Emirat de Sicília
| ||||
|
| ||||
Bandera | ||||
 | ||||
| Informació | ||||
|---|---|---|---|---|
| Capital | Balharm | |||
| Idioma oficial | Grec medieval, àrab sicilià, llatí vulgar | |||
| Religió | Shi'a Islam (state) Eastern and Western Christianity | |||
| Període històric | ||||
| Establiment | 965 | |||
| Dissolució | 1072 | |||
| Política | ||||
| Forma de govern | Monarquia | |||
| Emir | ||||
| • 948-964: | Hassan al-Kalbi | |||
| • 990-998: | Yusuf al-Kalbi | |||
| • 1017-1037: | al-Akhal | |||
| • 1040-1053: | Hasan as-Samsam | |||
Expansió de l'islam | |
|---|---|
L'Emirat de Sicília fou un estat musulmà a la Mediterrània, format per l'illa de Sicília dominada pels musulmans des de principis del segle ix fins a finals del segle xi.
Precedents[modifica]
El 652 ja hi havia hagut el primer atac musulmà a l'illa, al que van seguir altres sobretot després de la construcció de l'arsenal de Tunis el 698. El Valí d'Ifríqiya Ubayd-Al·lah ibn al-Habhab va enviar a l'illa a Habib ibn Abi-Ubayda que va assetjar Siracusa sense arribar a envair l'illa.[1] A la segona meitat del segle viii els atacs es van aturar i no n'hi ha notícies; sembla que les defenses romanes d'Orient en aquest temps eren prou bones i els aglàbides, que van pujar al poder a Ifríqiya el 800, van fer també una sèrie de fortificacions per protegir les seves costes i després per equipar una flota. El primer emir aglàbida hauria signat una treva amb l'Imperi Romà d'Orient i el seu fill l'hauria renovat durant tot el primer quart del segle ix.[2]
Conquesta[modifica]
Però la treva es va trencar; el tumarca romà d'Orient a Siracusa, Eufemi, es va revoltar i va demanar ajut a Abu-Muhàmmad Ziyàdat-Al·lah (I) ibn Ibrahim, l'emir aglàbida (817-838). Sota pressió del cadi de Kairuan, Asad ibn al-Furat, l'ajut fou concedit (tot i que hi havia molts enemics de la mesura). Els musulmans de l'Ifríqiya van desembarcar a Mazara el 18 de juny del 827, manats pel mateix Asad amb deu mil homes i cent vaixells; tot i mancat d'experiència militar i la seva avançada edat, va fer la seva tasca perfectament; al cap d'un mes, prop de Corleone, va derrotar el general romà d'Orient Balata i va travessar l'illa per atacar la capital Siracusa. El setge ja durava un any quan Asad va morir d'una epidèmia i els musulmans es van retirar cap a l'interior on van ocupar Mineo i Agrigent, i després d'assetjar sense èxit Karsaynnih (Enna) van retornar a Mazara. Atacats pels grecs van rebre oportuns reforços des d'Ifríqiya (830) i una tropa procedent de l'Àndalus, amb l'aventurer amazic Asbagh ibn Wakil, conegut com a Farghalus. Llavors van tenir prou forces com per assetjar Palerm que es va rendir el 12 de setembre del 831.
Expansió de l'emirat dependent[modifica]
Els dos primers governadors, Abu Fihr Muhammad ibn Abdallah ibn al-Aghlab (832-835) i Abu l-Aghlab Ibrahim ibn Abdallah (835-851), prínceps aglàbides, foren homes de talent. El segon sobretot va tenir èxits notables: el 842 va assegurar la vall de Mazara és a dir la part occidental de l'illa i va iniciar la conquesta de la part oriental prenent Messina (843) i Modica, Lentini i Ragusa (entre 845 i 848); va saber fer un pacte amb Nàpols, i va confiar les expedicions militars a guerrers professionals, con al-Fadl ibn Djafar, conqueridor de Messina, i Abu l-Aghlab Abbas ibn Fadl ibn Yakub ibn Fezara, que el 845 va infringir una seriosa derrota als romans d'Orient al sud de l'illa a la batalla de Butera[3] i va amenaçar Roma el 846;[4] el 851 Abu l-Aghlab Abbas fou el nou governador de l'illa (851-861) al morir Abu l-Aghlab Ibrahim, i el 26 de gener de 859 va conquerir Karsyannih (Enna) que era la clau de les defenses romanes d'Orient. El va seguir Khafaja ibn Sufyan ibn Sawada ibn Sufyan ibn Salim (862-869) i a aquest el seu fill Muhammad ibn Khafaja (869-871) que van avançar cap a l'orient de l'illa tot i algun motí de les tropes en els quals van morir dos generals. Noto es va rendir el 864 i Troina el 865; Taormina, Catania i Siracusa van patir diversos atacs. Muhammad va morir en lluita el 871 i després de diversos successors, la majoria interins, Djafar ibn Muhammad ibn Khafaja al-Tamimi (875-878) va aconseguir per fi la conquesta de Siracusa el 21 de maig del 878 després de nou mesos de setge.
