Claudi Colomer i Marqués

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaClaudi Colomer i Marqués
Biografia
Naixement 18 abril 1921
Granollers
Mort 7 gener 2015 (93 anys)
 Governador civil de la província de Santander 

1971 – 1973 – Jesús García Siso Tradueix →
 Governador civil de Toledo 

14 març 1963 – 24 setembre 1965
← Francisco Elviro MeseguerEnrique Thomas de Carranza →
 Governador civil de la província d'Àlaba 

1961 – 1963
COA Spain 1945 1977.svg  Procurador a les Corts franquistes 

16 maig 1958 – 18 abril 1961
COA Spain 1945 1977.svg  Procurador a les Corts franquistes 

14 maig 1955 – 14 abril 1958
Activitat
Ocupació Empresari, periodista i advocat
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Claudi Colomer i Marqués, també Claudio Colomer Marqués, (Granollers, 18 d'abril de 1921 - Barcelona, 7 de gener de 2015)[1] fou un periodista, advocat, industrial i polític català tradicionalista. Fou governador civil d'Àlaba, Toledo i Santander, entre altres càrrecs durant el franquisme.

Biografia[modifica]

Nascut en una família d'arrelament carlina, passà la infància i els primers estudis a Granollers. Des de jove desenvolupà una visió sociopolítica conservadora i tradicionalista. Es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona. Posteriorment es traslladà a Madrid per fer el doctorat, on als 22 anys, es Diplomà en Economia l'Instituto de Estudios Políticos de Madrid que dirigia el després ministre Fernando María Castiella, i es titulà en Periodisme per l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid que dirigia Juan Aparicio.[2] A Madrid cultivà l'amistat amb polítics de les diferents famílies del règim franquista (el tradicionalista Ministre de Justícia Antonio Iturmendi Bañales, o el ministre d'Afers Estrangers, Alberto Martín Artajo de la Asociación Catòlica Nacional de Propagandistas ACNP, etc.). Aquests contactes l'ajudaran per esdevenir corresponsal del diari El Correo Catalán a Madrid, i obtenir la de Radio España de Barcelona.

Va morir el dia 7 de gener de 2015 a Barcelona.[1]

Activitat professional i política[modifica]

La seva activitat com a periodista s'havia iniciat als setze anys amb la fundació i direcció de la publicació Estilo - revista falangista (després anomenada La Revista del Vallès a Granollers de l'any 1940 al 1945.[3] Amb el suport de Juan Aparicio i només amb vint-i-cinc anys serà nomenat director del diari El Correo Catalán el 1945, on restà fins a l'any 1959, i del qual fou accionista. Des del 1954 va simultaniejar aquest càrrec amb el de director de Radio Nacional de España a Barcelona.[4] En aquest etapa també fou Professor de "Economia i Gestió de les Empreses Periodístiques i Audiovisuals" i l'any 1952 Director de l'Escola Oficial de Periodisme de Barcelona escola que durà sis anys. Participà també en els inicis de la revista "El Ciervo" d'orientació catòlica amb els germans Llorenç i Joan Gomis i Sanahuja i Joaquim Xicoy, que després evolucionà cap a posicions progressistes, per la qual cosa se'n va retirar.[5] Per la mateixa època publicava articles al setmanari ultradretà El Español fins a la seva extinció als anys setanta. L'any 1972 va participar en la creació del Club Seny Nou, versió catalana del Club Tácito de Madrid.

En el camp de la política, fou escollit procurador a les Corts Espanyoles per designació directa de Francisco Franco. Va ser diputat provincial a Barcelona, i després fou nomenat governador civil d'Àlaba[6] el 1961, Toledo i Santander. Després director general del Ministeri de Comerç. En el camp empresarial fou vocal del Ple de la Cambra de Comerç i membre Cònsol del Consolat de Mar. President del Consell d'Administració de Caixa d'Estalvis de Santander, president de "Electroautomática del Sud, SA", President de Tomàs Colomer (Joieria) i Conseller de Sevillana d'Electricitat. És també membre de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras[7] de Madrid des de 1998, i Vicepresident de l'Ateneu Barcelonès. En els darrers temps del franquisme fou president provincial de Barcelona de l'associació tradicionalista Union Nacional Española i fou candidat d'Alianza Popular"[8] en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme de 15 de juny de 1977. En no sortir elegit abandonà la vida política, dedicant-se a l'activitat privada.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «CLAUDIO COLOMER MARQUÉS: fallecimiento». La Vanguardia. [Consulta: 28 gener 2015].
  2. «Claudio Colomer Marqués» (en castellà). RACEF. [Consulta: 6 novembre 2013].
  3. «La 'Revista del Vallès' tanca després de 73 anys». Ara. ACN, 20-06-2013.
  4. Jaume Fabre "Periodistes uniformats" Col. "Vaixells de paper" 19 Col·legi de Periodistes de Catalunya. Barcelona, pag. 110 a 113.
  5. Revista "El Ciervo" Dossier: "1951: El mundo donde nació "El Ciervo"
  6. La Vanguardia "Banquete de homenaje y despedida a Don Claudio Colomer Marqués
  7. Conferència de Excmo. Sr. D. Claudio Colomer Marqués
  8. Ignasi Riera "Els catalans de Franco" Plaza i Janés Barcelona 1998 pàg. 353 i següents]

Enllaços externs[modifica]


Premis i fites
Precedit per:
José María Berini Giménez
Medalla RACEF.jpg
Acadèmic de la RACEF
Medalla 19

1998-2015
Succeït per:
vacant