Vés al contingut

Dioscurs

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
«Pòl·lux» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Pòl·lux (desambiguació)».
Infotaula personatgeDioscurs

Modifica el valor a Wikidata
Tipusbessons en la mitologia
parella de personatges mitològics
divinitats bessones Modifica el valor a Wikidata
Context
Mitologiamitologia grega i mitologia romana Modifica el valor a Wikidata
Basat enLugal-Irra i Meslamta-ea Modifica el valor a Wikidata
Altres
SímbolDioscuri statue from Baiae (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
EquivalentTinas Clenar Modifica el valor a Wikidata
Els Dioscurs del Capitoli de Roma, obra de Miquel Àngel.

A la mitologia grega, els Dioscurs[1][2][3] (en grec Διόσκουροι, Dióskuroi, "fills de Zeus") són els fills de Zeus i Leda: Càstor i Pòl·lux (també dit Polideuces). La forma singular Διόσκουρος (Dióskouros), o Διόσκορος (Dióskoros), només apareix en els escrits dels gramàtics; els escriptors llatins utilitzen de vegades Castors per als dos germans.[4]

Mitologia

[modifica]

Són germans d'Hèlena i també de Clitemnestra. Però Leda estava casada amb el rei Tindàreu de Lacedemònia i la nit en què Zeus es va unir a Leda sota la forma d'un cigne, ella també es va unir amb el seu marit humà, i les dues parelles de bessons que van néixer s'atribueixen així: Pòl·lux i Hèlena a Zeus i Càstor i Clitemnestra a Tindàreu. De vegades els Dioscurs són anomenats Tindàrides o fills de Tindàreu. Una altra tradició diu que les dues parelles de bessons van néixer cadascuna d'un ou post per Leda després de la seva unió amb Zeus transformat en cigne. El lloc del naixement normalment és al mont Taíget, a Lacedemònia. Els Dioscurs són herois doris, i això explica uns quants aspectes de la seva llegenda on són lluitant contra l'atenès Teseu. Quan Teseu i Pirítous van anar a l'Hades per a aconseguir Persèfone, els Dioscurs van anar a devastar l'Àtica perquè Teseu havia raptat la seva germana Hèlena i l'havia tancada a la fortalesa d'Afidna. Com que Teseu no hi era, van devastar el país fins que Academ els va revelar on era Hèlena. Però els Dioscurs van portar presonera cap a Esparta la mare de Teseu, Etra. A més, van fer fora els fills de Teseu del tron d'Atenes i hi van posar en el seu lloc a Menesteu.

Com a argonautes

[modifica]

Els Dioscurs van participar en l'expedició dels argonautes i es van distingir en la lluita contra el rei dels bèbrics Àmic. Van ser presents també en la cacera del senglar de Calidó i van ajudar Jàson i Peleu a saquejar Iolcos. Durant l'expedició dels argonautes, Pòl·lux va participar en un combat de boxa i va derrotar el rei Àmic dels bèbrices, un poble mític salvatge de Bitínia.

Leucípides, Linceu i la mort

[modifica]
El rapte de les filles de Leucip, de Rubens, c. 1618

Càstor i Pòl·lux aspiraven a casar-se amb les Leucípides (filles del cavall blanc), Febe i Hilaïra, el pare de les quals era Leucip (cavall blanc).[5] Ambdues dones ja estaven promeses amb cosins dels Dioscurs, els germans bessons Linceu i Idas de Messènia, fills d'Afareu, el germà de Tindàreu. Càstor i Pòl·lux van endur-se les dones a Esparta, on cadascun va tenir un fill; Febe va donar a Pòl·lux Mnesileos i Hilaira va donar a Càstor Anogon. Això va iniciar una disputa familiar entre els quatre fills dels germans Tíndareu i Àfareu.

Els cosins van dur a terme junts una incursió en bestiar a Arcàdia, però es van barallar pel repartiment de la carn. Després de robar el ramat, però abans de dividir-lo, els cosins van escorxar, esquarterar i rostir un vedell.[6] Mentre es preparaven per menjar, el gegantí Idas va suggerir que el ramat es dividís en dues parts en comptes de quatre, basant-se en quina parella de cosins acabés primer el seu àpat. Càstor i Pòl·lux hi van estar d'acord. Idas va menjar ràpidament tant la seva porció com la de Linceu. Càstor i Pòl·lux havien estat enganyats. Van permetre que els seus cosins s'enduguessin tot el ramat, però van jurar venjar-se algun dia.[6]

Un temps després, Idas i Linceu van visitar la casa del seu oncle a Esparta. L'oncle anava de camí a Creta, així que va deixar Helena a càrrec d'entretenir els convidats, entre els quals hi havia els dos cosins, així com Paris, príncep de Troia.[6] Càstor i Pòl·lux van reconèixer l'oportunitat per venjar-se, van inventar una excusa que justificava abandonar el banquet i es van disposar a robar el ramat dels seus cosins. Ides i Linceu finalment van tornar a casa, deixant Helena sola amb Paris, que després la va segrestar.[6] Així doncs, els quatre cosins van ajudar a posar en marxa els esdeveniments que van donar lloc a la Guerra de Troia.

