Dafne (nimfa): diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
{{Commonscat}} de wikidata
ampliació de l'esborrany
Línia 1: Línia 1:
[[Fitxer:ApolloAndDaphne.JPG|thumb|right|280px|Escultura barroca de [[Gian Lorenzo Bernini]] (1598–1680) representant l'inici de la metamorfosi de Dafne . (Galeria Borghese, Roma)]][[Fitxer:Laurel wreath.svg|thumb|140px|Apol·lo es va fer una corona amb les fulles del llorer en el què s'havia transformat Dafne. Això va inspirar les corones triomfals dels atletes.]]
{{FR|data=abril de 2015}}
'''Dafne''' ( Δάφνη, ''Daphne''), filla del déu riu [[Peneu]] de [[Tessàlia]] i de [[Creüsa (filla de Gea)|Creüsa]],<ref>[[Gai Juli Higí]] ''Fabularum Liber'' 203</ref> o segons altres fonts filla de [[Ladó (fill d'Oceà)|Ladó]].<ref>[[Pausànias (geògraf)|Pausànias]] "Descripció de Grècia" VIII.20.1 ; X.7.8</ref><ref>[[Publi Papini Estaci (poeta)|Estaci]], "Tebaida" IV.289</ref><ref>[[Joan Tzetzes]] ''Tzetzes Ad Lycophron'' 6</ref><ref>[[Filòstrat d'Atenes]] "Vida d'Aol·loni de Tiana" I, 16</ref><ref>[[Mitògrafs vaticans|Primer mitògraf vaticà]] II.216</ref> Va ser una [[nimfa]] dels boscos (una [[dríada]]) [[mitologia|mitològica]], que a més era [[sacerdotessa]] de [[Gea]], la [[deessa]] de la fertilitat de la terra.
[[Fitxer:Laurel wreath.svg|thumb|Dafne va acabar convertida en llorer i Apol·lo es va fer una corona amb les fulles i el convertí en el seu símbol]]
'''Dafne''' (''Daphne'', Δάφνη), filla del déu riu [[Peneu]] de [[Tessàlia]] i de [[Creüsa (filla de Gea)|Creüsa]], va ser una [[nimfa]] dels boscos (una [[dríada]]) [[mitologia|mitològica]], que a més era [[sacerdotessa]] de [[Gea]], la [[deessa]] de la fertilitat de la terra.


==Llegenda==
Segons la mitologia grega, després que [[Apol·lo]], el símbol de la bellesa masculina, es burlés de les fletxes d'[[Eros (fill d'Ares)|Eros]], aquest va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a [[Apol·lo]] perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. [[Apol·lo]], bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan [[Apol·lo]] estava a punt d'atrapar-la, Dafne li va implorar ajut al seu pare Peneu, i aquest la va convertir en un llorer. [[Apol·lo]], trist i resignat, va decidir que, ja que no podia ser la seva esposa seria el seu arbre, i va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre porta una corona de llorer.
Segons la mitologia grega, després que [[Apol·lo]], el símbol de la bellesa masculina, es burlés de les fletxes d'[[Eros (fill d'Ares)|Eros]], aquest va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a [[Apol·lo]] perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. [[Apol·lo]], bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan [[Apol·lo]] estava a punt d'atrapar-la, Dafne va implorar ajut a la mare terra. [[Gea]] va obrir la terra sota els seus peus i la va convertir en arbre.<ref>[[Pausànias (geògraf)|Pausànias]] "Descripció de Grècia" 8.20.§1-2</ref> Segons una altra versió a qui Dafne va demanar empar va ser al seu pare Peneu, i aquest la va convertir en un llorer.<ref name="Ov">[[Ovidi]] "Metamorfosis" I,452</ref> [[Apol·lo]], trist i resignat, va decidir que, ja que no podia ser la seva esposa seria el seu arbre, i va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre portava una corona de llorer.
[[Fitxer:Apollon et Daphne.jpg|thumb|210px|Apol·lo i Dafne en la il·lustració d'un llibre del segle XV]]
==Reflexions sobre el mite==
[[File:Apollo and Daphne by Veronese, San Diego Museum of Art.JPG|thumb|200px|''Apol·lo i Dafne'', pintura de [[Paolo Veronese|Veronese]], 1560–65, ([[Museu d'Art de San Diego]])]]
A partir d'aquesta història, a Grècia es va fer servir la [[corona triomfal|corona de llorer]] com a símbol de la victòria d'un atleta al [[Jocs Pítics]], unes competicions esportives en honor a Apol·lo.<ref>[[Pausànias (geògraf)|Pausànias]] "Descripció de Grècia" X.7-8</ref>