La situació caòtica dels musulmans, amb revoltes militars i lluites civils principalment a Palerm i Agrigent, no va ser obstacle per la conquesta de la Vall Demone a l'angle nord-est de l'illa, mentre Catania i Taormina eren altre cop atacades. La darrera va caure finalment l'1 d'agost del 902, a mans del mateix emir aglàbida Abu-Ishaq Ibrahim (II) ibn Àhmad (875 - 902) que després d'aquest èxit va abdicar en el seu fill Abu-l-Abbàs Abd-Al·lah (II) ibn Ibrahim (902 - 903).
Emirat dependent[modifica]
Llavors Sicília (Sikilliyya) era una simple província d'Ifríqiya, que el 909, quan els fatimites van liquidar a la dinastia aglàbida, va passar a mans dels conqueridors, però la propaganda xiïta a l'illa mai fou ben acollida. Els fatimites van donar suport als amazics (majoria a Agrigent) contra els àrabs sunnites; el governador fatimita Ibn Abi l-Khinzir fou cridat aviat a Kairuan (912), i el van seguir altres. La resistència la va encapçalar Ahmad ibm Kurhub (913 a 916) defensor de la legalitat sunnita i de la lleialtat al califat abbàssida de Bagdad; la repressió va deixar als enemics dels fatimites sense forces i va seguir un període de tranquil·litat sobretot mercès a la discreció del governador Salim ibn Asad ibn Rashid al-Kutami (917-937) que va millorar l'administració; però finalment van tornar els disturbis i fou substituït per un militar enèrgic de nom Abu l-Abbas Khalil ibn Ishaq ibn Werd (937-944) que va construir a Palerm la ciutadella d'al-Khalisa; finalment com que la situació no s'arranjava, el califa va nomenar governador a al-Hasan ibn Ali al-Kalbi (948-954) que fou el primer emir hereditari (Hasan I).
Emirat independent[modifica]
Després del 969 els fatimites van ocupar el poder a Egipte i es van desentendre de Sicília. El trencament fou més de facto que de iure. Sota el kàlbides l'emirat va conèixer la seva edat d'or. Ahmad I ibn Hasan al-Kalbi (954-969) i Ali ibn Hasan al-Kalbi (969-982) van liquidar la turbulència de la Sicília oriental reprimint el primer, el 962, la revolta de Taormina (rebatejada al-Muizziyya en honor del califa fatimita), reconquerint Rametta i assolant Messina després de la batalla naval de l'Estret; el segon va derrotar els cristians a Rosano a Calàbria i es vantà que l'emperador romà d'Orient havia demanat la seva aliança contra l'emperador Otó II, però va morir en combat. Abu l-Futuh Yusuf ibn Abd Allah (986-998) va tenir un govern pacífic; la pau encara va seguir quan es va haver de retirar del govern a causa d'una paràlisi, però el seu fill i successor Djafar II ibn Yusuf (998-1019), molt aficionat als plaers, va descuidar el govern i va acabar esclatant una guerra civil; després d'això la decadència fou ràpida. Ahmad II ibn Yusuf al-Akhal (1019-1038) va haver de demanar ajut als romans d'Orient i va quedar sotmès als zírides, al seu torn vassalls dels fatimites. El darrer emir Hasan II ibn Yusuf al-Samsam (1040-1053) va viure un govern anàrquic en què la unitat es va enfonsar i es van crear una mena de regnes de taifa, dirigits pels diversos cadis locals.
Regnes de taifes i conquesta normanda: Comtat de Sicília[modifica]
La lluita entre els diversos caps locals va acabar centrada en l'enfrontament entre els dos principals: Ibn al-Thumna de Siracusa, i Ibn al-Hawwas de Karsyannih. El seu enfrontament va permetre la intervenció del normand Roger d'Hauteville que el febrer de 1061 va desembarcar a prop de Messina en ajut d'In Thumna. El 1071 Roger i el seu germà Robert Guiscard comte de la Pulla, van retornar i aquesta vegada van començar a ocupar territori on es va crear el comtat de Sicília. Palerm es va rendir el 1072[5] i d'allí es van estendre a altres llocs. Benavert va dirigir la resistència nacional dels àrabs sicilians durant un quart de segle però va morir a la batalla naval de Siracusa el 1086. La conquesta normanda es va completar el 1091 quan va capitular Noto.
