Fina Miralles Nobell

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaFina Miralles Nobell
Fina Miralles, "Serrallonga".JPG
Fina Miralles el 2015 en la presentació de la seva obra "Serrallonga" a Agramunt.
Dades biogràfiques
Naixement Josfina Miralles
27 de setembre de 1950 (1950-09-27) (67 anys)
Sabadell
Residència Sabadell
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Alma mater Universitat de Barcelona
Activitat professional
Moviment art conceptual
Modifica dades a Wikidata

Fina Miralles Nobell[1] (Sabadell, 27 de setembre de 1950)[2] és una artista plàstica catalana que ha treballat amb tot tipus de mitjans: passant de la pintura a l'art conceptual. Va tenir un paper destacat en l'art conceptual català que va sorgir amb força els anys setanta del segle XX. També va participar en la creació de l'Espai 10, l'actual Espai 13 de la Fundació Joan Miró, a finals d'aquella dècada. A partir dels anys vuitanta, va deixar les performances, els vídeos, les instal·lacions i els llibres d'artista per girar bruscament cap a la pintura com a paisatge per explorar el que anomena «l'invisible/visible». Des de 1999 viu a Cadaqués per decisió pròpia, al marge de l'escena artística.[3] Des d'allà Miralles continua activa i fidel al seu diàleg quotidià amb la terra, el mar i els ritmes de la natura.[4]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va estudiar a les Escolàpies de Sabadell i, en acabar el Batxillerat, va cursar els estudis a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.[5] Ha tingut una extensa trajectòria dins l'àmbit cultural nacional i internacional: ha dirigit la Sala Vinçon de Barcelona, la Sala Tres a Sabadell, entre d'altres. A partir de l'any 1983, abandona el món professional de l'art i viatja per Amèrica Llatina i França. S'instal·la definitivament a Cadaqués l'any 1999, després de vint-i-cinc anys de pelegrinatge.[6]

Etapa conceptual (1972-1978)[modifica | modifica el codi]

Miralles va dirigir la programació de la Sala Vinçon el 1974, l'any següent va participar en la gestió de la Sala Tres de Sabadell i des d'aquest mateix any va formar part de l'Àmbit de recerca, que iniciaria la incorporació d'artistes joves a la programació expositiva de la Fundació Joan Miró. La seva exposició individual a l'Espai 10 va suposar un moment de canvi fonamental en la seva trajectòria.[7]

L'obra de Fina Miralles s'ubica dins de la segona generació d'artistes conceptuals catalans, així com altres com ara Josep Domènec o Ferran Garcia Sevilla. Dins d'aquest corrent hi havia un sector obertament polititzat (on s'encabiria el Grup de Treball) i un altre de caràcter més matèric (tot i que també amb altres continguts ideològics), d'on començà a formar part a partir de 1972. Aquests artistes volien abolir el concepte de taller com a espai de treball artístic per tal de vincular art i vida i treballar amb més llibertat en altres entorns.[8]

Land Art[modifica | modifica el codi]

L'obra de Fina Miralles està marcada per una forta vinculació amb la natura i per un interès en la dicotomia entre allò natural i allò artificial. D'una banda, treballa dins el mateix entorn natural, de l'altra, empra els materials de la natura sense cap transformació esteticista, de manera que es doni una equivalència entre propietats físiques del material i el seu valor plàstic. Pel que fa als materials naturals, vol posar en evidència 5 punts:[8]

  • Mostrar únicament la seva matèria
  • Patentitzar que no han sofert cap transformació
  • Posar en evidència que són naturals
  • Desposseir els objectes del seu caràcter d'objectes i accentuar-ne la pròpia existència física
  • Mostrar que el valor material pot substituir el formal

Dins d'aquesta línia són destacables les seves obres Natura morta, Naturaleses Naturals, Translacions (1974) i Relacions (1975). Al voltant d'aquesta època, l'artista realitza algunes obres en què tracta d'establir relacions entre l'art conceptual i la tradició popular catalana. Com diu l'artista: "L'art ha de tornar a estar al costat del poble (...). Encara que això ens soni demagògic, és l'única sortida, si l'art vol prendre part en la reestructuració dels conceptes més bàsics de la nostra societat."[9] En aquesta tessitura té peces com Costumari català (1974).[10]

Etapa política: reflexions sobre relacions de poder i estructures socials[modifica | modifica el codi]

A partir de l'any 1975, Fina Miralles genera una obra més relacionada amb les problemàtiques socials del moment. Aquesta obra és fruit d'un període històric convuls: acaba el franquisme, a partir de l'any 1977 es legalitzen els partits polítics, neix l'Assemblea de Catalunya, així com d'altres assemblees democràtiques d'artistes. Així doncs, l'obra de Miralles cobra una càrrega política molt més pronunciada que fins aleshores, reflexionant al voltant dels poders totalitaris, les estructures socials patriarcals, la mort o la violència. D'aquest període són representatives les obres Triangle de poder i mort (1976) o Triangle sobre quadrat (1977).[11]

