Dafnis i Cloe

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibreDafnis i Cloe
Δάφνις καὶ Χλόη
Tipus llibre
Fitxa tècnica
Autor Longus
Llengua grec koiné
Detalls de l'obra
Gènere novel·la
Personatges Dafnis
Cloe
Lloc de la narració Lesbos
Modifica dades a Wikidata
Dafnis i Cloe de Jean-Pierre Cortot

Amors pastorals de Dafnis i Cloe, o simplement Dafnis i Cloe[1] (en grec Δάφνις καὶ Χλόη, Daphnis kai Chloē), és l'única obra del novel·lista grec Longus (segle II),[2] escrita a finals del segle II dC. És una de les cinc novel·les gregues d'entre el segle I aC al V dC conservades senceres[3] i a més amb proemi.[4]

Argument[modifica | modifica el codi]

La narració està basada en la història que relata una pintura que l'autor coneixia[5] i conta la història de l'amor entre dos personatges de Lesbos:[6] Dafnis i Cloe.

Llibre I[modifica | modifica el codi]

Als afores de la ciutat de Mitilene una cabra del cabrer Lamó cuida un xiquet abandonat junt a uns objectes de reconeixement. Lamó el descobreix i decideix criar el nen i nomenar-lo Dafnis. Dos anys després Drias, un pastor d'ovelles, troba una de les seues ovelles criant una nena amb objectes de reconeixement a una cova amb estàtues dedicades a unes nimfes i decideix criar-la i nomenar-la Cloe.

Quan Dafnis i Cloe arriben a l'edat de 15 i 13 anys respectivament, els seus pares adoptius somniem el mateix somni: Dafnis i Cloe són portats a un xiquet alat amb un arc i fletxes per les nimfes de la cova que ordena que Dafnis cuide les cabres[7] i Cloe les ovelles. Ambdós cuiden dels seus ramats assignats des del mateix lloc.[8]

En el curs del temps va apareixent una passió amorosa entre els protagonistes: Cloe s'enamora a partir de veure'l embellit en banyar-se a un corrent d'aigua. Dorco, un admirador de Cloe, reta a Dafnis en un duel dialogat sobre qui dels dos és més bell. Cloe decideix que el guanyador és Dafnis i li dóna un bes com a premi.[8]

Al principi de la tardor uns pirates tirrens s'enduen a Dafnis junt als bous de Dorco. Cloe demana ajuda a Dorco per a rescatar a Dafnis: abans de morir, Dorco, li dóna el seu instrument de vent que produeix un so al qual reaccionen els seus bous. Cloe toca l'instrument i els bous boten a la mar, naden i arriben a terra. El bot unilateral fa trontollar el vaixell, tirant als pirates portadors d'armadures pesades que els ofeguen i tirant a Dafnis, que neda i se salva.[9]

Llibre II[modifica | modifica el codi]

Durant la tardor Filetes s'arrima a Dafnis i Cloe[9] i els explica que deuen dedicar-se als serveis de Cupid.[10] Els protagonistes no saben qui és Cupid i Filetes els explica què provoca Cupid i com es cura.

Executen els remeis amb poc de progrés. Una de les causes d'aquesta execució pobra és l'arribada en vaixell d'uns urbanites de Metimnia que venien a caçar. Amarren el vaixell amb una corda que fou rossegada per una de les cabres cuidada per Dafnis i se'n anà al mar. Els urbanites pensen que Dafnis és el culpable i el redueixen. Durant el càstig altres pastors el veuen i el rescaten. Un juí entre els urbanites i Dafnis se celebra sent jutge Filetes. El jutge dóna la raó a Dafnis, molestant als urbanites. Els urbanites de Metimnia tornen el següent dia i rapten Cloe i s'enduen una gran quantitat de coses. A meitat del camí fins a la seua ciutat paren a un lloc on per la nit són afectats pel pànic provocat pel déu Pan. Pan els coacciona a tornar a Cloe i així ho fan.[11]

Llibre III[modifica | modifica el codi]

A principi de l'hivern[11] cau neu fent que els camins siguen tallats i que els camperols estiguen reclosos a les cases de camp.

Dafnis troba una excusa per poder veure Cloe.

Torna la primavera i Dafnis i Cloe són els primers en eixir fora de les seues cases per portar els seus ramats.[12] Una dona, Licanium, s'enamora de Dafnis[13] i instrueix a Dafnis en com fer l'amor. Dafnis malgrat ja saber com fer l'amor no s'atreveix encara a fer-ho amb Cloe.[14]

Llibre IV[modifica | modifica el codi]

A finals de l'estiu un company de Lamó avisa de la pròxima arribada de l'amo de la finca, Dionisòfanes. Lamó aleshores fa preparacions per a quan arribe l'amo amb especial cura en el jardí.[14] Dafnis posa les esperances en el jardí per a agradar a l'amo i que aquest done el permís per al casament amb Cloe.

