Carles Cases i Pujol
 |
Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum. |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 23 febrer 1958  (68 anys)Sallent (Bages) |
| Formació | Conservatori Municipal de Música de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, pianista, professor universitari, violoncel·lista |
| Ocupador | Universitat Pompeu Fabra |
| Gènere | Banda sonora |
| Instrument | Piano |
| Lloc web | carlescases.com |
   | |
Carles Cases i Pujol (Sallent, 1958) és un músic i compositor[1] de música de cinema.[2]
Biografia
[modifica]Els seus primers estudis musicals els va cursar al Conservatori de Manresa. Prosseguiria la seva formació a Barcelona, al Conservatori Municipal Superior de Música, on acabà la seva formació de vuit cursos de piano i de violoncel. Completa els seus estudis d'harmonia i piano-jazz a la Music Academy de Hastad (Noruega), i orquestració i composició a l'Instituto Superior de Arte de l'Havana.
Cases fou director musical i arranjador de Lluís Llach entre 1983 i 1990, i va participar amb Llach en prop de vuit-cents concerts incloent el de juliol de 1985 Camp Nou.[3]
Filmografia
[modifica]- 1989: El río que nos lleva. De Antonio del Real
- 1990: Despertaferro. De Jordi Amorós
- 1991: Aquesta nit o mai. De Ventura Pons
- 1992: Havanera 1820. D'Antoni Verdaguer
- 1993: Rosita, please!. De Ventura Pons
- 1994: El perquè de tot plegat. De Ventura Pons
- 1994: Don Jaime el conquistador. D'Antoni Verdaguer
- 1995: Parella de tres. D'Antoni Verdaguer
- 1995: Dones i homes. D'Antoni Verdaguer
- 1995: Joc de rol. De Roberto Bodegas
- 1996: Mi nombre es sombra. De Gonzalo Suárez
- 1996: El ángel de la guarda. De Santiago Matallana
- 1996: Fotos. De Elio Quiroga
- 1996: Das cabinet des Dr. Caligari. De Robert Weine
- 1997: No se puede tener todo. De Jesús Garay
- 1997: Actrius. De Ventura Pons
- 1997: Le grand batre. De Laurent Carcèlés
- 1998: Carícies. De Ventura Pons
- 1999: Arde, amor. De Raúl Veiga
- 1999: Amic/Amat. De Ventura Pons
- 1999: Morir (o no). De Ventura Pons
- 1999: Els sense nom. De Jaume Balagueró
- 1999: Ave María. De Eduardo Rossoff
- 2000: Pleure pas Germaine. De Alain de Halleux
- 2000: El portero. De Gonzalo Suárez
- 2000: Besos para todos. De Jaime Chávarri
- 2000: L'altra cara de la lluna. De Lluís Josep Comeron
- 2001: La mujer de mi vida. De Antonio del Real
- 2001: Dagon, la secta del mar. De Stuart Gordon
- 2001: Anita no perd el tren. De Ventura Pons
- 2001: Des del balcó. De Jesús Garay
- 2002: Menja d'amor. De Ventura Pons
- 2002: Darkness. De Jaume Balagueró
- 2004: El año del diluvio. De Jaime Chavarri
- 2005: Perfecta pell. De Lydia Zimmermann
- 2005: Amor idiota. De Ventura Pons
- 2005: Camarón. De Jaime Chavarri
- 2005: Avatar. De Lluís Quílez
- 2006: Animals ferits. De Ventura Pons
- 2006: El geni tranquil. De Gonzalo Suarez
- 2006: km. 31. De Rigoberto Castañeda
- 2006: Unglody. De Thomas Dunn
- 2007: Oviedo Express. De Gonzalo Suárez
- 2007: La velocidad funa el olvido. De Marcelo Schapces
- 2007: La vida abismal. De Ventura Pons
- 2007: Barcelona (un mapa). De Ventura Pons
- 2008: Radio Love. De Leonardo Armas
- 2008: Cinemacat.cat. D'Antoni Verdaguer
- 2008: Forasters. De Ventura Pons
- 2009: Eloïse. De Jesús Garay
- 2009: Negro Buenos Aires. De Ramon Térmens
- 2009: A la deriva. De Ventura Pons
- 2010: Fake orgasm. De Jo Sol
- 2011: Mil cretins. De Ventura Pons
- 2012: Radiacions. De Judith Colell
- 2016: Cervantes, la búsqueda. De Javier Balaguer
- 2017: Los del túnel. De Pepón Montero
Referències
[modifica]- ↑ «Carles Cases i Pujol». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ Sardans, Jordi «Carles Cases». El Pou de la Gallina, Octubre 1988. Número 16, pàg. 36-39.
- ↑ Canyelles, Tomeu. «‘Cases diu Llach’, plat fort del Teatre de Petra». Ara, 24-04-2014. [Consulta: 2 novembre 2025].