Jacinto Octavio Picon Bouchet: diferència entre les revisions
m Suprimida Categoria:Republicans; Afegida Categoria:Republicans espanyols usant HotCat |
m estandarditzant codi encapçalaments i llistes |
||
| Línia 10: | Línia 10: | ||
Fill d'un magistrat de l'Audiència de Madrid, va estudiar dret a França i a Madrid, on es va doctorar. Home d'ideals republicans, va tenir un escó de diputat per Madrid. Va treballar en el Ministeri d'Ultramar, hi va renunciar en iniciar-se la [[Restauració borbònica|Restauració]]. Va treballar com a corresponsal literari en ''L'Imparcial'', on va enviar cròniques sobre l'[[Exposició Universal de París (1878)|Exposició Universal de París]] en 1878, després va col·laborar a ''El Correo'', òrgan polític de [[Sagasta]] i a ''[[La Ilustración Española y Americana]]''. Va romandre a París fins tardor de 1880. La seva tasca periodística es projectà també a ''La Europa'', ''El Progreso'' y en ''[[Los Madriles (revista)|Los Madriles]]'',<ref name=valis>[http://books.google.cat/books?id=Kviw_QkAftQC&pg=PA20&dq=%22los+Madriles%22+revista&hl=ca&sa=X&ei=uLGPUaPeO4_H7AbhpYGQCw&ved=0CDkQ6AEwATgK#v=onepage&q=%22los%20Madriles%22%20revista&f=false Valis, Noel M. (1991) ''Jacinto Octavio Picón, novelista'', p. 20. Anthropos Editorial] En Google Books. Consultat el 15 de maig de 2014.</ref> i va col·laborar a ''[[La Revista de España]]'', ''El Cuento Semanal'', ''Los Contemporáneos'', ''La Esfera'' i moltes altres publicacions. ''Lázaro, casi una novela'' (1882), va ser la seva primera narració extensa, sobre la crisi d'un jove sacerdot. Després se succeïren les novel·les ''La hijastra del amor'' (1884), ''Juan Vulgar'' (1885), ''El enemigo'' (1887), ''La honrada'' (1890), ''Dulce y Sabrosa'' (1891), ''Sacramento'' (1910), ''Juanita Tenorio'' (1910) i ''Sacramento'' (1914), la seva última novel·la. En 1884 va ser escollit secretari primer de la secció de literatura de l'Ateneo de Madrid. En 1900 va ingressar en l'Acadèmia Espanyola amb un discurs sobre el polític gadità [[Emilio Castelar]] al que va contestar [[Juan Valera y Alcalá Galiano|Juan Valera]]. En 1902 va ingressar en l'Acadèmia de Belles arts, on va pronunciar un discurs sobre l'escassetat del nu en l'art espanyol. A les [[eleccions generals espanyoles de 1903]] va ser escollit, al costat de [[Joaquín Costa]] i [[Nicolás Salmerón]], diputat republicà per Madrid. Va ser Vicepresident del Patronat del [[Museu del Prado]] i Bibliotecari i secretari perpetu de l'Acadèmia de la Llengua. El Govern de França li va atorgar la [[Legió d'Honor]] en grau de comanador. |
Fill d'un magistrat de l'Audiència de Madrid, va estudiar dret a França i a Madrid, on es va doctorar. Home d'ideals republicans, va tenir un escó de diputat per Madrid. Va treballar en el Ministeri d'Ultramar, hi va renunciar en iniciar-se la [[Restauració borbònica|Restauració]]. Va treballar com a corresponsal literari en ''L'Imparcial'', on va enviar cròniques sobre l'[[Exposició Universal de París (1878)|Exposició Universal de París]] en 1878, després va col·laborar a ''El Correo'', òrgan polític de [[Sagasta]] i a ''[[La Ilustración Española y Americana]]''. Va romandre a París fins tardor de 1880. La seva tasca periodística es projectà també a ''La Europa'', ''El Progreso'' y en ''[[Los Madriles (revista)|Los Madriles]]'',<ref name=valis>[http://books.google.cat/books?id=Kviw_QkAftQC&pg=PA20&dq=%22los+Madriles%22+revista&hl=ca&sa=X&ei=uLGPUaPeO4_H7AbhpYGQCw&ved=0CDkQ6AEwATgK#v=onepage&q=%22los%20Madriles%22%20revista&f=false Valis, Noel M. (1991) ''Jacinto Octavio Picón, novelista'', p. 20. Anthropos Editorial] En Google Books. Consultat el 15 de maig de 2014.