Lampis, un vaquer que fou rebutjat quan demanà la mà de Cloe a Drias (el pare adoptiu de Cloe) destruí part del jardí. Per a bona sort de Lamó i Dafnis abans d'arribar l'amo, arribà un fill de l'amo, Astilus, que fou comprensiu amb Lamó i procurà que son pare perdonaria el desastre causat per l'incident.

Gnato, paràsit acompanyant de Lampis, que té un interès romàntic cap a Dafnis pretén demanar-li a l'amo que li'l done. Lamó escoltà tafaner el que pretén i s'avança a Gnato mostrant la veritat sobre l'origen noble de Dafnis a l'amo, impedint que siga lliurat a Gnato. Resulta, demostrant-se pels objectes de reconeixement que acompanyaven a Dafnis, que Dafnis és fill de l'amo. Dafnis demana a son pare que es puga casar amb Cloe.[15] L'amo, Dionisòfanes, és informat de la veritat sobre l'origen noble de Cloe i aconsegueix mitjançant una estratègia donada per nimfes durant un somni descobrir qui és el pare biològic de Cloe. Magacles és el pare biològic de Cloe i és un noble.

Davant les evidències de ser ambdós protagonistes nobles, la boda és autoritzada i es realitza sense cap problema, concloent amb un final de vida pastoral i feliç per a la parella.[16] Acaben tenint dos fills: un nen i una nena.[17]

Personatges[modifica | modifica el codi]

Els noms dels personatges no foren elegits a l'atzar per l'autor. Els motius de l'elecció són la tradició literària, el significat (o nom parlant) i en alguns casos una combinació dels dos tipus de motius.[18] Els personatges amb noms en són 25 mentre que sense nom n'hi ha solament dos.[19]

  • Dafnis (en grec Δάφνις; deriva de "llorer"): el seu nom és típic de pastor i prové del mite de Dafnis.
  • Cloe (en grec Χλόη; significa "verdura" i "herba naixent"): el seu nom és un homenatge a la deessa de les llavors, Demèter.[20]
  • Φιλητᾶς: el cuidador de bous més vell. Es creu que el seu nom potser siga un homenatge a un poeta homònim, Filetes de Cos.[21]
  • Τίτυρος: fill de Filetes. El seu nom és d'ambient pastoral[20] ja que el seu nom pertany a un cabrer i amic d'un personatge de les obres de Teòcrit.[21]
  • Δόρκων (significa "cabirol"): el cuidador de bous que és ajudat per Dafnis.[20]
  • Λάμων: pare adoptiu de Dafnis, cabrer i esclau. El seu nom apareix a l'Antologia Palatina.
  • Φντοσκάφος: jardiner. El seu nom apareix a un epigrama de Filip de Tessalònica.[22]
  • Δρνύας (el seu nom deriva d'"arbre"): pare adoptiu de Cloe.
  • Μυρτάλη (el seu nom deriva d'una flor considerada la preferida de la deessa Afrodita i per això considerada símbol de l'amor eròtic): mare adoptiva de Dafnis.
  • Νάπη (significa "vall plena d'arbres"): mare biològica de Cloe.
  • Αστυλος (significa "de la ciutat", per a contraposar-se amb Dafnis per ser del camp): germà biològic de Dafnis.
  • Βρύαξις: estrateg de Metimna, una ciutat.
  • Ἳππασος: estrateg de Mitilene, una ciutat.
  • Γνάθων (significa "mandíbula"): és un paràsit.[23] El seu nom es troba en obres anteriors.[22]
  • Μεγακῆς: pare biològic de Cloe.[24]
  • Ρόδη (el seu nom deriva de "rosa", símbol de l'amor): l'esposa de Dionisòfanes.[23]
  • Διονυσοφάνης (significa "semblant a Dionís"): pare biològic de Dafnis.[25] Amo del territori on treballen les famílies adoptives de Cloe i Dafnis.[15]
  • Εὒδρομος (significa "que corre de pressa": un missatger.[25]
  • Ἀμαρυλλίς: xicona estimada per Filetes. El seu nom fou utilitzat en obres pastorals i bucòliques anteriors.
  • Δάφνις: semidéu sicilià.[21]
  • Λνκαινίον (el seu nom és el diminutiu de lloba): jove astuta i sexualment insatisfeta vinguda de la ciutat que ensenya a Dafnis.[22]
  • Φιλοποίμενα (significa "amic dels pastors"): fill de Dafnis i Cloe. El seu nom evoca l'ambient bucòlic.
  • Ἀγέλη (significa "ramat"): filla de Dafnis i Cloe. El seu nom evoca l'ambient bucòlic.
  • Un companyer de Lamó
  • Un missatger que dóna el seu servei entre els personatges Metimna i Hípas[19]
  • Χρῶμις: espòs de Liceni, llaurador. El seu nom es troba en obres anteriors.[21]

