Carles de Borbó-Dues Sicílies (príncep de Capua)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaCarles de Borbó-Dues Sicílies
Carlo Ferdinando, Prince of Capua (1811-62).jpg
Biografia
Naixement 10 novembre 1811
Palerm
Mort 22 abril 1862 (50 anys)
Torí
Religió Catolicisme
Altres
Títol Principat de Càpua
Família Casa de Borbó-Dues Sicílies
Cònjuge Penelope Smyth
Fills Francesco, comte de Mascali
Vittoria, comtessa de Mascali
Pares Francesc I de les Dues SicíliesMaria Isabel d'Espanya
Germans Princess Maria Amalia of Bourbon-Two Sicilies Tradueix, Teresa de Borbó-Dues Sicílies, Maria Carolina de Borbó-Dues Sicílies, Maria Antonieta de Borbó-Dues Sicílies, Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies, Maria Carolina de Borbó-Dues Sicílies, Leopold de Borbó-Dues Sicílies, Lluís Carles de Borbó-Dues Sicílies, Ferran II de les Dues Sicílies, Francesc de Borbó-Dues Sicílies, Prince Antonio, Count of Lecce Tradueix i Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies
Premis
Modifica les dades a Wikidata

El príncep Carles Ferran de Borbó-Dues Sicílies, príncep de Capua[1][2] (Palerm, regne de les Dues Sicílies, 10 de novembre de 1811 - Torí, regne d'Itàlia 22 d'abril de 1862)[1][2] era el segon fill del rei Francesc I de les Dues Sicílies i de la seva segona muller Maria Isabel d'Espanya. Va contreure matrimoni morganàtic en 1836 i va haver de viure la resta de la seva vida a l'exili.

Primers anys[modifica]

Carles era el fill segon de Francesc I de les Dues Sicílies i la seva segona esposa Maria Isabel d'Espanya. Frívol i més extravertit que el seu germà gran, el futur rei Ferran II, era el favorit dels seus pares. Ferran II se'n ressentia d'aquest fet i la relació entre els dos germans era tensa. Als dinou anys va ser nomenat vicealmirall.[3]

Entre març i juny de 1829 el govern napolità va presentar la seva candidatura al tron ​​grec, que no es va concretar a causa de l'oposició de Metternich. En 1831 va ser candidat a convertir-se en rei de Bèlgica. En la seva joventut, el príncep de Capua mostra un comportament inquiet i debilitat per les dones boniques. Com el seu germà encara havia de tenir fills, Carles mantenia una posició alta en la cort com a presumpte hereu a la corona fins a 1836.[3]

Durant l'hivern de 1835 el príncep de Capua es va enamorar de Penelope Smyth, filla de Grice Smyth de Ballynatray, comtat de Waterford, Irlanda, una preciosa dona irlandesa que visitarva Nàpols. Ferran II va prohibir la seva unió, ja que seria un matrimoni morganàtic.[3] El 12 de gener de 1836 la parella va fugir. Ferran II va retirar els ingressos al seu germà, denuncià la sortida de Carles com a il·legal i tractà d'impedir el matrimoni.[4]

El 12 de març de 1836 el rei Ferran II de les Dues Sicílies va emetre un decret que ratificava la resolució de 1829 del difunt pare dels germans, el rei Francesc I de les Dues Sicílies, segons la qual els membres de sang reial del regne, qualsevol que sigui la seva edat, eren obligats a obtenir el consentiment del sobirà per casar-se i les unions fetes sense aquest consentiment serien considerades com a nul·les.

Exili[modifica]

El Príncep d' Capua amb la seva dona, la comtessa de Mascali, i la seva filla, Vittoria.

Desafiant la voluntat del seu germà, Carles es va casar morganàticament amb Penelope Smyth el 5 d'abril de 1836 a Gretna Green. Gretna Green va ser la primera parada de diligència a Escòcia després de la ciutat fronterera de Carlisle. Era un lloc popular per als joves amants que es volien casar. Hi havia prou amb què les parelles declaressin el seu desig de casar-se davant testimonis. No calia requisit de residència o autorització dels pares.

