Elina Norandi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaElina Norandi
Biografia
Naixementsegle XX Modifica el valor a Wikidata
Montevideo Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióhistoriadora de l'art, crítica d'art Modifica el valor a Wikidata

Elina Norandi (Montevideo, segle XX) és una historiadora de l'art, crítica d'art i comissària d'exposicions catalana nascuda a l'Uruguai;[1] va arribar a Catalunya de ben petita a causa de l'exili dels seus pares.[2]

És doctora en Història de l'art per la Universitat de Barcelona, estudis que va finalitzar el 1987 amb una tesi sobre Olga Sacharoff i la manera d'aplicar categories de les teories feministes a la crítica d'art;[2] posteriorment va realitzar el màster en Estudis de les Dones.[1]

Trajectòria professional[modifica]

És professora d'Història de l'Art a l'ESDA Llotja i en el màster de Comunicació i Gènere de la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha donat classes com a professora convidada a Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. La seva investigació es basa en l'estudi de la iconografia produïda per dones, sobretot d'art modern i contemporani.[1]

Com a curadora d'art ha treballat principalment comissariant exposicions individuals d'artistes actuals com Sandra March, Verónica Coulter, Antonio J., Clarissa Cestari, Yuko Yamada o Magdalena Duran, així com nombroses exposicions col·lectives d'artistes contemporanis. També ha comissariat l'exposició antològica de Núria Llimona (2004) al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona[3][4] i la mostra “Olga Sacharoff: Pintura, poesia i emancipació” al Museu d'Art de Girona (2017–2018).[5][6] Aquest museu va acollir posteriorment l'exposició "Feresa de silenci. Les artistes de la revista ‘Feminal’" (2022–2023), també comissariada per Norandi.[7]

Com a historiadora feminista ha format part de la junta directiva de l'associació Dones a les Arts Visuals, i va ser directora a Catalunya del Festival Mirades de Dones de l'any 2013 i delegada a Catalunya a l'edició de l'any següent.[8]

Ha escrit nombrosos assajos i articles en els quals el seu discurs artístic està vinculat a qüestions de gènere, sexualitats diverses i teories queer.[1] A més, col·labora amb la revista m-arteyculturavisual, a l'espai de la qual ha publicat diverses ressenyes d'exposicions i entrevistes, com la que va realitzar a la historiadora de l'art catalana especialitzada en la iconografia de la dona a l'art Erika Bornay.[9][10]

Obra publicada[modifica]

És autora del llibre La pintora Olga Sacharoff: una història d'exili i acollida (Ediciones del Orto, Al-Mudayna, 2006),[11][12] sobre l'artista russa establerta a Barcelona Olga Sacharoff i de la qual ha publicat també diversos articles. Ha coordinat el llibre Ellas y nosotras: Estudios lesbianos sobre literatura escrita en castellano, publicat a l'Editorial Egales el 2010.[13]

Ha publicat nombrosos articles i assaigs -en castellà, en català i en anglès- en diversos mitjans, sobre la iconografia artística produïda per dones artistes de les avantguardes històriques i la representació visual i literària de l'experiència lesbiana. L'any 2007, va dirigir la publicació de l'estudi de la pintura de Frida Kahlo relatat per disset dones, com Carmen Alborch, Alicia Giménez Bartlett i Astrid Hadad, entre d'altres, per tal de conèixer les idees i sentiments que inspira la pintura de l'artista mexicana.[14] També ha participat al llibre Las Humoristas. Ensayo poco serio sobre mujeres y humor, publicat a Icaria Editorial, amb el capítol "Risas de vanguardia: ironía y humor en las pintoras del s. XX (1900-1950)".[15] És l'autora d'altres articles, com "La piel de la palestra" i "Cosiendo retazos de vidas: la experiencia lesbiana en el cómic actual".[13]