El nom d'Ἀμαρυλλίς és l'únic inventat per l'autor que no té res a veure en els noms grecs ja existents.[26]

Gènere[modifica | modifica el codi]

Es considera que pertany a la novel·la sofística (concretament novel·la de la segona sofística)[27], a la novel·la pastoral,[1] a la novel·la eròtica[28] i al gènere novel·lístic de l'Antiga Grècia d'aventures i la prova.[29] Hermògenes la considerà narrativa plasmàtica, entre la històrica (allò que ha ocorregut) i la mítica (allò que no ha ocorregut).[27]

Se la considera com a la novel·la que va inaugurar l'estil pastoral.[1] L'acció s'ubica a l'illa de Lesbos durant el segle II aC (que també es creu que és la regió natal de l'autor). D'estil retòric, amb els pastors i pastores totalment convencionals, però l'autor imbueix interès humà en aquest món idealitzat. Aquest fet acosta Dafnis i Cloe a la novel·la moderna, a diferència de les obres amoroses d'Heliodor, principal rival de l'autor, com es pot veure a l'Aethiopica.

També es considera una obra innovadora en "impregnar de religiositat un gènere que [...] estava lliure d'aquesta".[6]

Destaquen els personatges arquetípics de la comèdia nova com són el paràsit (Gnató) i la nodrissa (Sofrosine) i els personatges mítics dels contes eròtics dels poetes elegíacs del període hel·lenístic.[30]

Es troba la influència del relat de viatgers[30] (gènere amb el qual contrasta al no sotmetre als enamorats a un viatge sinó al desenvolupament temporal[6]) i dels Idil·lis de Teòcrit.[31]

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

A l'obra hi ha monòlegs i diàlegs[31] (entre d'altres diàlegs estíquics[32]) Apareixen descripcions dels llocs, digressions mítiques,[33] càntics rituals[34] i dos escenes d'anagnòrisi.[33]

Segons analitza María E. Conejo Aróstegui, l'aigua té un paper important a l'obra.[35] Entre d'altres provoca l'enamorament[36] i hi ha una correlació positiva entre la presència de l'aigua i la presència d'Eros.[37] També, com assenyala J. Carruesco Garcia, apareix el motiu del jardí.[38]

Al proemi hi ha una expressió que evoca a altra utilitzada per Tucídides.[39]

Segons diversos autors, l'obra mostra una visió deformada de la vida dels camperols a través i a causa dels prejudicis urbanites.[40] A més es polaritzen als camperols contra els urbanites mostrant-los als camperols com a lletjos, pobres i pocatraça. Els camperols no es rebel·len perquè les idees dominants són de les classes dominants fins que hi ha crisi.[41]

A l'obra els elements de la naturalesa (plantes[42] i animals[43]) es poden llegir en un doble sentit: el literal i el metafòric de caràcter sexual.[44]

Destaca una moralitat de l'autor a favor de la contenció sexual.[45]

Història de la transmissió i de les traduccions[modifica | modifica el codi]

La novel·la és anomenada a l'Imperi Bizantí. No apareix anomenada fins al segle XII, on és referenciada de manera menor.[6] Entre 1547 i 1555, Henricus Stephanus llegí a Itàlia la novel·la i publicà el 1555 al seu llibre Eclogae episodis del primer llibre de la novel·la. Annibale Caro tenia un manuscrit el 1538 i va fer una traducció que permeté circular fins a 1558 i després fou publicat el 1784.

La traducció al francès de Jacques Amyot fou publicada entre 1557 i 1558. Aquesta traducció fou traduïda a l'anglès per Angell Daye el 1587.

La traducció a l'anglès des de l'original fou feta per George Thornley i fou publicada el 1675.

David Wolstand la traduí a l'alemany i la publicaren el 1615.