Sicília sota els normands: el regne de Sicília i el final de la comunitat musulmana[modifica]
La lluita dels normands no es va acabar aquí i van seguir atacant als musulmans a la mar en un intent de control de la Mediterrània central. Sota Roger II (1111-1154) que el 1130 fou elevat a rei de Sicília, Calàbria i Pulla (exactament "les Pulles"), i disposant de flotes poderoses manades per almiralls notables com Jordi d'Antioquia i Cristodulos, van poder ocupar la costa de l'Ifríqiya (que anava entre Bona i Trípoli de Barbaria) entre 1135 i 1153. L'avanç dels almohades va posar fi a aquesta empresa però el darrer rei normand important, Guillem II el Bo, encara va atacar l'Egipte de Saladí el 1169 i el 1174.
Els àrabs de l'illa van servir als exèrcits normands, que n'apreciaven el valor i no volien que es convertissin al cristianisme. Alguns àrabs van obtenir diversos drets feudals i en general hi va haver molta tolerància. Així al segle xii la comunitat musulmana, tot i haver perdut el poder o la influència política, va conservar la seva vitalitat religiosa, econòmica i cultural. Hi va haver alguns atacs a musulmans el 1161, que no es van repetir fins després del 1189 quan, mort Guillem II, va pujar al tron el bastard de Roger II, Tancred d'Hauteville (conegut primer com a Tancred de Lecce i després com Tancred de Sicília). Implicats a les lluites entre Tancred i Enric VI Hohenstaufen, gendre de Roger II i que reclamava el tron, van acabar o humiliats o a les muntanyes dedicats al bandidatge.
A la pujada finalment al tron de Frederic I de Sicília (Frederic de Hohenstaufen, després Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic) el 1198 l'anarquia continuava, i el 1219-1222 va haver d'aplanar una revolta dels musulmans sicilians que s'havien fet forts a les ciutadelles de Jato i Entelle. La primavera del 1122 el rei informava el Papa que no podia enviar un exèrcit a Terra Santa perquè havia de combatre els sarraïns a la vall de Mazara i a Corleone; quan va retornar a Sicília es va trobar que la seva esposa havia mort i en no poder dirigir personalment l'exèrcit hi va enviar als seus capitans. En aquest episodi es va fer famosa (sobretot modernament) la història del personatge cap dels musulmans, anomenat a les fonts occidentals Mirabetto, i de la seva filla, que va incitar a la lluita; l'episodi va culminar finalment amb la seva mort en combat. Com que la resistència dels musulmans seguia a les muntanyes, l'emperador Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic i I de Sicília va ordenar la deportació en massa. La deportació no fou instantània i va durar uns decennis; molts foren deportats a les Pulles on va prosperar una colònia a Lucera fins que fou eliminada el 1300 pels angevins.[6]
Menys de cent inscripcions àrabs resten avui dia a Sicília (82 s'havien descobert vers 1980), dispersades per Agrigent, Cefalù, Messina, Palerm, Siracusa, Termini Imerese i Trapani.
Referències[modifica]
- ↑ Blankinship, Khalid Yahya. The End of the Jihâd State: The Reign of Hishām Ibn ʿAbd al-Malik and the Collapse of the Umayyads (en anglès). State University of New York Press, 1994, p. 206. ISBN 9780791496831.
- ↑ Traini, R. Sikilliya. A Bosworth, C. E., Van Donzel, E., Heinrichs, W. P., & Lecomte, G.. Enciclopaedia of Islam, New Edition: Vol. IX (en anglès). Brill, 1997, p. 582- 591.
- ↑ Bury, J. B.. History of the Eastern Empire from the Fall of Irene to the Accession of Basil (en anglès). Cosimo, 2008, p. 306. ISBN 1605204218.
- ↑ Kreutz, Barbara M. Before the Normans: Southern Italy in the Ninth and Tenth Centuries (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2011, p. 26. ISBN 081220543X.
- ↑ Previté-Orton, Charles William. The Shorter Cambridge Medieval History (en anglès). CUP Archive, 1975, p. vol.1, p.511. ISBN 0521099765.
- ↑ Taylor, Julie. Muslims in Medieval Italy: The Colony at Lucera. Lanham, Md.: Lexington Books, p. 2003.
Bibliografia[modifica]
- M. Amari, Storia dei Musulmani di Sicilia, ed. C.A, Nallino, Catania, 1933-1939
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Emirat de Sicília |