Un bessó sostingut per Tritó, d'un grup escultòric locrià (finals del segle V aC)

Mentrestant, Càstor i Pòl·lux havien arribat a la seva destinació. Càstor va pujar a un arbre per vigilar mentre Pòl·lux començava a alliberar el bestiar. Molt lluny, Idas i Linceu es van acostar. Linceu, anomenat així pel linx perquè podia veure a la foscor, va veure Càstor amagat a l'arbre. Idas i Linceu van entendre immediatament què estava passant. Idas, furiós, va emboscar Càstor i el va ferir de mort amb un cop de llança, però no abans que Càstor cridés per avisar Pòl·lux.[6] En la baralla subsegüent, Pòl·lux va matar Linceu. Quan Idas estava a punt de matar Pòl·lux, Zeus, que ho havia estat observant des del mont Olimp, va llançar un llampec, matant Idas i salvant el seu fill.[6]

Tornant a Càstor moribund, Zeus va donar a Pòl·lux l'opció de passar tot el seu temps al Mont Olimp o donar la meitat de la seva immortalitat al seu germà mortal. Va optar per aquesta última opció, permetent als bessons alternar entre l'Olimp i l'Hades.[7] Els germans es van convertir en les dues estrelles més brillants de la Constel·lació dels Bessons: Càstor (Alpha Geminorum) i Pòl·lux (Beta Geminorum). Com a emblemes d'immortalitat i mort, es deia que els Dioscurs, com Hèracles, havien estat iniciats en els Misteris d'Eleusis.[8] En uns quants mites, Posidó els recompensava amb cavalls per muntar i poder per ajudar els nàufrags.

Sarcòfag romà (160 dC) que representa el rapte de les Leucípides, Febe i Hilaira (Museu Vaticà)

En les llegendes romanes els Dioscurs són lluitant al costat dels romans a la batalla del llac Regil, i van anar a Roma a anunciar la victòria. Van abeurar els seus cavalls a la font Juturna. La nimfa d'aquesta font era considerada la seva germana. Al costat d'aquesta font Juturna van tenir un temple, no gaire lluny del temple de Vesta.

El nom Pòl·lux és una deformació popular itàlica del grec Polideuces. Els dos germans foren famosos, el primer com a genet i guerrer i el segon com a boxador.

També s'anomenaven dioscurs els focs de Sant Elm de dues puntes, que eren un bon presagi pels mariners.[9]

Els tres grups de Dioscurs

[modifica]

Segons el poeta llatí Ciceró, a la seva obra De Natura Deorum, van existir fins a tres generacions diferents de Dioscurs:[10]

  • Els primers Dioscurs, tres en nombre, s'anomenen 'Anactes' a Atenes (Tritopàtre, Eubuli i Dionís), van néixer d'un antiquíssim rei Júpiter (Zeus) i de Prosèrpina (Persèfone).
  • Els segons Dioscurs, només dos, Càstor i Pòl·lux, van néixer de Júpiter i de Leda.
  • Els tercers Dioscurs, de nou tres, anomenats per uns quants Alcón, Melamp i Tmolos, són fills d'Atreu, el nascut de Pèlops.

Iconografia

[modifica]
Moneda d'Antíoc VI amb Dioskouroi

Càstor i Pòl·lux s'associen constantment amb els cavalls en l'art i la literatura. Són àmpliament representats com a genets amb casc i llances. El manuscrit pseudoopià representa els germans caçant, tant a cavall com a peu.[11]

Un dels bessons que porta la gorra en forma d'ou, aquí marcada amb un símbol celestial (segle II dC)

En els relleus votius es representen amb diversos símbols que representen el concepte de bessons, com ara la dokana (δόκανα – dues peces de fusta verticals connectades per dues bigues transversals), un parell d'àmfores, un parell d'escuts o un parell de serps. També se'ls representa sovint amb barrets de feltre, de vegades amb estrelles a sobre. Estan representats en mètopes (un element d'un fris dòric) de Delfos que els mostren durant el viatge de l’Argo (Ἀργώ) i fent pessigolles amb Idas. Els vasos grecs els mostren regularment capturant Febe i Hilaira, com a argonautes, així com en cerimònies religioses i en el lliurament a Leda de l'ou que conté Helena.[12] Es poden reconèixer en algunes pintures de gerros per la gorra que porten, el pilos (πῖλος), que ja s'explicava a l'antiguitat com les restes de l'ou del qual van sortir.[13][14]

Dares Frigi els va descriure com a rossos, ulls grans, pell clara i ben plantats amb cossos esvelts.

Les dokana (grec antic δόκανα) eren una antiga representació simbòlica dels Dioscurs que consistien en dues bigues verticals amb altres col·locades transversalment sobre elles. Els Dioscurs eren venerats com a déus de la guerra, i les seves imatges acompanyaven els reis espartans sempre que sortien al camp de batalla contra un enemic. Però quan l'any 504 aC els dos reis espartans van fracassar en la seva invasió de l'Àtica a causa de la seva enemistat secreta mútua, es va decretar a Esparta que, en el futur, només un rei comandaria l'exèrcit i, en conseqüència, només anaria acompanyat d'una de les imatges dels Dioscurs. No és improbable que aquestes imatges, que acompanyaven els reis al camp, fossin les antigues dokana, que ara estaven desarticulades, de manera que la meitat del símbol va romandre a Esparta, mentre que l'altra va ser portada al camp per un dels reis.

