Dansa postmoderna

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Yvonne Rainer, 2014
Anna Halprin, una de les pioneres de la dansa postmoderna, en 2010

La dansa postmoderna és de manera àmplia la dansa que va sorgir a partir dels anys seixanta del segle XX qüestionant-se el significat de la dansa, com a reacció front a la dansa moderna i que ha estat progressivament substituïda per la dansa contemporània. Es pot considerar la primera etapa de la dansa contemporània. És un terme polèmic i complex de definir, ja que tampoc hi ha consens sobre la modernitat de l'anomenada dansa moderna, i més globalment, tenint en compte que algunes definicions i descripcions s'han fet molt centrades en el context estatunidenc, ignorant o menyspreant la realitat europea i encara més la dels altres continents.[1][2][3]

La primera persona que va parlar de dansa postmoderna va ser probablement Yvonne Rainer i el llibre Terpsícore en sabates d'esport: la dansa postmoderna (1980), de Sally Banes, el que va posar el terme en major circulació. Va sorgir sobretot com a resposta al concepte modern de "dansa pura", a la cerca de l'abstracció, que existia sobretot als Estats Units, estèticament autònoma, front a la importància major a l'emocionalitat i l'expressivitat, de vegades representativa i teatralitzada, a Europa. Banes considera que la dansa postmoderna és la dansa radical i innovadora que es va començar a fer a partir dels anys seixanta mentre que d'altres autors l'associen a la teoria i cultura del postmodernisme i l'apliquen a la dansa dels anys vuitanta i principis dels noranta. Avui ja no s'utilitza per a la dansa que es fa en aquest moment.[4][5]

És dansa postmoderna típicament la dansa contact o contact improvisació, per exemple. Alguns dels principals precursors i creadors de la dansa postmoderna són Merce Cunningham, Pina Bausch, la companyia Judson Dance Theater, Judith Dunn, Lucinda Childs, Twyla Tharp, Meredith Monk, Steve Paxton, Simone Forti, Anna Halprin i Trisha Brown.[2][6]

Filosofia[modifica]

La dansa postmoderna es qüestiona el que és la dansa i el que és la coreografia. Considera que a una persona no li cal molta tècnica per a fer art ballant i que qualsevol moviment quotidià pot esdevenir dansa. Es posiciona en contra de les frases de moviment previsibles que culminen en un clímax i, en general, a les frases narratives lineals i de les referències figuratives o emocionals. Prioritza el moviment a la seva essència més "pura", abstracta. Inclou altres elements, a més dels cossos dels ballarins, com objectes i canvis en la llum o el so. Incorpora la veu. Allibera el terra, que pot ser de sorra, herba, estar cobert d'aigua, tenir objectes, etc., i els peus, que poden portar qualsevol tipus de calçat. Valora la composició instantània o improvisació, així com els elements de diversió, hiperrealitat, atzar, accions múltiples repetides o simultànies, immobilitat, silenci, soroll ambient, ironia o paròdia. Experimenta amb diferents espais, fora de les sales de teatre. Trenca amb les simetries i jerarquies espacials, també amb la jerarquia entre ballarins, tots són iguals, i entre intèrprets i públic, que és lliure de prendre decisions pròpies.[1][2][5]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 André Lepecki, Agotar la danza : performance y política del movimiento, Mercat de les Flors, 2009. ISBN 9788461301584 (castellà)
  2. 2,0 2,1 2,2 Historia de la danza contemporanea Contemporary Dance (castellà)
  3. Jochen Schmidt, Lo posmoderno en el candelero, article publicat a El Correo de la Unesco, pàgs. 22-26, número de gener de 1996: La danza. Fuego sagrado. (castellà)
  4. Sally Banes, Sally, Terpsichore in Sneakers: Post-Modern Dance, Houghton Mifflin, 1987. ISBN 9780819561602 (anglès)
  5. 5,0 5,1 Undoing postmodern dance history Ramsay Burt, conferència a "La construcció de la dansa contemporània", d'Aisthesis, en 2004. Publicat per edicions Sarma Docs, el 9 d'octubre de 2004. (anglès)
  6. Montse Otzet, Una icona de la dansa postmoderna, El Periódico de Catalunya, 25 de juliol de 2005. (català)

Enllaços externs[modifica]