</ref> i va col·laborar a ''[[La Revista de España]]'', ''El Cuento Semanal'', ''Los Contemporáneos'', ''La Esfera'' i moltes altres publicacions. ''Lázaro, casi una novela'' (1882), va ser la seva primera narració extensa, sobre la crisi d'un jove sacerdot. Després se succeïren les novel·les ''La hijastra del amor'' (1884), ''Juan Vulgar'' (1885), ''El enemigo'' (1887), ''La honrada'' (1890), ''Dulce y Sabrosa'' (1891), ''Sacramento'' (1910), ''Juanita Tenorio'' (1910) i ''Sacramento'' (1914), la seva última novel·la. En 1884 va ser escollit secretari primer de la secció de literatura de l'Ateneo de Madrid. En 1900 va ingressar en l'Acadèmia Espanyola amb un discurs sobre el polític gadità [[Emilio Castelar]] al que va contestar [[Juan Valera y Alcalá Galiano|Juan Valera]]. En 1902 va ingressar en l'Acadèmia de Belles arts, on va pronunciar un discurs sobre l'escassetat del nu en l'art espanyol. A les [[eleccions generals espanyoles de 1903]] va ser escollit, al costat de [[Joaquín Costa]] i [[Nicolás Salmerón]], diputat republicà per Madrid. Va ser Vicepresident del Patronat del [[Museu del Prado]] i Bibliotecari i secretari perpetu de l'Acadèmia de la Llengua. El Govern de França li va atorgar la [[Legió d'Honor]] en grau de comanador. |
||
==Estil== |
== Estil == |
||
Pot considerar-se dins del [[Naturalisme]]. Radical i europeista, advocava en la seva narrativa per una escala de valors hispànica més oberta, més progressista i cosmopolita, profeminista, i mai va canviar aquesta orientació progressista del seu pensament. Va defensar el dret a l'amor natural, sense traves legals o religioses, i va atacar qualsevol forma de fanatisme o intolerància. Va destacar en la narració curta, amb col·leccions com ''Novelitas'' (1892), ''Cuentos de mi tiempo'' (1895), ''Tres mujeres'' (1896), ''Cuentos'' (1900), ''Drama de familia'' (1903) o ''Mujeres'' (1911). En la seva narrativa es va proposar sempre defensar el punt de vista femení i la seva radical llibertat. Es considera que la seva millor novel·la és ''Dulce y sabrosa'' (1891); en ella don Juan de Todellas sedueix i abandona a l'actriu Cristeta i aquesta, deshonrada, deixa la casa i estanc dels seus oncles i fingeix ser casada i mare d'un nen. Don Juan, finalment, es rendeix incondicionalment a Cristeta, qui el premia com a amant sense castigar-lo com a marit. També es va apropar ocasionalment a la biografia, amb obres com ''Ayala. Adelardo López de Ayala. Estudio biográfico'' (1902). |
Pot considerar-se dins del [[Naturalisme]]. Radical i europeista, advocava en la seva narrativa per una escala de valors hispànica més oberta, més progressista i cosmopolita, profeminista, i mai va canviar aquesta orientació progressista del seu pensament. Va defensar el dret a l'amor natural, sense traves legals o religioses, i va atacar qualsevol forma de fanatisme o intolerància. Va destacar en la narració curta, amb col·leccions com ''Novelitas'' (1892), ''Cuentos de mi tiempo'' (1895), ''Tres mujeres'' (1896), ''Cuentos'' (1900), ''Drama