Col·legi Sant Ignasi - Sarrià
|
||||||||||||||||||||||||||||||||
  | ||||||||||||||||||||||||||||||||
| Dades | ||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | escola | |||||||||||||||||||||||||||||||
| Història | ||||||||||||||||||||||||||||||||
| Creació | 1893 | |||||||||||||||||||||||||||||||
| Fundador | Companyia de Jesús de Catalunya | |||||||||||||||||||||||||||||||
| Governança corporativa | ||||||||||||||||||||||||||||||||
Seu  | ||||||||||||||||||||||||||||||||
| Lloc web | m.santignasi.fje.edu | |||||||||||||||||||||||||||||||
  | ||||||||||||||||||||||||||||||||
Seu social
| ||||||||||||||||||||||||||||||||
El Col·legi Sant Ignasi de Sarrià, conegut també com els Jesuïtes de Sarrià, és un centre educatiu dels jesuïtes a Catalunya, fundat el 1892 a Sarrià (Barcelona) per seguir la doctrina d'Ignasi de Loiola. Actualment imparteix els ensenyaments d'educació infantil, primària, ESO, batxillerat i cicles formatius. L'etapa obligatòria està concertada.
L'edifici principal, obra de Joan Martorell i Montells, és d'estil neogòtic amb dues torres, façanes de maó cuit i finestrals amb arc ogival.[1] Els edificis annexos no segueixen aquest estil arquitectònic i es basen en el formigó i la funcionalitat.
Història[modifica]
El centre no és pròpiament una fundació, sinó el trasllat del Col·legi internat establert a Manresa. Aquest estava establert a un edifici municipal llogat que, per manca d'entesa entre l'Ajuntament i els Jesuïtes, es va haver de desallotjar.[2]
El 1892 la Companyia de Jesús va comprar la finca Gardenyes, que constava de casa i extensos jardins. Es va construir un edifici annex, i al mateix any començaren les classes. Entre 1893 i 1896 es construí l'edifici actual, que fou inaugurat en 1895 inacabat (es va completar entre 1915 i 1926). El centre va funcionar inicialment com a internat, i cap a 1905 es comencen a incorporar alumnes migpensionistes i externs.[2] El 1907 comptava amb 20 professors i 230 alumnes, la majoria interns.[3]
El 1914 el Col·legi es tancà per traslladar-hi les facultats de Filosofia i Teologia de la Companyia (dit Col·legi Màxim), però el Col·legi torna a obrir-se el 1927, convivint ambdós centres. Hi comencen a estudiar alumnes que tenen entre set i nou anys. Hi ha canvis pedagògics importants, dirigits pel pare Moisès Vigo. Llavors els alumnes interns ja eren minoria.[2]
Durant la II República, a conseqüència del decret d'expulsió dels jesuïtes, la Generalitat confisca el col·legi i va funcionar com escola pública fins a l'acabament de la Guerra Civil. Per suplir-lo, els jesuïtes obren l'Acadèmia Ramon Llull, que és igualment confiscada en començar la Guerra Civil. Se n'obre encara una altra, l'Acadèmia Margenat.[2]
Recuperat el 1939, va continuar funcionant amb normalitat. El Col·legi Màxim va marxar el 1949, degut al creixement constant de l'alumnat del Col·legi.[2]
Des de llavors va funcionar exclusivament com a centre escolar. Durant aquests anys hi ha una manera de fer comuna, amb dos moments crítics: els primers després de la Guerra Civil (els més grans han viscut en les dues Espanyes, amb ideals diferents), i els últims del període (durant els quals s'experimenta una millora econòmica, que no va acompanyada encara d'una de política). El període central és el més tranquil. L'educació secundària a Espanya depèn majoritàriament dels religiosos i ocupava no solament els dies feiners, sinó les festes més assenyalades.
L'any de les olimpíades de Barcelona (1992) es va organitzar el Camp Internacional de la Joventut, paral·lelment a les olimpiades. Les instal·lacions esportives i d'esbarjo es remodelaren, donant lloc a una pista d'atletisme, piscina, gimnàs... per tal de poder allotjar al recinte als participants d'aquell esdeveniment.
Actualment té uns 3.000 alumnes.
Personalitats[modifica]
- Ex-alumnes
- Xavier Trias[4] alcalde de Barcelona entre els anys 2011 i 2015 (promoció del 49)[5]
- Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya (promoció del 48)[5][4]
- Alberto Fernández Díaz,[4] (promoció del 64)
- Quim Torra[6]
- Carlos Ruiz Zafón, escriptor (promoció del 67)[5]
- Andrés Iniesta[7]
- Augusto Ferrer-Dalmau
- Carlos Losada, director d’Esade (promoció del 60)[5]
- Ignasi Carreras, director de l’Institut d’Innovació Social d’Esade (promoció del 60)[5]
- Joan Rosell, president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) (promoció del 60)[5]
- Joan Massagué, investigador pioner en la recerca sobre el càncer (promoció del 56)[5]
- Juanjo Puigcorbé, actor i regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona (promoció del 58)[5]
- Javier de la Rosa, advocat i empresari implicat en el ‘cas KIO’ (promoció del 50)[5]
- Professorat
Referències[modifica]
- ↑ Cercador de Patrimoni Arquitectònic al web de l'Ajuntament de Barcelona
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 García Gargallo, Manuel. «Comunitats masculines». A: L'Ensenyament de l'Església a la ciutat de Barcelona. Directori Estadístic (html) (Tesi) (en català). Barcelona: UB, 2002. DP B. 26249-2006. ISBN 846-89835-43.
- ↑ Ana Yetano. La enseñanza religiosa en la España de la Restauración (1900-1920). Anthropos Editorial, 1 gener 1988, p. 216–. ISBN 978-84-7658-062-2.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Márquez Daniel, Carlos «Degoteig de votants a la zona alta de Barcelona». El Periódico, 09-11-2014 [Consulta: 22 octubre 2016].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 Rom, Mireia. «El ‘top ten’ de les escoles catalanes d’elit». El Crític, 06-06-2016. [Consulta: 19 agost 2020].
- ↑ Aragay, Ignasi «La Catalunya impossible de Quim Torra» (en català). Ara.cat, 10-05-2018.
- ↑ «Iniesta también fue estudiante» (en castellà). El Mundo Deportivo. [Consulta: 15 maig 2019].
- ↑ «Joan Roig i Gironella». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia[modifica]
- García Gargallo, Manuel. L'Ensenyament de l'Església a la Ciutat de Barcelona. Directori estadístic (en català). Tesi doctoral. UB, 2002. ISBN 846-89835-43.
- Vila Despujol, Ignasi. Sant Ignasi (Sarrià). Història d'un Col·legi centenari (en català). Barcelona: Novoprint, novembre 1995. ISBN 84-600-9263-1.
