Carl Dietrich Harries
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 agost 1866 Luckenwalde |
| Mort | 3 novembre 1923 (57 anys) Berlín |
| Causa de mort | Causes naturals (Càncer ) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Humboldt de Berlín |
| Director de tesi | Ferdinand Tiemann i Emil Hermann Fischer |
| Activitat | |
| Camp de treball | Química orgànica |
| Ocupació | químic, professor d'universitat |
| Ocupador | Universitat Christian Albrecht de Kiel Siemens & Halske |
| Membre de | |
| Família | |
| Parents | Werner von Siemens (sogre) |
Premis
| |
 | |
Carl Dietrich Harries (5 d'agost de 1866, Luckenwalde, Brandenburg, Prússia - 3 de novembre de 1923, Berlín, Alemanya) fou un químic alemany.[1]
Biografia[modifica]
Harries era besnet del teòleg alemany Heinrich Harries. Rebé el seu doctorat el 1892. El 1900, es casà amb el Hertha von Siemens, filla de l'inventor i empressari Werner von Siemens el qual havia inventat un dels primers generadors d'ozó. El 1904, es traslladà com a catedràtic a la Universitat de Kiel, on romangué fins al 1916. Insatisfet de la vida acadèmica i per no haver obtingut un dels dos càrrecs en universitats de major prestigi, deixà la vida acadèmica per esdevenir director d'investigació de Siemens i Halske.[1][2]
Obra[modifica]
Harries es dedicà a l'estudi de l'ozonòlisi. Establí els procediments experimentals per ozonòlisi, demostrà la generalitat de la reacció dels compostos no saturats amb l'ozó, i demostrà que l'ozó pot ser utilitzat per a la síntesi d'una àmplia varietat de compostos. També investigar els polímers i el cautxú. Demostrà que el cautxú consistia en un polímer amb unitats de monòmers que es repetien.[3][2][1]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carl Dietrich Harries |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Kauffma, George B. «Carl Dietrich Harries». Encyclopædia Britannica [Consulta: 9 octubre 2016].
- ↑ 2,0 2,1 Bailey, Philip S. Ozonation in Organic Chemistry. Elsevier Science, 2 de desembre de 2012, p. 3. ISBN 978-0-323-15748-3.
- ↑ Morris, Peter J. Polymer Pioneers: A Popular History of the Science and Technology of Large Molecules. Chemical Heritage Foundation, 1 de juny de 2005, p. 42–43. ISBN 978-0-941901-03-1.