Bill Evans

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaBill Evans
Bill Evans.jpg
Fotografia de Bill Evans el 1978 modifica
Biografia
Naixement16 agost 1929 modifica
Plainfield (Nova Jersey) modifica
Mort15 setembre 1980 modifica (51 anys)
Fort Lee (Nova Jersey) modifica
Causa de mortCauses naturals modifica (Cirrosi hepàtica modifica)
Lloc d'enterramentBaton Rouge modifica
Dades personals
FormacióUniversitat del Sud-est de Louisiana
Mannes College The New School for Music (en) Tradueix modifica
Activitat
OcupacióPianista
Activitat1980 modifica –
GènereJazz, jazz modal, cool-jazz i post-bop (en) Tradueix modifica
Carrera militar
Branca militarExèrcit dels Estats Units d'Amèrica modifica
InstrumentPiano
DiscogràficaWarner Bros. Records
Riverside (en) Tradueix
Fantasy
Concord Records
Riverside Records modifica
Obra
Obres destacables
Premis

IMDB: nm0262572 Spotify: 4jXfFzeP66Zy67HM2mvIIF iTunes: 117975 Last fm: Bill+Evans Musicbrainz: 8247a3f2-3a8e-4256-b322-6c57b03a4e36 Songkick: 3371551 Discogs: 252310 Allmusic: mn0000764702 Find a Grave: 32618087 Modifica els identificadors a Wikidata

William John Evans, conegut com Bill Evans, (Plainfield, New Jersey, 16 d'agost de 1929 - Nova York, 15 de setembre, 1980) fou una de les figures més influents i tràgiques de l'esfera pianística del jazz post-bop. Conegut per la seva contribució al "jazz modal", els seus "voicings" inspirats en l'anomenada música clàssica i el desenvolupament del trio de piano (piano, contrabaix, bateria), Evans va crear tota una escola de pianistes "d'estil Bill Evans", entre els quals hi trobem Michel Petrucciani, Andy Laverne, Richie Beirach o Enrico Pieranunzi.[1]. Durant tota la seva vida musical va estar focalitzat bàsicament al trio de piano i en aquest aspecte el seu desenvolupament i contribució passaven per dotar de versatilitat a tots els components del combo, un diàleg que arribarà als seus màxims amb les seves col·laboracions amb Scott LaFaro primer i Eddie Gomez després.

Trajectòria musical[modifica]

Pianista de formació clàssica i graduat en composició, després de tres anys traumàtics al servei militar (1951–54), el 1955 Bill Evans es trasllada a Nova York per seguir estudiant composició i començar a fer carrera en el món del jazz. Entre d'altres, inicialment treballa acompanyant el clarinetista Jerry Wald i el saxofonista Tony Scott, cosa que li permet donar-se a conèixer en els cercles musicals de la ciutat. Ja el 1955 realitza a seva primera gravació professional amb la cantant Lucy Reed i el 1956 s'uneix al grup avant-garde de George Russell on hi estudia el seus conceptes cromàtics sobre el mode lidi. Això desemboca en l'àlbum The Jazz Workshop on grava amb Art Farmer, Paul Motian i Barry Galbraith entre d'altres.

El setembre de 1956 grava en trio el seu primer disc pel segell Riverside, New Jazz Conceptions amb Paul Motian i Teddy Kotick. Sempre perfeccionista, exigent i sobretot insegur, no serà fins el Desembre de 1958 que no enregistrarà el seu segon disc, Everybody digs Bill Evans.

L'Abril de 1958, Evans entra a formar part del sextet de Miles Davis reemplaçant Red Garland. Tot i que la col·laboració amb Davis acaba essent curta (8 mesos), la petjada i el material enregistrat per Evans és d'alta volada. Després de l'àlbum 1958 Miles (publicat molt més dendavant), el 1959, quan Evans ja havia deixat el sextet, torna l'estudi de gravació amb Miles Davis per contribuir de manera decisiva en la concepció i enregistrament de Kind of Blue, l'àlbum més popular i més venut de la història del jazz. A banda de Miles Davis i Bill Evans, els altres participants d'aquesta llegendària gravació foren els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley, el bateria Jimmy Cobb i el contrabaixista Paul Chambers.

Després de fer-se la pregunta retòrica "Què hauria passat amb Kind of Blue si Bill Evans no hi hagués participat?" la crítica i el públic blanc americà el van catapultar al tron de les estrelles. Entre d'altres coses perquè el que es cou a la sala de màquines del disc està impregnat d'una lucidesa, sofisticació i una serenitat sonora allunyades dels clichés post-bop que s'havien sentit fins aleshores.

Foren els seus acompanyants de bateria Philly Jones, Larry Bunker i Paul Motian, i de contrabaix, Eddie Gómez, Scott La Faro, Gary Peacock i Chuck Israels. El 1959 efectuà la seva primera gira per Europa. Actuà en el Festival de Comblain-la-Tour (1964); tornà a Europa el 1965. També va estar a Buenos Aires (1973-1979). Tocà a Barcelona, l'agost de 1979 (Sala Zeleste i TVE). Guanyà cinc vegades el Grammy del Disc (1963, 1968, 1970 i 1971, aquesta última ocasió pel seu conjunt i com a solista).

Discografia[modifica]

Com a líder, alguns dels seus àlbums més importants són,
Etapa inicial:

  • New Jazz Conceptions (Riverside, 1956), amb Teddy Kotick (contrabaix) i Paul Motian (bateria).
  • Everybody digs Bill Evans (Riverside, 1958), amb Sam Jones (contrabaix) i Philly Joe Jones (bateria).
  • On green dolphin street (Victor Music Industries Inc., 1959), amb Paul Chambers(contrabaix) i Philly Joe Jones (bateria).

Trio amb Scott LaFaro (contrabaix) i Paul Motian (bateria):

  • Portrait in Jazz (Riverside, 1959)
  • Explorations (Riverside, 1961)
  • Sunday et the Village Vanguard (Riverside, 1961).
  • Waltz for Debby (Riverside, 1961).

Trio post-Scott LaFaro:

  • Moonbeans (1962)
  • Live at Shelly's Manne Hole (1963)

[incomplet]

  • Conversations with Myself (1963)
  • Further Conversations
  • Alone (1968)
  • Concert at Town Hall (1966)
  • At the Montreux Jazz Festival (1968)
  • We will meet again (1980)

La seva manera de tocar i la seva concepció musical dividien l'opinió del públic. Molts hagueren preferit una menor subtilesa i major duresa expressiva, en nom del jazz autèntic. Se li reconeixen influències de Bach, de l'impressionisme, i encara de Chopin, que ell, jutjà vingudes a través de Nat King Cole, Earl Hines o Bud Powell. A la vegada, influí pianistes com Keith Jarrett, Chick Corea, Joe Zawinul i McCoy Tyner.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bill Evans
  1. «Bill Evans: 1929-1980». All About Jazz. [Consulta: Maig 2020].