Praxinoscopi

Un praxinoscopi realitzat per Ernst Plank, de Nuremberg, Alemanya, i accionat per un motor d'aire calent en miniatura. Ara es troba a la col·lecció de Thinktank, Birmingham Science Museum.

Dibuix d'un praxinoscopi

Un praxinoscopi (del grec praxis (moviment) i skopein (examinar, mirar)) és una joguina òptica, un giny d'animació inventat per Charles-Émile Reynaud el 1876 (patent del 1877).

El praxinoscopi és constituït per un tambor giratori, un cilindre central immòbil envoltat de miralls acoblats i una tira de 12 dibuixos fixada a la part interior del tambor que componen un moviment cíclic; de manera que quan gira el tambor, si es mira un dels miralls de l'interior, la successió d'imatges crea la impressió de moviment. Es tracta d'una versió perfeccionada del zoòtrop de William George Horner, les ranures d'aquell s'han substituït per 12 miralls rectangulars que reflecteixen cadascuna de les imatges de la tira de dibuixos. L'angle que existeix entre el mirall que reflecteix el fotograma i el següent actua com a obturador. A diferència de les escletxes del zoòtrop de Horner, els miralls de Reynaud generen sensació de moviment menys sobtat i amb millor visibilitat i més lluminositat, gràcies a l'eliminació del temps d'obturació.

El praxinoscopi va rebre una menció a l'Exposició Universal de París del 1878 i va tenir força èxit comercial, per la qual cosa va ser la base per altres invencions de Reynaud com el praxinoscopi-teatre (1879), la toupie fantoche (1879), el praxinoscopi projector i el teatre òptic.

Aquest invent serà cabdal per arribar a la invenció del cinema, ja que es va aconseguir dotar de moviment a les imatges estàtiques, tot i que no es tractaven de fotografies, sinó de dibuixos. La base tècnica per aconseguir aquesta sensació de moviment serà l'obturació, la qual també es tindrà molt en compte quan els germans Lumière inventin el cinematògraf.

Moviment del Praxinoscopi

El tipus de moviment del praxinoscpoi consisteix en una seqüència de moviments on es repeteix contínuament la mateixa acció, creant una acció cíclica marcada per l’activar i desactivar del mecanisme de funcionament de cada objecte. En aquesta classe de joguines òptiques, la mirada i la manipulació de l’objecte són aspectes crucials. la mirada de l'espectador serà immòbil ja que veurà com d’avant d’ell succeeixen els fets. Aquests són activats, marcant el ritme al seu gust, per la mateix persona que mira.

Moviment harmònic simple

un moviment harmònic simple es el que descriu una partícula sotmesa a una força restauradora proporcional al seu desplaçament. Es genera llavors un moviment que es repeteix a cada cert interval de temps, però aquest només serà harmònic si la força restauradora del moviment periòdic és proporcional al desplaçament

Moviment circular uniforme

El moviment circular uniforme és un moviment d’un cos atravesant, amb una rapidesa constant, una trajectòria circular. És a dir, aquell en el que el mòbil es desplaça en una trajectòria circular a una velocitat constant,. Es consideren dos velocitats, la rapidesa del desplaçament de mòbil i la rapidesa en la que varia un angle de gir. Encara que la rapidesa de l’objecte sigui constant, la seva velocitat no ho és: la velocitat, una magnitud vestorial, tangent a la trajectòria, en cada instant canvia de direcció. 

Lleis

Llei dels miralls

Els miralls són superfícies planes i pavimentades on  es produeix el fenomen de la reflexió. Aquest es produeix quan els rajos de llum parteixen d’un mateix punt i es concentren en un altre de diferent, dient que el segon és la imatge del primer.

Les imatges es poden classificar segons la naturalesa en:

• Reals: els rajos reflectits s’intercepten en un punt després d’interactuar amb un mirall o lent
• Virtuals: els rajos reflectits divergeixen i són les seves projeccions les que s’uneixen en un punt després d’interactuar amb un mirall o lent.

Respecte la posició, les imatges poden ser:

• Dretes: estan orientades igual que l’objecte
• Invertides: estan en posició contrària a l’objecte.

Segons la seva mida, les imatges es denominen:

• Augmentades: si són més grans que l’objecte.
• Disminuïdes: si són més petites en relació l’objecte.

Tipus de miralls

Miralls plans angular: Aquests es formen quan s’uneixen dos miralls plans  per un cantó formant un angle determinat, segons la mida d’aquest al col·locar un objecte entre ells s’observarà un número diferent d’imatges.

Miralls esfèrics:  Consisteixen en un casquet d’una esfera buida les quals reflecteixen els raigs lluminosos que incideixen en ells.

Miralls còncaus: Aquests fan convergir els rajos lluminosos paral·lels a través de la col·locació d’una ampolleta en el focus. Segons la ubicació de l’objecte es poden produir imatges reals i virtuals. S’utilitzen en els focus dels vehicles.  

Miralls convexos: Aquesta classe de miralls fan convergir els rajos lluminosos paral·lels tot i que aquests només s’utilitzen per formar imatges virtuals.

Antecedents

L’autor de la primera teoria de la resistència retiniana fou Joseph Plateau ja que el 1832 va inventar el Phenakistiscopi el qual consistia en un disc de cartró on el seu perímetre estava foradat per fines esquerdes radials equidistants que portava una corona de dibuixos que representaven successives fases d’un moviment cíclic. Si posaves l’ull a nivell de les ranures i fent girar ràpidament el disc, es creava l’il·lusió del moviment.

Casi al mateix temps, Simon Stampfer inventà el Stroboscopi el qual només es diferenciava per la separació de les esquerdes i pels dibuixos fets per dos discos diferents rodats en sentits contraris.

Finalment el més famós al llarg del segle XIX fou el Zoòtrop, conebut per William George Horner el 1834. Les esquerdes d’aquest estaven a la part superior del cilindre negre i els dibuixos eren portats per una cinta inamovible col·locada al seu interior.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Praxinoscopi