A l'Europa barroca (segle XVIII) l'interès per la novel·la grega antiga cau, entre d'altres, en aquesta novel·la suposant una influència en la novel·la barroca i pastora i als autors també posteriors.[46]

Traduccions a l'Estat Espanyol[modifica | modifica el codi]

Fou traduïda a l'espanyol el 1880 per Juan Valera directament del grec.[47] Aquesta edició tenia canvis per a no mostrar l'homosexualitat d'un personatge[48] i guanyà fama en poc de temps de cara al públic general.[49] La censura feta pel traductor fou criticada per l'escriptor peruà Manuel González Prada el 1894.[50] La conseqüència de la publicació de la traducció a l'espanyol fou la moda de representar el tema de la novel·la a les arts i lletres durant finals del segle XIX i principis del segle XX.[51]

La influència fou tardana a Espanya per les guerres del segle XIX, la permeabilitat a les novetats exteriors,[52] el judici moral negatiu per la càrrega eròtica de la novel·la des de meitat del segle XIX als manuals de literatura grega[53] i el judici negatiu per part de la crítica literària espanyola que la considerava una obra de la decadència.[54]

Juan Valera, el traductor, publicà la primera edició baix pseudònim per por a represàlies.[55] Es descobrí breument qui era ell i la inacció per part de les institucions judicials contra la publicació i l'autor suposaren l'absolució de López Bago per la seua obra de càrrega eròtica similar La prostituta.[50]

Carmen de Burgos Seguí traduí del text francès d'Amyot[56] a l'espanyol la novel·la[57] i fou publicada el 1910[58] per l'editorial Prometeo, dirigida per Vicent Blasco Ibáñez, a la col·lecció de Los clásicos del amor. És una edició pensada per al públic general contraposat a l'acadèmic.[57]

El 1910 es publicà la primera traducció al català, feta per R. Miquel y Planas.[59]

José Farrán y Mayoral realitzà dos traduccions: una el 1960[60] i una altra el 1982.[61]

El filòleg Francisco J. Cuartero traduí del grec a l'espanyol la novel·la i fou publicada el 1982.[62]

El 1994 fou publicada una traducció al gallec realitzada per M.T. Amado Rodríguez.[59]

La traducció de Jorge Bergua fou publicada el 2010. Aquesta, al contrari que totes les anteriors, no va cometre l'errada al traduir el "calçat" de Dafnis.[63]

L'obra ha estat traduïda en català per Ramon Miquel i Planas (el 1905) i, directament del grec, per Jaume Berenguer i Amenós(el 1963).[1]

Influència[modifica | modifica el codi]

La novel·la ha tingut influència sobre la pintura, la literatura i la música.[64]

A la novel·la mai publicada de l'autor Damasio de Frías y Balboa, Lidamarte de Armenia, datada el 1580[65] la novel·la de Longus és reescrita i inserida en aquesta novel·la ocupant quasi tres capítols: del xxviii al xxx. És considerada la primera entrada de la novel·la al territori que es correspon a l'actual Estat Espanyol.[66]

L'obra tingué una notable influència sobre els romanços d'Eustaci i Teodor Prodom i els drames pastorals italians del segle XIX.[67] També sobre les obres The Gentle Shepherd d'Allan Ramsay, Annette et Lubin de Jean-François Marmontel i Idil·lis de Salomó Gessner.[68]

D'entre finals del segle XIX i principis del segle XX destaquen Ángel Ganivet,[69] Palacio Valdés[70], José Ortega y Munilla,[71] Jacinto Octavio Picón[72], Mauricio Bacarisse,[73] Gabriel Miró i Ramón Pérez de Ayala[74] com a autors influïts per la novel·la.

L'estratagema pensada per Dorco per a raptar a Cloe és calcada a la que apareix a l'obra posterior Il Pastor Fido.[75]

Representacions[modifica | modifica el codi]

La novel·la ha sigut plasmada al cinema:

Ha inspirat la composició musical homònima (Dafnis i Cloe (1912)) de Maurice Ravel per a un ballet de Diaghilev.[78]

Joan Miró creà el 1933 un aiguafort homònim basat en la novel·la.[79]

Puvis de Chavannes creà una pintura basada en la novel·la.[80]