[[Ovidi]] va recrear la llegenda al mode de dos amants fent-se retrets, al mode de la [[elegia|poesia elegíaca]].<ref name="Ov"/>
A partir d'aquesta història, a Grècia s'ha fet servir la corona de llorer com a símbol de la victòria. Actualment, aquesta corona encara es fa servir, per exemple, per coronar alguns guanyadors de les olimpíades.


Segons l'antropòloga freudiana Géza Róheim, el motiu pel qual la nimfa rebutjava a Apol·lo era que, com es dedueix de l'expressió ''Artemis Daphnaia'', eren germans.<ref>Géza Róheim, ''Animism, Magic and the Divine King'', Londres, 1930, p.308</ref>De la mateixa opinió és [[Joseph Fontenrose]], ja que deduir que Àrtemis i Dafne eren parella seria massa simplista.<ref>Joseph Fontenrose, ''The Delphic oracle: its responses and operations'', 1981, p.49</ref>

[[Parteni de Nicea]] va escriure Ἐρωτικὰ Παθήματα (''Erotica Pathemata'', «Sobre els patiments de l'amor»), narrant el mite i fent incís en el desig de Dafne per mantenir-se verge. Parteni coneixia la llegenda per haver-la llegit en una obra de [[Fílarc]], el qual havia recollit la narració de [[Pausànias (geògraf)|Pausànias]].<ref>J. L. Lightfoot, ''Parthenius of Nicaea: the poetical fragments and the Erōtika pathēmata'', 1999, notes al capítol XV, Περὶ Δάφνης, p. 471</ref>En la versió de Parteni, Dafne no és una nimfa sinó una noia aficionada a anar de cacera pel bosc i determinada a romandre verge. Dafne és perseguida per un jove anomenat Leucip, el qual accepta les condicions de la noia per tal de poder-se unir al grup de noies caçadores que ella liderava. Leucip aconsegueix guanyar-se un afecte innocent per part de la noia, però el déu Apol·lo, n'està gelós i es fica dins el cap de Dafne perquè pari de banyar-se nua al costat de Leucip al riu Ladó. Però la noia no li fa cas i, com en el mite de [[Cal·listo (mitologia)|Cal·listo]], Leucip intenta propassar-se i ella, per defensar-se el mata amb una de les seves fletxes. En aquell moment es presenta Apol·lo per consolar-la i al mateix temps aconseguir satisfer la seva luxúria. Ella desesperada demana ser transformada en llorer.

Encara que la llegenda de Dafne s'ha relacionat tradicionalment a l'arbre ''[[llorer|Laurus nobilis]]'', hi ha unes 90 espècies arbustives de fulla perenne agrupades sota el nom del [[Dafne (planta)|gènere Dafne]]. Algunes d'aquestes plantes fan flors i baies verinoses, la [[Dafne pirinenca]] és emprada en la realització de corones de flors, la [[Tintorell|Daphne mezereum]] es fa servir per guarnir en centres florals al febrer, [[Lloreret|Daphne laureola]] usat en jardineria.

==Temples dedicats a Dafne==
;Artemis Daphanaia
Tenia un temple que li van dedicar els [[laconis|lacedemonis]], amb la inscripció ''Artemis Daphanaia'' , en un lloc anomenat Hypsoi.<ref>G. Shipley, "''The Extent of Spartan Territory in the Late Classical and Hellenistic Periods''", The Annual of the British School at Athens, 2000</ref> En temps antics es creia que el bosc de llorers que creixia als peus de Mont Cnacadion, a prop de la frontera d'[[Esparta]]<ref>[[Pausànias (geògraf)|Pausànias]] "Descripció de Grècia" 3.24.8 </ref><ref>[[Giglio Gregorio Giraldi]], ''Historiae Deorum Gentilium'', Basilea, 1548, ed.Syntagma, p. 10</ref> era el bosc sagrat on habitava.<ref>Karl Kerenyi, ''The Gods of the Greeks'', 1951, p.141</ref>

