Decameró

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de llibreDecameró
(it) Il Decameron, cognominato Prencipe Galeotto
Andrea del Castagno Giovanni Boccaccio c 1450.jpg
Tipus obra literària
Fitxa tècnica
Autor Giovanni Boccaccio
Llengua italià
Publicació Mèxic, 1351 i 1352
Data 1348 (Gregorià)
Editorial Giunti Tradueix
Edicions Le Décaméron, The Decameron Tradueix, Decamerón Tradueix, Decameron Tradueix, Dekameron Tradueix, Декамерон, Декамерон, Q43517456 Tradueix, Decameron Tradueix, The Decameron Tradueix, Q43169292 Tradueix, Il Decamerone Tradueix, The Decameron Tradueix, Decameron Tradueix, Q43371966 Tradueix, Q43371964 Tradueix, Q43371965 Tradueix, Q43372456 Tradueix, Q43372498 Tradueix, Q43372512 Tradueix, Q43372535 Tradueix, Q43374361 Tradueix, Q43374414 Tradueix, Q43374499 Tradueix, Q43385014 Tradueix, Decameron Tradueix, Q43387689 Tradueix, Il Decameron Tradueix, Il Decameron Tradueix, Decameron di Giovanni Boccaccio corretto ed illustrato con note Tradueix, Il Decameron Tradueix, Q43473229 Tradueix, Q43474239 Tradueix, Q43474377 Tradueix, Q43474812 Tradueix, Q43475069 Tradueix, Q43475969 Tradueix, Q43516994 Tradueix, Q44082253 Tradueix, Q44171388 Tradueix, Q44172004 Tradueix, Dekameron Tradueix, Dekameron Tradueix, Dekameron Tradueix i Dekameron Tradueix
Detalls de l'obra
Gènere novel·la curta i novella collection Tradueix
Personatges
Més informació
OCLC 58887280
Modifica les dades a Wikidata
Decameron, 1492

El Decameró (en italià: Decameron, Decamerone; paraula composta a partir del grec δέκα "deu" i ἡμέρα "dia") és una obra magna de la literatura medieval europea. Escrita en toscà per Giovanni Boccaccio durant els anys 1350 i 1353, consta de cent contes i novel·les breus que s'expliquen deu joves durant deu dies.

Durant la pesta negra de 1348 a Florència, Boccaccio imagina que set noies i tres joves fugen de la ciutat per tancar-se dins una villa. Allí es dedicaran exclusivament a l'oci, despreocupats i sense prejudicis, menjant, cantant, dansant i, en especial, explicant-se històries tots plegats. Aquestes històries constitueixen el vertader nucli de l'obra, de manera que la peripècia dels joves o història marc és tan sols l'excusa per poder mostrar l'inventari d'exempla al més pur estil medieval, si bé amb una moralina de sensibilitat pròpia de l'humanisme. La temàtica és rica: de viatges, de separacions i retrobaments, d'estirabots burlescos, d'amors ideals que acaben tràgicament, d'amors molt més terrenals que acaben feliçment amb la consumació de la passió carnal, de mentides i escarnis a les institucions religioses... En tots ells es repeteixen abundants tòpics i es mostren algunes concepcions filosòfiques i literàries de l'època, el xoc entre la nova sensibilitat humanista i l'arrelat teologisme. Cal recordar que la formació i bagatge de Boccaccio són vastíssims i que sovint el que se'ns mostra com un senzill argument d'embolics i trifurques amaga sota aquesta pell lúdica i irreflexiva tota una segona dimensió filosòfica i erudita. Es compleix a la perfecció, doncs, el principi de qualsevol exemplum moralitzador, el d'instruir tot divertint. La influència d'aquesta obra és immensa, i tant per la seva qualitat intrínseca (en el contingut, però també en la forma, en l'estil elegantíssim de Boccaccio) com per la fonda petja que ha deixat en obres posteriors (de Joanot Martorell a Jean de La Fontaine, de Matteo Bandello a Miguel de Cervantes), se'l considera un gran clàssic.

Les jornades[modifica]

Decameron, Nastagio dels Onesti, pintura de Sandro Botticelli de 1487

A cada jornada hi ha un rei que marca el tema dels contes del dia. Les set noies i els tres macips que s'expliquen les cent històries són:

  • Pampinea: és la més gran de la brigata, amb vint-i-set anys. Reina el primer dia. Pren sempre la iniciativa.
  • Filomena: reina el segon dia. És optimista i vital.
  • Neifile: reina el tercer dia. Destaca per la seva bellesa.
  • Filostrato: un dels nois. Regna durant la quarta jornada. És profundament malenconiós.
  • Fiammetta: reina el cinquè dia. Hi ha qui veu en ella el retrat d'una dona real, Maria d'Aquino. Intel·ligent, bella i decidida, segons alguns estudiosos és una figura que es repeteix en Boccaccio i que equivaldria a la Beatrice de Dante o la Laura de Petrarca.
  • Elissa: reina la sisena jornada. Assenyada i prudent, d'una dignitat no exempta d'aristocràcia. Malgrat tot, considera que la dona necessita estar sota les regnes d'un home per tal d'obrar correctament.
  • Dioneò: rei la setena jornada, resulta un personatge força transgressor. No s'adapta mai al tema de cada jornada sinó que explica una història lliurement, sense relació amb les precedents i les que segueixen. Demostra no guiar-se per les convencions corteses tan arrelades en els altres.
  • Lauretta: paradigma de justícia i submissió femenina a l'home, regna durant el vuitè dia.
  • Emilia: reina la novena jornada, és altament narcisista. Dóna senyals d'un cert egocentrisme i té una peculiar relació amb Dioneò, tan sols insinuada per l'autor.
  • Panfilo: el darrer regnat, el del desè dia, recau sobre seu. El seu nom en grec significa "el que ho estima tot", i efectivament dóna senyals d'un gran "amor per l'amor", d'un cert apassionament. Les seves històries acostumen a tenir un marcat missatge i es presten a múltiples interpretacions.

Els temes de cada jornada són

  1. els contes preferits de cada personatge
  2. personatges perseguits però que acaben assolint la felicitat
  3. contes centrades a aconseguir allò estimat amb esforç
  4. amors desgraciats
  5. històries marcades per l'atzar
  6. personatges que eviten un perill
  7. dones que actuen contra o a favor dels seus marits
  8. relacions personals
  9. tema lliure
  10. grans proeses

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Decameró Modifica l'enllaç a Wikidata