Eric Woolfson

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaEric Woolfson
Biografia
Naixement 18 març 1945
Glasgow
Mort 2 desembre 2009 (64 anys)
Londres
Causa de mort Càncer
Lloc d'enterrament Cathcart Cemetery Tradueix
Activitat
Ocupació Cantant, compositor, productor discogràfic, pianista i compositor de cançons
Partit polític Partit Socialdemòcrata
Gènere artístic Rock progressiu
Instrument Piano i veu

Lloc web Lloc web oficial
IMDB: nm1033699 Musicbrainz: ec86bda4-d460-4b54-be6e-94ae45e0dfab
Modifica les dades a Wikidata

Eric Woolfson va ser compositor, cantant i cofundador del grup The Alan Parsons Project nascut el 18 de març del 1945 a Glasgow, Escòcia i mort el 2 de desembre de 2009 a l'edat de 64 anys.

Biografia[modifica]

Quan Eric Woolfson, que prové d'una família jueva, era petit tenia un oncle que tocava el piano i del seu exemple en va treure la voluntat de convertir-se, de gran, en músic. Per desgràcia aviat va abandonar les classes que li donava el seu oncle i va decidir ser autodidacta, quelcom molt meritós si tenim en compte que no sabia ni llegir les partitures.


D'adolescent va fer una incursió totalment fracassada en la professió de comptable. Quan ho va deixar va dir que hauria estat un millor aprenent en un circ. Poc després, als 18 anys, va anar a Londres i es va instal·lar al carrer Denmark també conegut com a Tin Palley Alley.

Un cop allà va aconseguir feina com a pianista i va poder treballar amb músics com Jimmy Page i John Paul Jones, que poc després formaria part de la banda Led Zeppelin. John Paul Jones va aconseguir que Eric pogués tenir una reunió amb el llegendari productor i co-manager dels Rolling Stones, Andrew Loog Oldham. Després d'estar esperant durant més de quatre hores, Oldham finalment va aparèixer i va demanar a Woolfson que li toqués el que havia escrit. Després d'haver tocat una sola cançó, Oldham es va posar dret, va dir que parés i li va dir 'You're a f****** genius!' (Ets un p*** geni!) i immediatament li va oferir un contracte per tal que treballés en la nova companyia que havia fundat Oldham, Immediate Records. Oldham va demanar a Woolfson que compongués temes per alguns músics força coneguts com a Marianne Faithfull, Frank Ifield, Jo Dassin, The Tremeloes, Marmalade i Dave Berry. Una de les seves composicions va arribar a les mans de Mick Jagger, cantant dels Rolling Stones, el qual va decidir incloure-la a la cara B del primer àlbum que Jagger produïa per un altre músic, en aquest cas Chris Farlowe.

És, doncs, quan Eric Woolfson va firmar alguns contractes amb altres companyies i el seu repertori va créixer de forma exponencial i a repartir-se per tot el món. Gràcies al contracte que va firmar amb la companyia Southern Music, va conèixer a dos autors desconeguts aleshores com Tim Rice i Andrew Lloyd Webber. D'aquests amics seus, Woolfson sempre recorda que els dos van prendre la decisió, poc després, de deixar d'escriure temes per altres músics i dedicar-se als musicals, on les seves creativitats eren molt més lliures. Woolfson en va prendre bona nota, ja que des d'aquell moment sempre va tenir la idea d'escriure, algun dia, un musical.

El 1965, Eric Woolfson va ser contractat per l'agència musical de Manchester Kennedy Street Enterprises. En aquesta va poder treballar amb els Herman's Hermits. Tot i participar en un principi com a pianista invitat, Woolfson tenia moltes esperances de convertir-se en un membre fix de la banda però com que no li garantien el lloc va decidir tornar a Londres.

Més o menys per aquestes dates Woolfson va començar a tenir la idea de crear un àlbum inspirat en l'obra d'Edgar Allan Poe. Va escriure part del material que una dècada després formaria part del primer àlbum de The Alan Parsons Project i, inclús, en va gravar algunes demos amb el guitarrista del grup The Tremeloes, Rick Westwood. Eric va pagar les gravacions però no estava del tot convençut amb el resultat final i va decidir aparcar el tema.