;Temple d{{'}}''Apollo Daphnephoros''
En una excavació arqueològica a [[Erètria]] es van trobar les restes d'un temple amb la inscripció ''Apollo Daphnephoros'' que es podria traduir com «Apol·lo el qui carrega amb Dafne» o «Apol·lo el qui carrega amb el llorer» ja que la paraula grega δάφνη (''dafne'') vol dir «llorer». En altres inscripcions del mateix temple es llegeix "lloc on els ciutadans venen a prendre juraments".<ref>Rufus B. Richardson, "A Temple in Eretria", publicat en: The American Journal of Archaeology and of the History of the Fine Arts,nº 10(3), juliol-setembre del 1895, p.326-337</ref><ref>Paul Auberson, ''Eretria'', publicat en: "Fouilles et Recherches I, Temple d'Apollon Daphnéphoros, Architecture" ,Berna, 1968</ref>

==En treballs musicals==
El mite ha inspirat els músics per escriure aquestes [[òpera|òpres]]:
*''[[La Dafne]]'' (1594), amb música de [[Marco da Gagliano]] i text d' [[Ottavio Rinuccini]].
*''[[Dafne]]'' (1598), composta per [[Jacopo Peri]] i [[Jacopo Corsi]], amb text d'Ottavio Rinuccini.
*''[[Dafne (Opitz-Schütz)|Die Dafne]]'' (1627), òpera perduda amb música de [[Heinrich Schütz]] i text de [[Martin Opitz]], a partir d'una traducció del llibret de Rinuccini.
*''[[Daphne (òpera)|Daphne]]'' (1938), amb música de [[Richard Strauss]] , basada en les narracions d'Ovidi i [[Eurípides]].
==Referències==
{{referències|2}}
{{Commonscat}}
{{Commonscat}}
{{Autoritat}}
{{Autoritat}}

{{Esborrany de mitologia}}


[[Categoria:Criatures de la mitologia grega]]
[[Categoria:Criatures de la mitologia grega]]

Revisió del 15:54, 7 maig 2015

Escultura barroca de Gian Lorenzo Bernini (1598–1680) representant l'inici de la metamorfosi de Dafne . (Galeria Borghese, Roma)
Apol·lo es va fer una corona amb les fulles del llorer en el què s'havia transformat Dafne. Això va inspirar les corones triomfals dels atletes.

Dafne ( Δάφνη, Daphne), filla del déu riu Peneu de Tessàlia i de Creüsa,[1] o segons altres fonts filla de Ladó.[2][3][4][5][6] Va ser una nimfa dels boscos (una dríada) mitològica, que a més era sacerdotessa de Gea, la deessa de la fertilitat de la terra.

Llegenda

Segons la mitologia grega, després que Apol·lo, el símbol de la bellesa masculina, es burlés de les fletxes d'Eros, aquest va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apol·lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne va implorar ajut a la mare terra. Gea va obrir la terra sota els seus peus i la va convertir en arbre.[7] Segons una altra versió a qui Dafne va demanar empar va ser al seu pare Peneu, i aquest la va convertir en un llorer.[8] Apol·lo, trist i resignat, va decidir que, ja que no podia ser la seva esposa seria el seu arbre, i va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre portava una corona de llorer.

Apol·lo i Dafne en la il·lustració d'un llibre del segle XV

Reflexions sobre el mite

Apol·lo i Dafne, pintura de Veronese, 1560–65, (Museu d'Art de San Diego)

A partir d'aquesta història, a Grècia es va fer servir la corona de llorer com a símbol de la victòria d'un atleta al Jocs Pítics, unes competicions esportives en honor a Apol·lo.[9]

Ovidi va recrear la llegenda al mode de dos amants fent-se retrets, al mode de la poesia elegíaca.[8]

Segons l'antropòloga freudiana Géza Róheim, el motiu pel qual la nimfa rebutjava a Apol·lo era que, com es dedueix de l'expressió Artemis Daphnaia, eren germans.[10]De la mateixa opinió és Joseph Fontenrose, ja que deduir que Àrtemis i Dafne eren parella seria massa simplista.[11]

