Església de Sant Pere Nolasc (Barcelona)

Infotaula d'edifici Església de Sant Pere Nolasc
Dades
Tipus	Església
Part de	Casa de Sant Sever
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura barroca
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	el Raval (Barcelonès)
Localització	Pl. Castella, 5 i Torres i Amat, 17
41° 23′ 06″ N, 2° 09′ 55″ E
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	40336
Id. Barcelona	3036
Activitat
Diòcesi	arquebisbat de Barcelona

L'Església de Sant Pere Nolasc, antigament de Sant Sever i Sant Carles Borromeu, és un edifici del Raval de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.

Descripció

És una construcció actualment aïllada al bell mig de la plaça de Castella, urbanitzada durant la dècada del 1940 a l'emplaçament pel convent dels Paüls. La façana principal, fruit de la restauració duta a terme per Adolf Florensa durant la dècada de 1940 presenta la porta principal protegida per cinc trams de pòrtic allindanat sobre columnes toscanes de pedra, elements reaprofitats de l'antic claustre conventual. A l'interior d'aquest pòrtic hi ha el protal d'accés, fet amb pedra de Montjuïc, flanquejat per dues pilastres corínties que sostenen un frontó triangular. L'entaulament conté el bust esculpit d'un querubí.

La façana principal, com totes les de l'església, es presenta totalment revestida amb morter de color crema, a excepció feta dels principals elements arquitectònics (cadenes d'angle, pilars i obertures) i ornamentals (cornises i frontons). Damunt del pòrtic que protegeix l'accés hi ha una gran balconada tancada amb balustres de pedra al que s'accedeix per mitjà de dues portes ubicades a la base de les torres. Aquesta balconada està presidida per un plafó ceràmic obrat l'any 1947 en estil neobarroc per Joan Guivernau, que presenta la Mare de Déu de la Mercè i Sant Pere Nolasc amb la ciutat i el port de Barcelona al fons. Aquest plafó presenta un potent emmarcament petri en forma d'arc escarser motllurat vinculat a un òcul superior que dona llum a l'interior del cor de l'església. La part superior de la façana compta amb dues torres-campanar de planta quadrangular, acabades amb pedra i ornades amb pilastres toscanes i un arc de mig punt per cada costat. Aquestes torres flanquegen la teulada de l'església, que fa aparent la seva formulació de doble vessant a través d'un cornissament de perfil triangular.

Les dues façanes laterals són pràcticament idèntiques i destaquen per la seva austeritat. Tanmateix, cal ressaltar la presència del contrafort que sosté la volta amb el seu perfil corb i els brolladors que s'hi adossen, esculpits en forma de voluta. El presbiteri es fa evident a les façanes laterals per mitjà del seu perfil en doble vessant i angles arrodonits i, sobretot, per l'obertura dels finestrals que il·luminen l'interior, emmarcats amb llindes i muntants petris motllurats coronats per un frontó semicircular sobre mènsules. Des d'aquesta banda també es pot observar la gran cúpula que corona el presbiteri, amb una base coberta amb rajoles de cartabó i un desenvolupament en escates de ceràmica vidrada groga i verda. Rematant la cúpula, hi ha un gran gerro de flors de pedra. Encara que les cúpules de ceràmica són més habituals a l'arquitectura de l'extrem meridional de Catalunya i al País Valencià, a Barcelona també hi ha un exemplar similar i contemporani a aquesta a la Capella de la Ciutadella. La façana posterior, molt intervinguda per Florensa, recull les dependències de l'església i evidencia la presència del cambril de la verge per mitjà d'una estructura flotant i de l'absis per mitjà d'un cornissament de perfil circular.

L'església presenta una sola nau amb quatre capelles laterals intercomunicades, amb tribuna superior i un cor elevat als peus de l'edifici. La nau està coberta per una volta de canó amb llunetes, i els arcs torals reposen sobre grans pilastres de capitell compost. Les capelles laterals, cobertes amb voltes d'aresta contenen quatre retaules del segle XVIII: el de la Crucifixió, el del Sagrat Cor, el de Sant Ramon Nonat i el de Sant Josep.

