Clava
 | |
| Tipus | objecte contundent, bastó, arma, objecte arqueològic i artefacte  |
|---|---|
_02.jpg)
Una clava és un bastó gros utilitzat com a arma, que augmenta de diàmetre des del puny fins a l'extrem oposat.[1] Generalment és de fusta, encara que les armes agrupades sota aquesta denominació poden estar fetes d'altres materials o combinar un mànec amb un cap de pedra o metall.[2] Pot presentar un extrem en forma de porra i estar reforçada amb claus o altres elements metàl·lics.[3]
La clava està documentada des de la prehistòria i ha tingut usos bèl·lics, cinegètics i cerimonials. En la tradició artística grecoromana és un dels atributs característics d'Hèracles, anomenat Hèrcules pels romans, juntament amb la pell del lleó de Nemea.[4]
Terminologia
[modifica]El mot clava prové del llatí clāva, que tenia el mateix significat. El Diccionari català-valencià-balear la defineix com un bastó que s'eixampla progressivament des de l'agafador fins a l'extrem destinat a colpejar.[5]
La denominació se superposa parcialment amb les de maça i porra. El Diccionari de la llengua catalana descriu la maça com una arma contundent consistent en un bastó, sovint guarnit de ferro, amb un cap molt gruixut i un cos que s'estreny fins a l'extrem per on s'agafa.[6] En els catàlegs etnogràfics, aquesta família d'armes inclou formes molt diverses, com els bastons engruixits, les peces de fusta tallades i les armes compostes de mànec i cap diferenciats.[2]
La clava actua per l'impacte de la superfície de percussió. Els experiments arqueològics amb reproduccions de claves de fusta han mostrat que poden provocar fractures cranials greus, sense necessitat d'incorporar-hi un tall o una punta metàl·lica.[7]
Història
[modifica]Prehistòria
[modifica]La identificació de claves prehistòriques presenta dificultats perquè la fusta es conserva malament i un fragment de bastó pot haver servit tant d'arma com d'eina. Entre les troballes mesolítiques hi ha dos exemplars de fusta de Holmegaard, a Dinamarca, datats aproximadament entre el 6500 i el 6000 aC. També se n'han recuperat en jaciments neolítics i de l'edat del bronze, especialment en ambients humits. A la vall del Tollense, a Alemanya, dues claves de fusta es van trobar en el context d'un camp de batalla de l'edat del bronze.[2]
Un dels exemplars neolítics estudiats és l'anomenat Thames Beater, una clava de fusta de vern trobada al Tàmesi, prop de Chelsea, i datada per radiocarboni al neolític inicial britànic. Forma part dels escassos exemplars de claves de fusta conservats d'aquest període a la Gran Bretanya.[7]
El 2017, les investigadores Meaghan Dyer i Linda Fibiger van publicar un estudi d'arqueologia experimental fet amb una reproducció d'aquesta peça i models sintètics del crani humà. Els cops produïren fractures semblants a les observades en restes humanes del jaciment neolític d'Asparn/Schletz, a Àustria. Els resultats donaven suport a la hipòtesi que les claves de fusta s'havien utilitzat com a armes de violència interpersonal, encara que no permetien atribuir totes les lesions prehistòriques per impacte a aquesta mena d'arma.[7]
Època contemporània
[modifica]Les claves també es van utilitzar en conflictes amb armament de foc. Durant la Primera Guerra Mundial, els soldats empraren garrots de trinxera en incursions i combats dins els espais estrets de les trinxeres. Eren armes destinades a colpejar sense el soroll d'un tret i s'utilitzaven al costat de ganivets, baionetes i destrals.[8]
Segons el National Army Museum, aquests garrots podien ser de fabricació artesanal o comercial. Molts consistien en un mànec de fusta amb una peça metàl·lica a l'extrem de percussió, però també hi havia altres construccions: el museu conserva un exemplar de cap al 1916 fet amb un tub de plom recobert de cuir i proveït d'una corretja per al canell.[8]
Usos
[modifica]Caça i combat
[modifica]Les claves s'han emprat tant contra altres persones com per matar animals. Un estudi comparatiu publicat el 2023 sobre 57 societats caçadores recol·lectores documentà l'ús de claves per a la violència en el 86 % de la mostra i per a la caça en el 74 %. En la caça i la pesca acostumaven a tenir una funció secundària, mentre que un terç de les societats les utilitzava entre les seves principals armes de combat. Algunes claves també es llançaven, fet que dificulta separar-les estrictament dels bastons llancívols.[2]
Ús policial
[modifica]La porra policial és una forma de bastó curt de percussió relacionada amb les claves. A Anglaterra, els vigilants i els agents locals portaven bastons d'aquest tipus des de l'edat mitjana; posteriorment es van incorporar a l'equipament de les forces policials. A més de servir per a la defensa, podien actuar com a símbols de l'autoritat del portador.[9]
Alguns exemplars estaven decorats amb corones, monogrames reials o escuts institucionals. El Museu Ashmolean conserva porres de la policia de la Universitat d'Oxford i exemplars commemoratius lliurats als voluntaris que havien prestat servei policial durant la Primera Guerra Mundial.[9] El Pitt Rivers Museum conserva una porra de fusta amb el monograma de la reina Victòria, utilitzada per un agent voluntari durant els avalots pel preu del pa a Oxford el 1867.[10]
Entrenament i esgrima
[modifica]Els bastons també han servit per practicar tècniques de combat amb espasa. A Anglaterra, el singlestick es desenvolupà a partir d'espases de fusta d'entrenament utilitzades al segle XVI. Posteriorment adoptà la forma d'un bastó amb una protecció de vímet per a la mà.[11]
Durant el segle XVIII aquesta pràctica, coneguda també com a cudgel-play, tingué popularitat tant en entorns urbans com rurals. Al segle XIX es recuperà com a sistema d'entrenament per al sabre. Aquests bastons estaven adaptats a una pràctica reglada i a la reproducció de moviments d'esgrima.[11]
Variants
[modifica]Les armes agrupades sota la denominació general de clava presenten diferències importants de forma, material i significat cultural.