Parteni de Nicea va escriure Ἐρωτικὰ Παθήματα (Erotica Pathemata, «Sobre els patiments de l'amor»), narrant el mite i fent incís en el desig de Dafne per mantenir-se verge. Parteni coneixia la llegenda per haver-la llegit en una obra de Fílarc, el qual havia recollit la narració de Pausànias.[12]En la versió de Parteni, Dafne no és una nimfa sinó una noia aficionada a anar de cacera pel bosc i determinada a romandre verge. Dafne és perseguida per un jove anomenat Leucip, el qual accepta les condicions de la noia per tal de poder-se unir al grup de noies caçadores que ella liderava. Leucip aconsegueix guanyar-se un afecte innocent per part de la noia, però el déu Apol·lo, n'està gelós i es fica dins el cap de Dafne perquè pari de banyar-se nua al costat de Leucip al riu Ladó. Però la noia no li fa cas i, com en el mite de Cal·listo, Leucip intenta propassar-se i ella, per defensar-se el mata amb una de les seves fletxes. En aquell moment es presenta Apol·lo per consolar-la i al mateix temps aconseguir satisfer la seva luxúria. Ella desesperada demana ser transformada en llorer.

Encara que la llegenda de Dafne s'ha relacionat tradicionalment a l'arbre Laurus nobilis, hi ha unes 90 espècies arbustives de fulla perenne agrupades sota el nom del gènere Dafne. Algunes d'aquestes plantes fan flors i baies verinoses, la Dafne pirinenca és emprada en la realització de corones de flors, la Daphne mezereum es fa servir per guarnir en centres florals al febrer, Daphne laureola usat en jardineria.

Temples dedicats a Dafne

Artemis Daphanaia

Tenia un temple que li van dedicar els lacedemonis, amb la inscripció Artemis Daphanaia , en un lloc anomenat Hypsoi.[13] En temps antics es creia que el bosc de llorers que creixia als peus de Mont Cnacadion, a prop de la frontera d'Esparta[14][15] era el bosc sagrat on habitava.[16]

Temple d'Apollo Daphnephoros

En una excavació arqueològica a Erètria es van trobar les restes d'un temple amb la inscripció Apollo Daphnephoros que es podria traduir com «Apol·lo el qui carrega amb Dafne» o «Apol·lo el qui carrega amb el llorer» ja que la paraula grega δάφνη (dafne) vol dir «llorer». En altres inscripcions del mateix temple es llegeix "lloc on els ciutadans venen a prendre juraments".[17][18]

En treballs musicals

El mite ha inspirat els músics per escriure aquestes òpres:

Referències

  1. ↑ Gai Juli Higí Fabularum Liber 203
  2. ↑ Pausànias "Descripció de Grècia" VIII.20.1 ; X.7.8
  3. ↑ Estaci, "Tebaida" IV.289
  4. ↑ Joan Tzetzes Tzetzes Ad Lycophron 6
  5. ↑ Filòstrat d'Atenes "Vida d'Aol·loni de Tiana" I, 16
  6. ↑ Primer mitògraf vaticà II.216
  7. ↑ Pausànias "Descripció de Grècia" 8.20.§1-2
  8. ↑ 8,0 8,1 Ovidi "Metamorfosis" I,452
  9. ↑ Pausànias "Descripció de Grècia" X.7-8
  10. ↑ Géza Róheim, Animism, Magic and the Divine King, Londres, 1930, p.308
  11. ↑ Joseph Fontenrose, The Delphic oracle: its responses and operations, 1981, p.49
  12. ↑ J. L. Lightfoot, Parthenius of Nicaea: the poetical fragments and the Erōtika pathēmata, 1999, notes al capítol XV, Περὶ Δάφνης, p. 471
  13. ↑ G. Shipley, "The Extent of Spartan Territory in the Late Classical and Hellenistic Periods", The Annual of the British School at Athens, 2000
  14. ↑ Pausànias "Descripció de Grècia" 3.24.8
  15. ↑ Giglio Gregorio Giraldi, Historiae Deorum Gentilium, Basilea, 1548, ed.Syntagma, p. 10
  16. ↑ Karl Kerenyi, The Gods of the Greeks, 1951, p.141
  17. ↑ Rufus B. Richardson, "A Temple in Eretria", publicat en: The American Journal of Archaeology and of the History of the Fine Arts,nº 10(3), juliol-setembre del 1895, p.326-337
  18. ↑ Paul Auberson, Eretria, publicat en: "Fouilles et Recherches I, Temple d'Apollon Daphnéphoros, Architecture" ,Berna, 1968
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dafne
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dafne_(nimfa)&oldid=15237925»