El 2022 va publicar el llibre Cent dues artistes (Enciclopèdia Catalana, Univers, 2022), un assaig on s'hi representen 102 obres de 102 dones artistes diferents, com Visitació Ubach o Eugènia Balcells, amb una obra representativa i l'explicació de cada autora.[2] Inclou artistes de l'àmbit català des del segle xix fins a l'actualitat, amb els naixements de 1982 com a data límit; algunes d'aquestes professionals de l'art són artistes recunegudes, d'altres revalorades o recuperades en els darrers anys (com Lluïsa Vidal, Ángeles Santos o Olga Sacharoff), d'altres que estan en fase de recuperació (com Ana Maria Smith o Carme Gotarde) i d'altres força desconegudes.[16] El llibre és una invitació a repensar el cànon de l'art català.[2]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Elina Norandi | CCCB». CCCB, 16-11-2022. [Consulta: 6 febrer 2023]. «sota llicència Creative Commons CC-BY-SA»
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Entrevista a Elina Norandi, historiadora de l'art: "El patriarcat és una superestructura que va néixer al Neolític"». Ara, 04-02-2023 [Consulta: 6 febrer 2023]. versió arxivada
  3. ↑ Xarxa Feminista «Xarxa Feminista. Full informatiu.» (pdf). Full informatiu, 26, desembre 2004, pàg. 7 [Consulta: 6 febrer 2023].
  4. ↑ «Elina Norandi. Una Pintora De L'Eixample: Núria Llimona.». Biblioteca Virtual de Investigación Duoda, 08-02-2017. [Consulta: 6 febrer 2023]. «Catàleg de l’exposició Núria Llimona. Catàleg d'exposició (Barcelona, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2004»
  5. ↑ «Editorial Egales - Elina Norandi (coord.)» (en castellà). Editorial Egales. [Consulta: 6 febrer 2023].
  6. ↑ «Olga Sacharoff: pintura, poesia i emancipació, Exposición, nov 2017» (en castellà). Arteinformado [Consulta: 6 febrer 2023].
  7. ↑ Sesé, Teresa «Artistas catalanas de las que nunca has oído hablar» (en castellà). La Vanguardia, 29-12-2022 [Consulta: 6 febrer 2023].
  8. ↑ «MAV - Mujeres en las Artes Visuales - Women in the Visual Arts» (en castellà). www.mav.org.es. Arxivat de l'original el 2/11/2014. [Consulta: 21 juny 2017].
  9. ↑ «ENTREVISTA A ERIKA BORNAY POR ELINA NORANDI» (en castellà). M-Arte y Cultura Visual, 02-09-2014. [Consulta: 19 juny 2017].
  10. ↑ «Entrevista a Elina Norandi, coordinadora del libro “Ellas y nosotras”» (en castellà). iVoox. [Consulta: 19 juny 2017].
  11. ↑ «Elina Norandi. La pintora Olga Sacharoff: una història d'exili i acollida.». www.ub.edu. [Consulta: 16 juny 2017].
  12. ↑ «París y más cosas» (en castellà). dosmanzanas - La web de noticias LGTB [Consulta: 16 juny 2017].
  13. ↑ 13,0 13,1 La piel en la palestra: Estudios corporales II (en castellà). Editorial UOC, 1/12/2011. ISBN 9788497884693 [Consulta: 16 juny 2017]. 
  14. ↑ «ELINA NORANDI Frida Kahlo: A los 100 años de su» (en castellà). studylib.es. [Consulta: 19 juny 2017].
  15. ↑ «Presentación de ‘Las humoristas. Ensayo poco serio sobre mujeres y humor’» (en castellà). http://www.clasicasymodernas.org/.+Arxivat de l'original el 21/1/2018. [Consulta: 19 juny 2017].
  16. ↑ Frisach, Montse «Elina Norandi: “És ja molt urgent que es recuperi l’obra de les dones artistes del segle XIX”». El Temps de les Arts, 04-12-2022 [Consulta: 6 febrer 2023].

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Elina_Norandi&oldid=31559193»