Patu i mere maoris
[modifica]El patu és una arma maori de mànec curt i cos ample, amb una vora destinada a colpejar. El mere pounamu, fabricat amb nefrita, és una de les formes més prestigioses de patu. A més de ser una arma, és un símbol d'autoritat.[12] El seu cos és pla i allargat, cosa que el diferencia dels bastons de secció arrodonida i cap engruixit.[13]
Claves de les illes Marqueses
[modifica]A les illes Marqueses, les claves u'u es fabricaven amb fusta de Casuarina equisetifolia. Podien tenir dimensions considerables: un exemplar del segle XIX conservat al Metropolitan Museum of Art mesura aproximadament 146 centímetres de llargada.[14]
La part superior podia presentar una decoració tallada complexa, amb rostres, ulls i altres motius. Segons la interpretació del practicant marquesà Teikitevaamanihii Huukena, recollida pel museu, els rostres tiki representen avantpassats dels guerrers i les talles poden tenir una funció d'invocació i protecció en el combat.[14]
Totokia de Fiji
[modifica]La totokia de Fiji és una clava de fusta dura amb un cap voluminós, cobert de prominències tallades i acabat en un sortint semblant a un bec.[15] El Metropolitan Museum of Art conserva un exemplar del segle XIX, de fusta i cuir, d'uns 85 centímetres de llargada.[16]
Claves cefalomorfes
[modifica]A Xile es coneixen amb el nom de claves cefalomorfes unes peces de pedra que recorden un cap d'ocell estilitzat. El Museu Xilè d'Art Precolombí en conserva exemplars atribuïts a la cultura maputxe.[17]
La seva denominació no implica que totes fossin armes de combat. El museu assenyala que el significat, la funció i la cronologia d'aquests objectes no es coneixen amb certesa, i planteja que probablement van ser insígnies d'autoritat. Peces semblants apareixen representades en mans de personatges de l'art de la cultura de La Aguada, al nord-oest de l'Argentina.[18]
Knobkerrie africà
[modifica]El knobkerrie és un tipus de clava característic de l'Àfrica austral i l'Àfrica oriental, generalment fabricat amb fusta i amb un engruiximent arrodonit a l'extrem. A més de la funció d'arma, pot tenir significats socials diferents segons la comunitat: servir com a signe d'identificació, simbolitzar la masculinitat o formar part de les prestacions matrimonials. Tot i que predominen els exemplars de fusta, també se'n coneixen amb el cap de pedra.[19]
Claves nord-americanes de cap esfèric
[modifica]Entre els pobles indígenes del nord-est de l'Amèrica del Nord es documenten claves de guerra de fusta amb un cap esfèric, de vegades proveït d'una punta. Es coneixen exemplars des del segle XVII, coincidint amb les primeres etapes del contacte amb els europeus. Per fabricar el cap s'aprofitaven parts especialment resistents de la fusta, com els nusos. Algunes peces incorporaven decoració figurativa: un exemplar de la col·lecció Ralph T. Coe, conservat al Metropolitan Museum of Art, presenta un animal, possiblement una llúdriga, que sosté l'esfera amb la boca.[20]
En la cultura
[modifica]Hèracles i Hèrcules
[modifica]La clava i la pell del lleó de Nemea constitueixen dos dels atributs més recognoscibles d'Hèracles en l'art grecoromà. Segons la tradició mitològica recollida pel Museu Nacional d'Art Romà de Mèrida, el mateix heroi es fabricà la clava per dur a terme els seus treballs.[4] Una estatueta itàlica de bronze dels segles III–I aC, conservada al Metropolitan Museum of Art, el representa amb la clava a la mà dreta i la pell del lleó sobre el braç esquerre.[21]
Aquesta iconografia també s'utilitzà per representar personatges històrics assimilats a l'heroi. En el bust de l'emperador Còmmode conservat als Museus Capitolins, el governant apareix caracteritzat com Hèrcules, amb la pell del lleó sobre el cap, la clava a la mà dreta i les pomes de les Hespèrides a l'esquerra.[22]
La clava també apareix en les tragèdies de Sèneca dedicades a Hèrcules.[23]
Representacions als Països Catalans
