Eduard Tubin

Eduard Tubin

Biografia
Naixement	18 juny 1905 Torila (Estònia)
Mort	17 novembre 1982 (77 anys) Österhaninge church parish (Suècia) (en)
Sepultura	Metsakalmistu
Formació	Acadèmia de Música i Teatre d'Estònia
Activitat
Ocupació	director d'orquestra, compositor
Membre de	Tartu School of Composition (en)
Gènere	Òpera i simfonia
Família
Cònjuge	Elfriede Saarik (1941–) Linda Tubin (1932–)
Fills	Rein Tubin  () Linda Tubin Eino Tubin  () Elfriede Saarik
Premis (1977)  Premi Kurt Atterberg

Eduard Tubin (Torila, Comtat de Tartu, 18 de juny de 1905 - Estocolm, Suècia, 17 de novembre de 1982) va ser un compositor i director d'orquestra estonià. Va ser una de les figures fonamentals en el desenvolupament del llenguatge musical nacional estonià, sobresortint en la música simfònica.

Biografia

Tubin va néixer a Torila, tocant al llac Peipus, al comtat de Tartu, governació de Livònia, llavors part de l'⁣Imperi Rus. El seu pare era pescador i mostrava gran entusiasme en participar en esdeveniments de música amateur, interpretant el trombó a l'orquestra local; mentre que la seva mare contribuïa amb la seva veu al cor de l'església. El 1908, quan Tubin tenia 3 anys, la família es va traslladar a Naelavere prop d'Alatskivi. Primer va fer la seva educació a l'escola del poble i a primària va anar a l'escola de Torila. L'escolarització era en llengua russa, però després de la proclamació de la República d'Estònia el 1918, es va convertir en una escola primària en llengua estoniana. L'Eduard va heretar la flauta del seu germà gran Johannes el 1912 quan aquest va morir. Després va tocar la flauta a l'orquestra del poble. La infantesa de Tubin no va ser fàcil: als 10 anys va haver de sobreviure a la Primera Guerra Mundial i després a la Guerra de la Independència. Quan tenia 6 anys, el seu germà gran va morir. Poc després, el seu pare també va morir.

Estudis a Tartu

Estònia acabava de declarar-se independent el 1918, tot i que van ser necessaris diversos anys de combat abans que la Unió Soviètica renunciés de forma "voluntària i per sempre" als seus drets en un tractat de pau signat el 1920. Aquest any, Tubin va entrar a estudiar al Seminari de mestres de Tartu, la segona ciutat més gran d'Estònia, a uns quaranta quilòmetres del seu lloc de naixement. A més d'altres matèries, també es donaven lliçons de cant i música. Les classes de piano eren de caràcter obligatori per a tots. Va ser en aquest context en què va despertar el seu interès per la composició. Tots els graduats, i Tubin també, van haver de treballar com a professor durant tres anys després de graduar-se. Tubin va començar a treballar a l'escola primària de Nõo, ensenyant principalment matemàtiques i física. A més d'això, va dirigir el cor mixt Nõo i va treballar com a organista a l'església.

Eduard Tubin (esquerra) amb altres compositors estonians de l'escola de composició de Tartu (d'esquerra a dreta): Olav Roots, Heino Eller, Karl Leichter i Alfred Karindi, cap al 1930

Alhora que era professor a Nõo, el 1924 va ser admès a l'Escola Superior de Música de Tartu començant els seus estudis el primer any amb la classe d'orgue de Johannes Kärt (des de 1939 Jaak Karis), que havia estudiat al Conservatori de Sant Petersburg. Posteriorment, ho va fer sota la direcció del famós compositor estonià Heino Eller. Altres estudiants de la classe d'Eller eren els compositors Eduard Oja i Alfred Karindi, el director Olav Roots i el musicòleg Karl Leichter. L'escola d'Eller va proporcionar a Tubin una sólida formació tècnica i una passió per les noves corrents de la música.