de familia'' (1903) o ''Mujeres'' (1911). En la seva narrativa es va proposar sempre defensar el punt de vista femení i la seva radical llibertat. Es considera que la seva millor novel·la és ''Dulce y sabrosa'' (1891); en ella don Juan de Todellas sedueix i abandona a l'actriu Cristeta i aquesta, deshonrada, deixa la casa i estanc dels seus oncles i fingeix ser casada i mare d'un nen. Don Juan, finalment, es rendeix incondicionalment a Cristeta, qui el premia com a amant sense castigar-lo com a marit. També es va apropar ocasionalment a la biografia, amb obres com ''Ayala. Adelardo López de Ayala. Estudio biográfico'' (1902). |
||
Com a crític d'art va escriure unes ''Apuntes para una historia de la caricatura'' (1878), ''Vida y obras de don Diego de Velázquez'' (1899) y ''El desnudo en el arte'' (1902). També va ser secretari de la Junta d'Iconografia Nacional i vicepresident del Patronat Nacional de Pintura i Escultura. [[Ramon Casas]] li va dedicar un retrat, avui conservat al [[MNAC]].<ref>([[#Mendoza|Mendoza]], 1995), núm. 164</ref> |
Com a crític d'art va escriure unes ''Apuntes para una historia de la caricatura'' (1878), ''Vida y obras de don Diego de Velázquez'' (1899) y ''El desnudo en el arte'' (1902). També va ser secretari de la Junta d'Iconografia Nacional i vicepresident del Patronat Nacional de Pintura i Escultura. [[Ramon Casas]] li va dedicar un retrat, avui conservat al [[MNAC]].<ref>([[#Mendoza|Mendoza]], 1995), núm. 164</ref> |
||
==Bibliografia de l'autor== |
== Bibliografia de l'autor == |
||
* ''Obras completas''. Madrid: Renacimiento, 1909. |
* ''Obras completas''. Madrid: Renacimiento, 1909. |
||
===Novel·les=== |
=== Novel·les === |
||
* ''Lázaro, casi una novela'' (1882) |
* ''Lázaro, casi una novela'' (1882) |
||
* ''La hijastra del amor'' (1884) |
* ''La hijastra del amor'' (1884) |
||
| Línia 29: | Línia 29: | ||
* ''Sacramento'' (1914). |
* ''Sacramento'' (1914). |
||
===Contes=== |
=== Contes === |
||
* ''Novelitas'' (1892) |
* ''Novelitas'' (1892) |
||
* ''Tres mujeres'' (1896) |
* ''Tres mujeres'' (1896) |
||
| Línia 37: | Línia 37: | ||
* ''Mujeres'' (1911) |
* ''Mujeres'' (1911) |
||
* ''El hijo del camino'' |
* ''El hijo del camino'' |
||
===Crítica d'art i assaigs=== |
=== Crítica d'art i assaigs === |
||
* ''Apuntes para una historia de la caricatura'' (1878). |
* ''Apuntes para una historia de la caricatura'' (1878). |
||
* ''Vida y obras de don Diego de Velázquez'' (1899). |
* ''Vida y obras de don Diego de Velázquez'' (1899). |
||
Revisió del 22:45, 28 set 2020
 Jacinto Octavio Picón. Emilio Sala. 1889. (Museo del Prado).  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1852 Madrid |
| Mort | 1923 (70/71 anys) Madrid |
| Sepultura | cementiri de Santa María |
 Diputat a Corts | |
| 2 maig 1903 – 17 agost 1905 Circumscripció electoral: Madrid | |
| Dades personals | |
| Es coneix per | Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola |
| Activitat | |
| Ocupació | Crític literari i escriptor |
| Partit | Unió Republicana |
| Membre de | |
| Gènere | Costumisme |
Premis | |
Signatura  | |
 | |
Jacinto Octavio Picon Bouchet (Madrid, 8 de setembre de 1852 - ibídem, 19 de novembre de 1923) va ser un escriptor, pintor, crític d'art i periodista espanyol, nebot del dramaturg i llibretista de sarsuela José Picón.