δόκανα sembla derivar de δοκός ("dokos") que significava biga, però la Suïdas i l'Etymologicum Magnum afirmen que δόκανα era el nom de les tombes dels Dioscurs a Esparta, i derivava del verb δέχομαι (dechomai).

Cristianització

[modifica]
Dioscurs de l'Imperi Romà Tardà, traslladats d'un temple de Càstor i Pòl·lux a la Piazza del Campidoglio al Capitoli el 1585

Fins i tot després de l'auge del cristianisme, els Dioscurs van continuar sent venerats. El papa del segle V Gelasi I va testimoniar la presència d'un culte als Càstors que el poble no volia abandonar. En alguns casos, sembla que els bessons simplement van ser absorbits en un marc cristià; així, la ceràmica i les talles del segle IV dC del nord d'Àfrica representen els Dioskouroi al costat dels Dotze Apòstols, la Resurrecció de Llàtzer o amb Sant Pere. L'església va adoptar una actitud ambivalent, rebutjant la immortalitat dels Dioskouroi però buscant substituir-los per parelles cristianes equivalents. Els sants Pere i Pau van ser adoptats en lloc dels Dioskouroi com a patrons dels viatgers, i els Sants Cosme i Damià van assumir la seva funció com a sanadors. Alguns també han associat els sants Espeusip, Eleusipp i Melapsipp amb els Dioskouroi.[11]

L'erudit del Nou Testament Dennis MacDonald identifica Càstor i Pòl·lux com a models per a Jaume fill de Zebedeu i el seu germà Joan a l'Evangeli de Marc.[15] MacDonald cita l'origen d'aquesta identificació al 1913, quan J. Rendel Harris va publicar la seva obra Boanerges, una versió grega probablement d'un nom arameu que significa Fills del Tron, on el tro s'associa amb Zeus, pare de Pòl·lux, en el que MacDonald anomena una forma de Dioscurisme cristià primitiu.[16]

Més directament, els Fets dels Apòstols esmenten els Dioscurs en un context neutral, com a mascaró de proa d'un vaixell alexandrí abordat per Pau a Malta (Fets 28:11).

Referències

[modifica]
  1. ↑ Transcripció del nom en català d'acord amb els criteris dels hel·lenistes catalans, establits al Diccionari Grec-Català
  2. ↑ «La didàctica de l'accentuació del llatí i la seva repercussió en la transcripció al català dels noms clàssics». [Consulta: 10 setembre 2026].
  3. ↑ Alberich i Mariné, Joan (dir.); Cuartero i Iborra, Francesc J. (dir.). Diccionari Grec-Català. D'Homer al segle II dC (en grec - català). Enciclopèdia Catalana - Fundació Institut Cambó, 2015, pàg. 633. ISBN 9788441224223. «Ἑλένη = Hèlena»
  4. ↑ Parramon i Blasco, Jordi. Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997. ISBN 8429741461.
  5. ↑ Kerényi, 1959, p. 109.
  6. 1 2 3 4 5 6 Stratikis, Potis. Ελληνική Μυθολογία (Greek Mythology) (en greek). II.
  7. ↑ Routledge. Routledge. Who's Who in Classical Mythology.
  8. ↑ Kerényi, Karl. Bollingen. Eleusis: Archetypal Image of Mother and Daughter, 1967, p. 122.
  9. ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 142. ISBN 978-84-96061-97-2.
  10. ↑ Ciceró: De natura deorum, III, 53.
  11. 1 2 Kazhdan, Alexander; Talbot, Alice-Mary. Oxford University Press. The Oxford Dictionary of Byzantium, 1991..
  12. ↑ Parker, Robert Christopher Towneley. «Dioscuri». A: Oxford University Press. , 2003.
  13. ↑ Scholiast. Lycophron.
  14. ↑ Kerényi, 1959, p. 107 note 584.
  15. ↑ MacDonald, Dennis. Yale University Press. The Homeric Epics and the Gospel of Mark, 2000, p. 24–32. ISBN 0-300-08012-3.
  16. ↑ Harris, J. Rendel. Cambridge University Press. Boanerges, 1913, p. 1–4.

Bibliografia

[modifica]
  • Burkert, Walter. Harvard University Press. Greek Religion, 1985, p. 212–13. .
  • Kerényi, Karl. Thames and Hundson. The Heroes of the Greeks, 1959, p. 105–12 et passim. .
  • Maier, Bernhard. Boydell & Brewer. Dictionary of Celtic Religion and Culture, 1997. .
  • Ringleben, Joachim. Ars Disputandi. .
  • Theoi Project. Ouranios. .
  • Walker, Henry J. The Twin Horse Gods: The Dioskouroi in Mythologies of the Ancient World. Londres, Nova York: I. B. Tauris, 2015.

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dioscurs
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dioscurs&oldid=38393751»