Mentre rebia les classes d'Eller, el 1928 va compondre la Sonata per a piano núm. 1, la seva primera obra de gran format i de la qual se'n conserven tres dels quatre moviments. Tanmateix, els estudis d'Eduard Tubin a Tartu van acabar sobtadament el 1927. El seu professor Heino Eller va tenir un conflicte amb el director de l'escola i va abandonar l'escola. Els seus estudiants, inclòs Tubin, van presentar un memoràndum al ministre d'Educació. Com a càstig, Tubin va ser expulsat de l'escola juntament amb els altres signants. Tubin va començar a estudiar al Conservatori de Tallinn, on també es va graduar. Després d'això, va tornar a Tartu, on va poder continuar els seus estudis amb Heino Eller gràcies a la creació d'una nova escola de música. A partir del 1928 i fins al 1944 va dirigir el cor d'homes Tartu Meestelaulu Selts, que seria la seva època de màxima esplendor. Aquest va ser el començament d'una de les seves ocupacions principals. Va liderar corals, predominantment masculines, amb algunes interrupcions fins a gairebé el final de la seva vida.

El 1930 es va casar amb una companya d'estudis, Linda Pirn. Dos anys després van tenir un fill, Rein, que també seria músic. El 1931 es va convertir en el director de l'orquestra del Teatre Vanemuine de Tartu, el primer teatre en llengua estoniana, on en els anys següents va desenvolupar una destacada carrera com a director d'orquestra, alhora que estrenava les seves primeres composicions i introduïa molta música nova, com la primera interpretació a Tallinn (1936) de la Simfonia dels salms de Stravinski.

Tot i que la seva fama es limitava a Estònia, Tubin es va convertir en un dels principals compositors del país i, en els anys següents, va viatjar per diferents països europeus per ampliar la seva formació. L'any 1938 va conèixer Zoltán Kodály a Hongria, que va fomentar el seu interès per les cançons populars. El 1941 es va casar amb la ballarina Elfriede Saarik. El seu fill Eino va néixer el 1942.

Exili a Suècia

L'esclat de la Segona Guerra Mundial va tallar la seva carrera reeixida i, el 1944, amb la invasió soviètica d'Estònia, Tubin i la seva família van fugir a Suècia, on el compositor va romandre fins a la seva mort. Es va convertir en ciutadà suec el 1961, tot i que va visitar Estònia en diverses ocasions. Se li va oferir treballar a l'històric Teatre del palau Drottningholm (a mitja hora d'Estocolm) per a restaurar òperes antigues. Això li va deixar temps per dedicar-se a la seva pròpia composició. Aquí va escriure la majoria de les seves obres més grans, incloses dues òperes, simfonies 5-10, un segon concert per a violí, un concert per a contrabaix i un altre per a balalaica, un concertino per a piano, molta música per a piano i violí, cançons per a cor i solistes, etc. Tot i ser resident a Suècia, culturalment sempre es va sentit un estonià; les seves òperes i ballets es basen en temes natius, i la seva música vocal, que inclou cançons, òperes i balades per a veu solista amb orquestra, està composta amb textos estonians.

Cap al final de la seva vida, Tubin va començar lentament a guanyar reconeixement, sobretot després que el director d'orquestra Neeme Järvi, també estonià, s'escapés als Estats Units el 1980. En l'últim any de la seva vida, la seva Desena Simfonia va ser interpretada en 5 concerts per l'⁣Orquestra Simfònica de Boston. Tubin va rebre diversos premis de música sueca i va ser elegit membre de la Reial Acadèmia de Música de Sueca. Després d'una llarga malaltia va morir el 17 de novembre de 1982 a Estocolm.

Estil

Tubin va utilitzar sovint la música popular estoniana a les seves obres, per exemple a la Sinfonietta sobre motius estonians. El seu ballet Kratt està totalment basat en cançons populars. El 1938 Tubin havia visitat l'illa estoniana de Hiiumaa per recollir cançons populars. Tubin també era un molt bon orquestrador, i això es pot escoltar especialment a la Tercera i Quarta simfonia.

