Eolífon
 Màquina de vent (c. 1900) en el Konzerthaus en Ravensburg, Alemanya  | |
| | |
| Tipus | friction sheet (en)  i effect instrument (en) |
|---|---|
| Classificació Hornbostel-Sachs | 134 |
L'eolífon o màquina de vent és un instrument musical especial que s'utilitza per a simular el so del vent. Acostuma a estar format per un tambor cobert per una tela de cotó que produeix un so que emula el vent, quan el tambor gira. La fricció entre la tela i el tambor produeix el soroll, que canvia d'intensitat a mesura que s'incrementa la velocitat del gir del tambor.[1]
Obres que fan servir eolífon[modifica]
Diversos compositors, des de l'època barroca, utilitzen la màquina de vent dins la instrumentació de les seves obres.[2]
- Gioachino Rossini: El Barber de Sevilla
- Richard Strauss: Don Quixote, Simfonia Alpina, Die Ägyptische Helena, Die Frau ohne Schatten
- Richard Wagner: L'Holandès errante
- Ralph Vaughan Williams: Simfonia Antàrtica
- Ferde Grofé: Suite del gran Canó
- Olivier Messiaen: Donis canyons aux étoiles…, Saint François d'Assise i Éclairs sud l'au-delà…
- Maurice Ravel: Daphnis et Chloé, L'enfant et els sortilèges
- Giacomo Puccini: La fanciulla del West
- Benjamin Britten: Noye's Fludde
- Michael Tippett: Symphony no. 4
- Jerry Goldsmith: The Blue Max
- Philip Sparke: Music Of The Spheres
- Roger Cichy: First Flights
- Jean-Philippe Rameau: Les Boréades
- Fazıl Say: Symphony No 3 Universe
- Carl Orff De temporum fini Comoedia, Oedipus Der Tyrann, Der Mond, Ein Osterspiel, Ludus de Nat Infant Mirificus
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eolífon |
- ↑ Baines, Anthony. The Oxford Companion to Musical Instruments (en anglès). Oxford University Press, 1992, pp. 104 i 173. ISBN 9780193113343.
- ↑ Departamento de Música. «Máquina de viento o Eolífono» (en castellà). IES Misteri d'Elx, 2009. [Consulta: 20 juny 2015].