūḥ al-janān IX-XVII (pub. so far), Teheran, 1988.
  • Moḥammad Ayyūb Ṭabarī, Tuḥfat al-gharā’ib, ed. J. Matīnī, Teheran, 1971.
  • A. Aarne i S. Thompson, The Types of the Folktale, 2a ed. rev., Folklore Fellows Communications 184, Helsinki, 1973.
  • Abu’l-Moayyad Balkhī, Ajā’eb al-donyā, ed. L. P. Smynova, Moscou, 1993.
  • A. Christensen, Essai sur la Demonologie iranienne, Det. Kgl. Danske Videnskabernes Selskab, Historisk-filologiske Meddelelser, 1941.
  • R. Dozy, Supplément aux Dictionnaires arabes, 3rd ed., Leyden, 1967.
  • H. El-Shamy, Folk Traditions of the Arab World: A Guide to Motif Classification, 2 vols., Bloomington, 1995.
  • Abū Bakr Moṭahhar Jamālī Yazdī, Farrokh-nāma, ed. Ī. Afshār, Teheran, 1967.
  • Abū Jaʿfar Moḥammad Kolaynī, Ketāb al-kāfī, ed. A. Ghaffārī, 8 vols., Teheran, 1988.
  • Edward William Lane, An Arabic-English Lexicon, Beirut, 1968.
  • L. Loeffler, Islam in Practice: Religious Beliefs in a Persian Village, Nova York, 1988.
  • U. Marzolph, Typologie des persischen Volksmärchens, Beirut, 1984. Massé, Croyances.
  • M. Mīhandūst, Padīdahā-ye wahmī-e dīrsāl dar janūb-e Khorāsān, Honar o mordom, 1976, pp. 44–51.
  • T. Nöldeke "Arabs (Ancient)", a J. Hastings, ed., Encyclopaedia of Religion and Ethics I, Edimburg, 1913, pp. 659–73.
  • Nünlist, Tobias. Dämonenglaube im Islam (en alemany). Walter de Gruyter GmbH & Co KG, 2015. ISBN 978-3-110-33168-4. 
  • S. Thompson, Motif-Index of Folk-Literature, ed. rev., 6 vols., Bloomington, 1955.
  • S. Thompson i W. Roberts, Types of Indic Oral Tales, Folklore Fellows Communications 180, Helsinki, 1960.
  • Solṭān-Moḥammad ibn Tāj al-Dīn Ḥasan Esterābādī, Toḥfat al-majāles, Teheran.
  • Moḥammad b. Maḥmūd Ṭūsī, Ajāyeb al-makhlūqāt va gharā’eb al-mawjūdāt, ed. M. Sotūda, Teheran, 1966.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jinn
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jinn&oldid=33491242»