Biografia
Fill d'un magistrat de l'Audiència de Madrid, va estudiar dret a França i a Madrid, on es va doctorar. Home d'ideals republicans, va tenir un escó de diputat per Madrid. Va treballar en el Ministeri d'Ultramar, hi va renunciar en iniciar-se la Restauració. Va treballar com a corresponsal literari en L'Imparcial, on va enviar cròniques sobre l'Exposició Universal de París en 1878, després va col·laborar a El Correo, òrgan polític de Sagasta i a La Ilustración Española y Americana. Va romandre a París fins tardor de 1880. La seva tasca periodística es projectà també a La Europa, El Progreso y en Los Madriles,[1] i va col·laborar a La Revista de España, El Cuento Semanal, Los Contemporáneos, La Esfera i moltes altres publicacions. Lázaro, casi una novela (1882), va ser la seva primera narració extensa, sobre la crisi d'un jove sacerdot. Després se succeïren les novel·les La hijastra del amor (1884), Juan Vulgar (1885), El enemigo (1887), La honrada (1890), Dulce y Sabrosa (1891), Sacramento (1910), Juanita Tenorio (1910) i Sacramento (1914), la seva última novel·la. En 1884 va ser escollit secretari primer de la secció de literatura de l'Ateneo de Madrid. En 1900 va ingressar en l'Acadèmia Espanyola amb un discurs sobre el polític gadità Emilio Castelar al que va contestar Juan Valera. En 1902 va ingressar en l'Acadèmia de Belles arts, on va pronunciar un discurs sobre l'escassetat del nu en l'art espanyol. A les eleccions generals espanyoles de 1903 va ser escollit, al costat de Joaquín Costa i Nicolás Salmerón, diputat republicà per Madrid. Va ser Vicepresident del Patronat del Museu del Prado i Bibliotecari i secretari perpetu de l'Acadèmia de la Llengua. El Govern de França li va atorgar la Legió d'Honor en grau de comanador.
Estil
Pot considerar-se dins del Naturalisme. Radical i europeista, advocava en la seva narrativa per una escala de valors hispànica més oberta, més progressista i cosmopolita, profeminista, i mai va canviar aquesta orientació progressista del seu pensament. Va defensar el dret a l'amor natural, sense traves legals o religioses, i va atacar qualsevol forma de fanatisme o intolerància. Va destacar en la narració curta, amb col·leccions com Novelitas (1892), Cuentos de mi tiempo (1895), Tres mujeres (1896), Cuentos (1900), Drama de familia (1903) o Mujeres (1911). En la seva narrativa es va proposar sempre defensar el punt de vista femení i la seva radical llibertat. Es considera que la seva millor novel·la és Dulce y sabrosa (1891); en ella don Juan de Todellas sedueix i abandona a l'actriu Cristeta i aquesta, deshonrada, deixa la casa i estanc dels seus oncles i fingeix ser casada i mare d'un nen. Don Juan, finalment, es rendeix incondicionalment a Cristeta, qui el premia com a amant sense castigar-lo com a marit. També es va apropar ocasionalment a la biografia, amb obres com Ayala. Adelardo López de Ayala. Estudio biográfico (1902).
Com a crític d'art va escriure unes Apuntes para una historia de la caricatura (1878), Vida y obras de don Diego de Velázquez (1899) y El desnudo en el arte (1902). També va ser secretari de la Junta d'Iconografia Nacional i vicepresident del Patronat Nacional de Pintura i Escultura. Ramon Casas li va dedicar un retrat, avui conservat al MNAC.[2]
Bibliografia de l'autor
- Obras completas. Madrid: Renacimiento, 1909.
Novel·les
- Lázaro, casi una novela (1882)
- La hijastra del amor (1884)
- Juan Vulgar (1885)
- El enemigo (1887)
- La honrada (1890)
- Dulce y Sabrosa (1891)
- Sacramento (1910)
- Juanita Tenorio (1910)
- Sacramento (1914).
Contes
- Novelitas (1892)
- Tres mujeres (1896)
- Cuentos de mi tiempo (1895)
- Cuentos (1900)
- Drama de familia (1903)
- Mujeres (1911)
- El hijo del camino
Crítica d'art i assaigs
- Apuntes para una historia de la caricatura (1878).
- Vida y obras de don Diego de Velázquez (1899).
- El desnudo en el arte (1902).
- Ayala. Adelardo López de Ayala. Estudio biográfico (1902).
- Castelar (1900), discurso.
Referències
- ↑ Valis, Noel M. (1991) Jacinto Octavio Picón, novelista, p. 20. Anthropos Editorial En Google Books. Consultat el 15 de maig de 2014.
- ↑ (Mendoza, 1995), núm. 164
Bibliografia
- Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg exposició MNAC). ISBN 84-8043-009-5.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jacinto Octavio Picon Bouchet |
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Emilio Castelar y Ripoll |
 Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola Cadira D 1900-1927 |
Succeït per: José Francos Rodríguez |