Comunisme de consells

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El comunisme de consells és un concepte sorgit en l'àmbit de l'esquerra comunista germano-neerlandès. Sorgix a Europa occidental de la crítica dels models tradicionals de partits i polítiques comunistes. Els primers teòrics que el van formular (entre els quals es destaca Anton Pannekoek i Otto Rühle) ho van fer després de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa, i va tindre com a desencadenant la dissidència provocada per la deriva autoritària de l'URSS i la deriva Burocràtica de la Tercera Internacional, la que tindria lloc i culminaria fonamentalment durant el període estalinista. Un teòric més jove però no menys important va ser Paul Mattick.

El consellisme s'oposa al comunisme de partit el comunisme dels consells obrers, és a dir la forma d'autoorganització obrera (els soviets) dels primers moments de la Revolució Russa, de la Revolució Alemanya i de la insurrecció popular italiana coneguda com a biennio rosso, que segons la seua opinió eren la forma naturalment i plenament democràtica d'organització de la classe obrera conscient del seu paper històric. En estos consells els treballadors triaven als seus propis representants d'entre les seues files com delegats revocables en qualsevol moment.

Els teòrics consellistes van trobar també un precedent en els textos i la pràctica política de Rosa Luxemburg, la defensa de de la qual la "acció espontània" dels treballadors s'oposava al dirigisme dels partits leninistes. Però els comunistes consellistes van portar més enllà la crítica al dirigisme. Per als consellistes, el paper dels comunistes era posar la seua activitat de debat, aclariment i propaganda al servici de l'activitat quotidiana de la classe obrera organitzada en els consells de fàbrica, barri o universitat, llocs on havia de residir la capacitat de decidir les accions i de portar-les a cap.

Les posicions antiautoritàries consellistes estan pròximes al concepte anarquista de democràcia participativa i la seua visió assembleària de la gestió dels mitjans de producció els aproxima clarament a les tesis autogestionàries dels moviments llibertaris. No obstant això han arribat a eixes posicions des d'una evolució marxista independent i a través d'una ruptura política amb la socialdemocràcia primer i amb el bolxevisme després. El consellisme reivindica un marxisme que s'aparta críticament dels corrents socialdemòcrates i leninistes.

Segons el consellisme, els partits polítics i els sindicats són estructures contràries a l'autoemancipació de la classe obrera, ja que van ser creades per a integrar a la classe obrera dins del capitalisme i no per a destruir-ho revolucionàriament. D'esta manera el comunisme de consells es diferencia tant del "comunisme de partit" com del sindicalisme revolucionari o anarcosindicalisme. El comunisme de consells advoca per la "organització unitària" que unifique la lluita revolucionària i la lluita per reformes i que es base en l'autonomia proletària i la democràcia directa.

Es reclamarien del consellisme moltes de les organitzacions i grups d'intel·lectuals que van contribuir a desencadenar les revoltes de la dècada de 1960, entre ells Socialisme o barbàrie o la Internacional Situacionista.

Entre les personalitats que han destacat més en la història del comunisme dels consells obres o consellisme es poden esmentar Anton Pannekoek (autor el 1946 d'una obra titulada Els Consells obrers), Hermann Gorter, Karl Korsch, Maximilien Rubel, Otto Rühle, Jan Appel, Paul Mattick, Cajo Brendel, Henry Chazé (Gaston Davoust), Benjamin Péret, Cornelius Castoriadis, i Claude Lefort (membres de Socialisme o barbàrie).

Texts fonamentals[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]