Més tard, Carles va sol·licitar llicència especial de l'arquebisbe de Canterbury per casar-se (o casar-se de nou) amb la senyoreta Smyth a St George's, Hanover Square. En l'ordre judicial es descriuen com a solter i soltera respectivament.[5] L'Enviat Extraordinari i Ministre Plenipotenciari del Rei, comte de Ludolf, es va oposar a la concessió de la llicència amb una audiència es va dur a terme al Tribunal de Facultats el 4 de maig de 1836. El Mestre de les facultats, John Iltyd Nicholl, es va negar a concedir la llicència sobre la base que la successió reial podria veure's afectada pel no reconeixement del matrimoni a Nàpols.[6] Les amonestacions de matrimoni foren llegides finalment a St George's, Hanover Square el 8 de maig de 1836.[7]

El Príncep de Capua i Penelope van tenir dos fills:[1][2]

  • Francesco, Comte de Mascali (24 de març de 1837 - 2 de juny de 1862)
  • Vittoria de Borbó, Comtessa de Mascali (15 de maig de 1838 - 9 d'agost de 1895)

Ferran II mai va perdonar al seu germà fugitiu. Carles es va veure obligat a viure la resta de la seva vida a l'exili. Va romandre fidel a la seva esposa, però totes les seves propietats van ser confiscades, excepte el comtat de Mascali a Sicília, que havia heretat del seu pare.[8] Com que Mascali no era gestionat de manera eficient, només proporcionava uns petits ingressos i el príncep va haver de viure modestament.[9] Durant anys Carles va tractar d'obtenir un perdó del seu germà i que se li permetés tornar a Nàpols, però va ser en va. Va haver de conformar-se amb Londres, a costa de la seva dona i els seus parents, acumulant deutes.[10]

El govern de Lord Palmerston va intentar intervenir a favor seu com a contrapès al despotisme de Ferran II.[11] En 1848 Carles aspirava en va a la corona de Sicília. Quan Palmerston es va cansar d'ell, Carles es va traslladar a Torí.[11] Perseguit pels seus creditors el príncep es va moure constantment.[12]

Un contemporani que es va reunir amb ell al Palau de les Tuileries en 1853 el va descriure de la següent manera: "El Príncep és robust, vulgar, i en general improvisa com un músic xerraire. Està adornat amb una llarga barba grisa i bruta, i el seu cabell també és llarg, brut i gris".[12]

A la mort del seu germà Ferran II el 22 de maig de 1859 Carles va tenir noves esperances. Ferran II li va llegar una petita quantitat de diners, i el nou rei Francesc II, el seu nebot, va ordenar la restauració de tots els seus ingressos i béns. No obstant això, Carles, que es va moure entre Ginebra, Spa i Aix-les-Bains amb la seva dona i els seus dos fills adolescents, no va veure res d'això. A l'any següent els borbons van ser enderrocats. Amb la invasió piemontesa, tot els va ser confiscat per Giuseppe Garibaldi.[13]

A Carles aw li va oferir una indemnització del rei Víctor Manuel II, però ell ho va rebutjar, per por que afectés més reclamacions.[13] Va morir dos anys més tard el 21 d'abril de 1862 l Torí, als 50 anys d'edat. El seu fill Francesco, que patia d'una malaltia mental, va morir uns mesos més tard. La seva vídua va rebre una pensió i una vila prop de Lucca.[14]

Títols, estils, honors i armes[modifica]

Títols i estils[modifica]

  • 10 de novembre de 1811 – 22 d'abril de 1862: Sa Altesa Reial El príncep de Capua[1][2]

Honors[modifica]

Avantpassats[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Darryl Lundy. «Carlo di Borbone, Principe di Borbone delle Due Sicilie». thePeerage.com, 23-05-2004. [Consulta: 5 octubre 2008].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Paul Theroff. «TWO SICILIES». Paul Theroff's Royal Genealogy Site. [Consulta: 5 octubre 2008].
  3. 3,0 3,1 3,2 Acton, The Last Bourbons of Naples, p. 90
  4. Acton, The Last Bourbons of Naples, p. 91
  5. The Times, 7 de maig de 1836
  6. The Times, 5 de maig de 1836
  7. The Times, 11 de maigde 1836
  8. Acton, The Last Bourbons of Naples, p. 93
  9. Acton, The Last Bourbons of Naples, p. 94
  10. Acton, The Last Bourbons of Naples, p. 117
  11. 11,0 11,1 Acton, The Last Bourbons of Naples, p. 340
  12. 12,0 12,1 Acton, The Last Bourbons of Naples, p. 341
  13. 13,0 13,1 Acton, The Last Bourbons of Naples, p. 468
  14. Acton, The Last Bourbons of Naples, p. 469

Bibliografia[modifica]

  • Acton, Harold. The Last Bourbons of Naples (1825-1861). St Martin's Press. London, 1961. ASIN: B0007DKBAO
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles de Borbó-Dues Sicílies Modifica l'enllaç a Wikidata