Com que ser l'autor de cançons per altres grups no li era suficientment rendible, va decidir passar-se a la producció. Els seus dos primers clients van ser Carl Douglas que acabava d'aconseguir un gran èxit al Regne Unit amb el tema Kung Fu Fighting i Alan Parsons, un productor que acabava de conèixer als estudis Abbey Road. Parsons feia poc que havia decidit ser productor i amb l'ajuda d'Eric Woolfson van aconseguir produir dos números 1 de la llista britànica amb els grups Pilot i Cockney Rebel. També van aconseguir un bon èxit amb el cantant John Miles i el músic Al Stewart.

Aleshores, el 1975, Eric Woolfson va decidir mostrar a Alan Parsons el material que havia escrit sobre Edgar Allan Poe i aprofitar el seu talent com a enginyer de so per millorar els temes que havia escrit. La idea que tenia al cap Woolfson, com diu ell mateix, era la d'adoptar un paper similar al que Stanley Kubrick exercia en els rodatges de les seves pel·lícules, on el director és més important que els actors que les interpreten. Woolfson seria el "director", fent la música i les lletres i Alan Parsons seria "l'actor", interpretant la música de Woolfson i donant-li el seu toc especial. L'àlbum Tales of Mystery and Imagination veuria finalment la llum el 1976, al mateix moment que oficialment naixia el grup The Alan Parsons Project.

Posteriorment el tàndem Woolfson-Parsons va compondre 9 "projectes' més, entre els quals cal destacar I Robot(1977), Eye in the Sky(1982) i Ammonia Avenue(1984). Tots ells escrits per Eric Woolfson.

Després dels 10 àlbums, Eric volia definitivament dedicar-se a escriure musicals. El seu primer intent, basat en el famós psicoanalista Sigmund Freud, va ser titulat Freudiana. Woolfson es va inspirar en els llibres sobre Freud que la seva dona, que estudiava psicologia, deixava per la casa. Aquest musical va aconseguir ser estrenat a l'històric teatre An Der Wien. Per desgràcia, el productor de Freudiana i Woolfson van mantenir un dur contenciós legal pel domini de l'obra i com que Brian Brolly, el productor, va guanyar el litigi, Woolfson va declarar-se en bancarrota.

Tot i això, l'èxit de Freudiana va ser una empenta per Woolfson que es va decidir a escriure, el 1993, el seu segon musical, aquest cop sobre l'arquitecte català Antoni Gaudí. Aquesta segona obra va estrenada a Aachen (1994) i interpretada a Alsdorf (1995) i Colonia (1996). Quasi mig milió de persones van anar a veure Gaudi: Erlebniswelt Der Phantasie i totes van acabar ovacionant l'espectacle.

Per al seu següent musical, Gambler, Eric Woolfson va recuperar les seves experiències quan vivia a Montecarlo. La majoria dels temes de The Turn Of A Friendly Car van ser incloses en l'obra (Turn Of A Friendly Card, Snake Eyes, Games People Play i Time). L'obra va ser estrenada a Monchengladbach (1996) i s'ha reproduït sis vegades a Corea i dues al Japó (2002 i 2005).

El 2003 Eric Woolfson va escriure el seu últim disc d'estudi. Woolfson va recuperar part de les idees que encara tenia sobre Edgar Allan Poe i en va escriure la segona part, titulada Poe: More Tales Of Mystery And Imagination. El disc va ser gravat, de nou, als mítics estudis Abbey Road.


Finalment, el 2007 Woolfson va escriure, conjuntament amb Ariel Dorfman, el musical Dancing With Shadows, una obra que es va estrenar a Àsia.

Woolfson va ser membre i militant actiu del partit britànic Social Democratic Party (SDP). Eric Woolfson va viure els últims anys a Londres amb la seva dona Hazel amb la que es va casar el 1969. Woolfson tenia dues filles, Sally i Lorna, i dos néts, Toby i Amelie.

El dia 2 de desembre de 2009, després d'una llarga lluita contra un càncer de ronyó, Eric va morir a l'edat de 64 anys.

Treballs[modifica]


Enllaços externs[modifica]