[modifica]Al País Valencià, el mosaic romà dels dotze treballs d'Hèrcules procedent de Llíria, conservat al Museu Arqueològic Nacional, mostra l'heroi amb la clava en diverses escenes. En el quadre central, dedicat a Hèrcules i Òmfale, l'intercanvi d'atributs entre els personatges inclou la clava i la pell del lleó, que adopta la reina.[24]
A Catalunya, la pintura Hèrcules i la ciutat, realitzada per Ot Palol el 1701 i conservada a l'Espai Ermengol de la Seu d'Urgell, representa l'heroi dempeus amb una clava a la mà dreta. L'obra, encarregada pels cònsols de la ciutat, evoca la llegenda de la fundació de la Seu d'Urgell per Hèrcules i el presenta com una imatge de bon governant.[25]
En la literatura en català, la clava apareix a L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer. El Diccionari català-valencià-balear cita el poema com a exemple de l'ús del mot, en un passatge que presenta Alcides, un altre nom d'Hèracles, amb una «clava feixuga».[5] En el relat de Verdaguer, l'heroi obre amb aquesta arma l'estret de Gibraltar, fet que provoca la inundació de l'Atlàntida per les aigües de la Mediterrània.[26]
Referències
[modifica]- ↑ «Clava». Diccionari de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 2 octubre 2026].
- 1 2 3 4 Hrnčíř, Václav «The Use of Wooden Clubs and Throwing Sticks among Recent Foragers: Cross-Cultural Survey and Implications for Research on Prehistoric Weaponry» (en anglès). Human Nature, 34, 2023, p. 122–152. DOI: 10.1007/s12110-023-09445-3.
- ↑ Labèrnia, Pere. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Espasa, 1864, p. 370.
- 1 2 «Lucerna» (en castellà). Museo Nacional de Arte Romano. [Consulta: 2 octubre 2026].
- 1 2 «Clava». Diccionari català-valencià-balear. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Maça». Diccionari de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 2 octubre 2026].
- 1 2 3 Dyer, Meaghan; Fibiger, Linda «Understanding blunt force trauma and violence in Neolithic Europe: the first experiments using a skin-skull-brain model and the Thames Beater» (en anglès). Antiquity, 91, 360, 2017. DOI: 10.15184/aqy.2017.189.
- 1 2 «Trench club, 1916 (c)» (en anglès). National Army Museum. [Consulta: 2 octubre 2026].
- 1 2 Roberts, Alison. «Wooden Truncheons» (en anglès). Ashmolean Museum. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Truncheon (1898.54.19)» (en anglès). Pitt Rivers Museum. [Consulta: 2 octubre 2026].
- 1 2 «Single-stick». A: Encyclopædia Britannica (en anglès). 25. 11a. Cambridge University Press, 1911, p. 148–149.
- ↑ «Lethal blow» (en anglès). Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Mere pounamu» (en anglès). Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa. [Consulta: 2 octubre 2026].
- 1 2 «Ùu (club)» (en anglès). The Metropolitan Museum of Art. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «War Club, “Totokia”» (en anglès). Smithsonian Institution. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Club (Totokia)» (en anglès). The Metropolitan Museum of Art. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Clava cefalomorfa» (en castellà). Museo Chileno de Arte Precolombino. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Las Clavas» (en castellà). Museo Chileno de Arte Precolombino. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Club (Knobkerrie)» (en anglès). Bowers Museum. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Exhibition of American Indian Art Now On View at Metropolitan Museum» (en anglès). The Metropolitan Museum of Art. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Bronze statuette of Herakles» (en anglès). The Metropolitan Museum of Art. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Busto de Commodo como Hércoles» (en castellà). Musei Capitolini. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ Sèneca. Tragèdies (vol. I). Hèrcules. La Casa dels Clàssics, 2018-06-01.
- ↑ «Transgresiones de género» (en castellà). Museo Arqueológico Nacional. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ «Hèrcules i la ciutat». Espai Ermengol. [Consulta: 2 octubre 2026].
- ↑ Casas i Payàs, Martí. «Hércules buscando a las Hespérides» (en castellà). Amics del Museu Nacional, 02-03-2026. [Consulta: 2 octubre 2026].