El Decameró

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
No s'ha de confondre amb Decameró.
Infotaula de pel·lículaEl Decameró
Il Decamerone
Xaver Winterhalter Decameron.jpg
Els deu contistes del Decameró
Oli sobre tela de Franz Xaver Winterhalter (1837)
Fitxa
Direcció Pier Paolo Pasolini
Protagonistes
Director artístic Dante Ferretti
Andrea Fantacci
Producció Alberto Grimaldi
Dissenyador de producció Dante Ferretti
Guió Pier Paolo Pasolini
Música Ennio Morricone
Dissenyador de so Pietro Spadoni
Gianni D'Amico
Mario Morigi
Fotografia Tonino Delli Colli
Muntatge Nino Baragli
Tatiana Casini Morigi
Vestuari Danilo Donati
Productora PEA
Prod. Artistes Associés
Artemis Film
Distribuïdor United Artists
Carlotta Films (França)
Dades i xifres
País d'origen Itàlia
França
Alemanya
Estrena 1971
Durada 112 minuts
Idioma original italià i castellà
Rodatge Centre-Vall del Loira
Color en color
Descripció
Basat en Decameró
Gènere Comèdia dramàtica
Lloc de la narració Itàlia


Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt0065622 Filmaffinity: 711651 Allocine: 2372 Rottentomatoes: m/decameron Allmovie: v12991 TCM: 72689 TV.com: movies/the-decameron
Modifica les dades a Wikidata

El Decameró (títol original en italià: Il Decamerone) és una pel·lícula franco-germanoitaliana de Pier Paolo Pasolini, del 1971. Ha estat doblada al català.[1]

Argument[modifica]

Ninetto Davoli

Deu històries d'ingenus del Decameró,[2] revisades i corregides per Pier Paolo Pasolini:

  1. Un jove s'enriqueix després d'haver estat estafat diverses vegades (notícia 5 de la IIe jornada).
  2. Una monja en sermoneja una altra per un pecat que ha comès, però sucumbeix al seu torn al mateix pecat.
  3. Un pretès sordmut s'aprofita de monges curioses.
  4. Una dona enganya el seu marit a la seva pròpia casa sense que se n'adoni.
  5. En el seu llit de mort, un seductor impenitent ensarrona el sacerdot i es fa canonitzar (notícia 1 de la 1a jornada).
  6. Uns pintors esperen la inspiració divina.
  7. Una noia dorm sobre la teulada de la seva casa per trobar-hi el seu amant.
  8. Tres germans es vengen de l'amant de la seva germana.
  9. Un sacerdot prova d'abusar de la dona del seu amic.
  10. Dos amics pacten per tal de descobrir el que passa després de la mort.

Temes i context[modifica]

La pel·lícula és una adaptació de l'obra escrita al segle XIV per Boccaccio, el Decameró, que recull, en deu dies (d'aquí el títol «decameró»), un centenar d'històries que es conten deu joves florentins, set noies i tres nois que estan fora de la seva ciutat per una epidèmia de pesta.

Els esquetxos que componen la pel·lícula es situen a l'edat mitjana a Nàpols i impliquen escenes particularment llibertines i immorals per a aquesta època (heterosexualitat, homosexualitat i pedofília). Pasolini fa ell mateix el paper d'un deixeble del pintor Giotto, en una mena de fil conductor que enllaça els diferents esquetxos.

Segons Pasolini, el Decameró és la primera part d'una obra cinematogràfica més vasta, la «trilogia de la vida» constituïda, a més del Decameró, dels Contes de Canterbury (1972) i de Mil i una nits (1974).

Repartiment[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Premis
Nominacions
  • 1972: Ós d'Or del Festival Internacional de Cinema de Berlín per Pier Paolo Pasolini.

Referències[modifica]

  1. esadir.cat. El Decameró (en català). esadir.cat. 
  2. «Il Decamerone». The New York Times.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El Decameró Modifica l'enllaç a Wikidata