A finals de la dècada de 1940 es va produir un canvi en l'estil de Tubin; la música es va fer harmònicament més astringent. El final de la Setena Simfonia fa molt ús d'un tema amb les dotze notes, tot i que és tonal. El canvi a un estil menys nacionalista i més internacional es va produir després que Tubin hagués fugit d'Estònia a Suècia.

El director d'orquestra Olav Roots, Eduard Tubin i el contrabaixista Ludvig Juht a la Sala de Concerts d'Estocolm el 1947

Tubin potser no és prou conegut per culpa del seu desplaçament. Tot i que Estònia el reclama com un dels seus compositors més grans, la major part de la seva composició es va fer a Suècia, cosa que mai li va donar l'atenció que li devia. Tubin està guanyant reconeixement, però, sobretot per les seves darreres simfonies i la Segona Sonata per a piano, que són reconegudes com a obres mestres. La majoria de les seves obres han estat enregistrades (hi ha dos conjunts complets enregistrats de les seves simfonies, dirigides per Neeme Järvi i Arvo Volmer). El juny de 2005 la ciutat de Tallinn va celebrar el centenari del seu naixement amb un festival on es van interpretar totes les seves simfonies i bona part de la seva música per a piano i de cambra. Es va erigir una estàtua de Tubin a Tartu.

El 2011 es va obrir un Museu Tubin al Castell d'Alatskivi, prop del seu lloc de naixement. Hi ha una exposició sobre el compositor i altres membres de l'Escola de Tartu, de músics que van estudiar amb Heino Eller, com Alfred Karindi, Eduard Oja, Olav Roots i Karl Leichter. La Societat Internacional Eduard Tubin es va fundar a Estònia l'any 2000. La seva tasca més important és produir una edició acadèmicament correcta de les seves obres col·leccionades, una obra que està en bon curs.

Obres importants

Simfonies

• Simfonia núm. 1 en do menor (1931-1934).
• Simfonia núm. 2 en si menor, 'Llegendària' (1937).
• Simfonia núm. 3 en re menor, 'Heroica' (1940-1942, rev. 1968).
• Simfonia núm. 4 en la major, 'Lírica' (1943, rev. 1978).
• Simfonia núm. 5 en si menor (1946).
• Simfonia núm. 6 (1953-1954, rev. 1956).
• Simfonia núm. 7 (1955-58).
• Simfonia núm. 8 (1965-66).
• Simfonia núm. 9, 'Simfonia simple' (1969).
• Simfonia núm. 10 (1973).
• Simfonia núm. 11 (incompleta).

Concerts

• Concert per a violí i orquestra núm. 1 en re major (1941-42).
• Concert per a violí i orquestra núm. 2 en sol menor (1945).
• Concert per a contrabaix (1948).
• Concert per a balalaica i orquestra (1963-1964).
• Concertino per a piano (1944-45).

Música orquestral

• Música per a cordes (1962-1963).
• Sinfonietta sobre motius estonians (1930-1931).
• Toccata (1937).
• Preludi Solemne (1940).

Música coral i òpera

• Rèquiem pels Soldats Caiguts.
• Cantata 'Inauguració' per a baríton, narrador, cor i orquestra (1958).
• The Parson of Reigi.
• Barbara von Tisenhusen.

Obra de cambra

• Sonata per a piano núm. 1 (1928).
• Sonata per a piano núm. 2, 'Llums del Nord' (1950).
• Sonata per a violí núm. 1 (1934-36, rev. 1968-1969).
• Caprici núm. 1 per a violí i piano (1937, rev.1971).
• Sonata per a viola (1964-1965).
• Sonata per a saxòfon alt (1951).

Enllaços externs

• Eduard Tubin Society