El presbiteri, de grans dimensions, es troba al fons d'un fals transsepte cobert per una cúpula rebaixada sobre petxines i sense tambor. Aquest espai va ser decorat amb pintures murals al fresc de Joseph-Bernard Flaugier, que hi realitzà una de les seves obres cabdals, tant per la qualitat dels seus acabats com per llurs dimensions (387 m²). El fresc que orna el presbiteri és una obra mestra del trompe-l'oeil que multiplica visualment la profunditat de l'església i serveix d'emmarcament al cambril, presidit per una imatge de la Verge de la Mercè. Consisteix en un fals baldaquí format per pilastres i columnes compostes de color gris i ocre a imitació de la pedra natural i l'or, tot ornat amb falses escultures monumentals. Flanquejant el cambril, s'hi veuen les figures de Sant Pere i de Sant Pau. El cos superior consisteix en un entaulament mixtilini ornat a base de grans volutes on reposen les figures de les patrones de Barcelona: Santa Eulàlia (amb la creu en aspa on va ser martiritzada) i Santa Madrona (amb el vaixell amb què arribà a la ciutat, procedent de Tessalònica). Rematant aquest baldaquí hi ha un medalló amb un fals relleu de Jesucrist com a Bon Pastor.

Les petxines que sostenen la cúpula presenten el mateix joc de trompe-l'oeil escultòric, ja que presenten en grisalla, com sortint dels murs, les figures de quatre pares de l'Església: Sant Gregori, Sant Ambròs, Sant Agustí i Sant Jeroni acompanyats d'àngels que sostenen llurs escrits. La cúpula reposa sobre un cornissament ornat a base de fullatge i un fris amb vint-i-quatre àngels encarats a l'altar portant els estris de la celebració eucarística: un calze, un encenser, una campaneta, una mitra, etc. La cúpula es concebé com un immens òcul a través del qual es veu una glòria celestial en forma d'apoteosi a la Mare de Déu. S'hi pot veure la Verge entronitzada damunt d'un núvol coronada per la Santíssima Trinitat, acompanyada de Sant Josep amb la vara florida, dels apòstols (entre els quals destaca Sant Pere) i dels profetes (entre els quals destaquen Elies i Moisès). La composició es completa amb sants i santes fundadors d'ordes religiosos, monjos i cavallers en actitud orant i un cor d'àngels.

Els pilars cantoners sobre els quals reposen les petxines de la cúpula presenten quatre fornícules emmarcades amb motllures en estuc i que contenen les imatges policromades de quatre sants mercedaris: Santa Maria de Cervelló, Sant Pere Nolasc, Sant Serapi i Sant Pere Pascual. A la dreta de l'altar, sota la imatge de Santa Maria de Cervelló, hi ha el sagrari, una obra de fusteria policromada i sobredaurada que reemplaça un sagrari anterior, tancat amb una imatge de crist obra del cèlebre pintor Antoni Viladomat i Manalt.

Història

Entre 1705 i 1716, poc després d'establir-se a Barcelona, l'orde dels Paüls o de la Congregació de la Missió de Sant Vicenç de Paül, construí el seu convent conegut com a Casa de Sant Sever a la desembocadura del carrer dels Tallers amb el Baluard de Tallers. Vers l'any 1800 el pintor d'origen provençal Joseph-Bernard Flaugier, que poc després seria nomenat director de l'acadèmia de la Llotja, s'encarregà de la redecoració pictòrica de la capella conventual.

Durant la Guerra del Francès, convent fou utilitzat per les tropes napoleòniques com a Hospital Militar. Aquesta funció es mantingué, a excepció de dos breus períodes (1813-1821 i 1822-1823, en què fou fàbrica de tabac), fins a l'any 1942, quan el convent fou transferit a l'Ajuntament de Barcelona. Havent acabat les obres del nou Hospital Militar de Vallcarca, l'any 1943 l'ajuntament enderrocà les antigues dependències del convent-hospital per tal de construir l'actual plaça de Castella. En aquesta operació es decidí conservar tan sols l'església, que seria restaurada fins al 1947 per Adolf Florensa i Ferrer, autor de la torre oriental i del pòrtic d'accés realitzat amb peces de l'antic claustre del convent. Arran d'aquesta restauració, l'any 1945 es va posar al descobert la cúpula hemisfèrica original fins llavors oculta rere la cúpula rebaixada ornada per Flaugier. Aquella cúpula originària conserva les restes d'una composició pictòrica que representa la Coronació de la Mare de Déu per la Santíssima Trinitat. Un cop finalitzada la restauració de l'església, l'Ajuntament en lliurà l'usdefruit a l'orde dels mercedaris, que en prengueren possessió el setembre de 1947 amb la inauguració del plafó ceràmic obrat per Joan Givernau a la façana principal.

El 22 d'agost de 1969, l'església fou erigida com a parròquia sota l'advocació de Sant Pere Nolasc, fundador de l'Orde dels Mercedaris.

Els darrers treballs de restauració, dirigits per l'Ajuntament entre 1998 i 1999, han servit per consolidar la cúpula originària, de la que es va extreure un fragment pictòric de 50x40 cm en l'actualitat exposat vora l'altar major.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església de Sant Pere Nolasc

• «Església de Sant Pere Nolasc». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
• «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Església de Sant Pere Nolasc». UPCommons.