Viktor Borisov-Musatov pintà un quadre homònim.[64]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Longus». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. S'ha suggerit que el nom "Longus" és simplement una mala interpretació de l'última paraula del títol Λεσβιακῶν ἐρωτικῶν λόγοι δ en el manuscrit Florentina; Seiler també observa que el millor manuscrit comença i acaba amb λόγου (no λόγγου) ποιμενικῶν.
  3. Martínez García, 2014, p. 1.
  4. Cabrero, 2008, p. 66.
  5. Cabrero, 2008, p. 66-67.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Martínez García, 2014, p. 2.
  7. Dunlop, 1888, p. 46.
  8. 8,0 8,1 Dunlop, 1888, p. 47.
  9. 9,0 9,1 Dunlop, 1888, p. 48.
  10. Dunlop, 1888, p. 48-49.
  11. 11,0 11,1 Dunlop, 1888, p. 49.
  12. Dunlop, 1888, p. 50.
  13. Dunlop, 1888, p. 50-51.
  14. 14,0 14,1 Dunlop, 1888, p. 51.
  15. 15,0 15,1 Dunlop, 1888, p. 52.
  16. Dunlop, 1888, p. 53.
  17. Dunlop, 1888, p. 54.
  18. Herrero Ingelmo, 1996.
  19. 19,0 19,1 Herrero Ingelmo, 1996, p. 159.
  20. 20,0 20,1 20,2 Herrero Ingelmo, 1996, p. 160.
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 Herrero Ingelmo, 1996, p. 163.
  22. 22,0 22,1 22,2 Herrero Ingelmo, 1996, p. 164.
  23. 23,0 23,1 Herrero Ingelmo, 1996, p. 161.
  24. Herrero Ingelmo, 1996, p. 166.
  25. 25,0 25,1 Herrero Ingelmo, 1996, p. 162.
  26. Herrero Ingelmo, 1996, p. 168.
  27. 27,0 27,1 Barranco, 1997, p. 114.
  28. Redondo Moyano, 2011, p. 73.
  29. Barranco, 1997, p. 116.
  30. 30,0 30,1 Barranco, 1997, p. 115.
  31. 31,0 31,1 Barranco, 1997, p. 118.
  32. Barranco, 1997, p. 121.
  33. 33,0 33,1 Barranco, 1997, p. 122.
  34. Barranco, 1997, p. 123.
  35. Conejo Aróstegui, 1982.
  36. Conejo Aróstegui, 1982, p. 87.
  37. Conejo Aróstegui, 1982, p. 88.
  38. Carruesco Garcia, 2010.
  39. Cabrero, 2008, p. 67.
  40. Cabrero, 2008, p. 72.
  41. Cabrero, 2008, p. 73.
  42. Martos Montiel; Padilla García, 2013, p. 259.
  43. Martos Montiel; Padilla García, 2013, p. 257.
  44. Martos Montiel; Padilla García, 2013, p. 255-256.
  45. Redondo Moyano, 2011, p. 79.
  46. Martínez García, 2014, p. 3.
  47. Hualde Pascual, 2016, p. 256.
  48. Hualde Pascual, 2011, p. 548.
  49. Hualde Pascual, 2011, p. 549.
  50. 50,0 50,1 Hualde Pascual, 2011, p. 550.
  51. Hualde Pascual, 2016, p. 256-257.
  52. Hualde Pascual, 2011, p. 540.
  53. Hualde Pascual, 2011, p. 542.
  54. Hualde Pascual, 2011, p. 540-541.
  55. Hualde Pascual, 2011, p. 545.
  56. Hualde Pascual, 2011, p. 559-560.
  57. 57,0 57,1 Hualde Pascual, 2011, p. 558.
  58. Hualde Pascual, 2011, p. 557.
  59. 59,0 59,1 García Iglesias, 2011, p. 59.
  60. Álvarez García, 2007, p. 76.
  61. Álvarez García, 2007, p. 76-77.
  62. García Iglesias, 2011, p. 43.
  63. Álvarez García, 2007, p. 77.
  64. 64,0 64,1 Capellà Soler, Margalida. «“Dafnis i Cloe” ens inspira!». El Fil de les Clàssiques. [Consulta: 22 març 2017].
  65. Simonatti, 2014, p. 137.
  66. Simonatti, 2014, p. 139.
  67. Dunlop, 1888, p. 56.
  68. Dunlop, 1888, p. 57.
  69. Hualde Pascual, 2011, p. 562.
  70. Hualde Pascual, 2011, p. 551-552.
  71. Hualde Pascual, 2011, p. 555.
  72. Hualde Pascual, 2011, p. 554.
  73. Hualde Pascual, 2011, p. 571.
  74. Hualde Pascual, 2011, p. 566.
  75. Dunlop, 1888, p. 47-48.
  76. Valverde García, 2010, p. 133.
  77. Valverde García, 2010, p. 138.
  78. Louzao Pardo, 1980, p. 100.
  79. Borràs, Maria Lluïsa «Los grabados de Miró». Catalònia, 34, 1993, pàg. 26.
  80. Edelstein, Wendy «In a Galaxy not all that far away…». UC Berkeley News, 2009 [Consulta: 22 març 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dafnis i Cloe Modifica l'enllaç a Wikidata