Segons la seva autobiografia, després de la mort del pare, el març del 1978, va passar una temporada a Serrallonga amb la seva mare, fet que li va provocar un estat emocional de retorn als orígens, una singular comunió panteista amb la natura que va tenir com a conseqüència directa l'exposició de pintura conceptual de la Fundació. Amb la tela de mosquitera que li va sobrar de la instal·lació Mediterrani t'estim, que havia presentat a la primera participació oficial espanyola a la Biennal de Venècia, a més de pedres, terra i farigola de Serrallonga, va crear una sèrie de paisatges que disgregaven els elements del quadre. El marc i el bastidor, elements estàtics, feien de suport de la tela, convertida en un objecte orgànic sobre la qual no es reproduïa el motiu de representació, sinó que es presentava en si com en una posada en escena, tot convertint la natura del paisatge en una conseqüència de les forces dinàmiques que entren en joc en la formalització de les peces. L'exposició es va presentar el juny del mateix any a la galeria Artema de Barcelona.[7]

La pintura en el Buit[modifica | modifica el codi]

Tot i que Fina Miralles va rebre una formació artística tradicional, en la seva primera etapa va tenir una necessitat de deixar de banda l'entorn "irrespirable" de l'acadèmia per a buscar nous mitjans d'expressió artística.[12] No obstant això, a partir de l'any 1979, l'artista retorna a la pintura. Es tracta d'una manera de pintar poc ortodoxa, molt vinculada a la seva trajectòria conceptual anterior. Treballa amb el quadre més com a objecte que com a imatge, i les seves peces es caracteritzen per un caràcter fortament matèric, emprant recursos com l'assamblatge o el treball amb el mateix suport, fent que la tela o el bastidor siguin més significatius que la representació. En aquesta línia és destacable la peça Paisatge (1979), exposada a l'Espai 10 de la Fundació Miró (actual Espai 13).

A partir de 1983 la pintura de Miralles es torna més figurativa, revisant temes clàssics de la pintura com el paisatge i el retrat. Realitza nombrosos viatges i, finalment, abandona el món de l'art professional, prenent la pintura com una qüestió vivencial, al marge del mercat i els circuits institucionals.[13] És en aquest moment que també s'intensifica el seu interès per expressar-se a través de l'escriptura i la paraula pren una dimensió paral·lela a la imatge.[14][15]

El 1999 donà el seu fons personal al Museu d'Art de Sabadell.[16][5] El Museu d'Art Contemporani de Barcelona també conserva obra de Fina Miralles.[17]

L'any 2012 va ser un dels autors, junt amb els pintors sabadellencs Alfons Borrell, Xavier Oriach i Agustí Puig i el ceramista Lluís Clapés, d'un plat d'art per al Memorial Àlex Seglers.[18][19]

Exposicions i llibres[modifica | modifica el codi]

Exposicions individuals destacades [20][modifica | modifica el codi]

Exposicions col·lectives[20][modifica | modifica el codi]

  • Natura Morta, Primera Mostra d'Art Actual (l'Hospitalet de Llobregat, 1972)
  • Mar, cel i Terra, Sala Vinçon (Barcelona, 1973)
  • Fruits de pedra, noves tendències d'art, FAD (Barcelona, 1974)
  • L'arbre, Valors actuals del costumari català en les arts plàstiques (Itinerant a Catalunya, 1975)
  • Taula de terra i petjades. L'objecte, Fundació Joan Miró (Barcelona, 1976)
  • Tres esquemes de mort artificial, 10a Biennal de París, Palais de Tokio (París, 1977) i 54a Biennal de Venècia, 1978
  • Fragments, Muestra de Arte Conceptual (Eivissa, 1979)
  • Camí i festa de la lletra, galeria Eude (Barcelona, 1979)
  • Homenatge a Picasso, Antic Hospital de la Santa Creu (Barcelona, 1981), Arco '82, galeria Joan Prats (Madrid, 1982)
  • Mostra d'art contemporani català (Toronto i Boston, 1982)
  • Expositia Artisti Catalani, galeria Caminui Artei (Bucarest, 1982)
  • Idees i Actituds entorn de l'art conceptual a Catalunya 1964-1980, Centre d'Art Santa Mònica (Barcelona, 1992), Col·lecció MACBA (Barcelona, 1997)

Obra escrita[1][modifica | modifica el codi]

  • Vuit poemes (1993)
  • De la llum, cap a la llum (2005)
  • Testament vital (2008)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Fina Miralles i Nobell». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Fina Miralles, idear, crear i llegar l'experiència de vida». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 11/4=2013].
  3. Palau, Maria. «Hi ha una altra manera de viure i de crear». El Punt Avui. [Consulta: 12 desembre 2014].
  4. Nadala 2014, Dossier, Fundació Joan Miró
  5. 5,0 5,1 Toribio, Carles «Fina Miralles. Una artista en constant recerca de la natura i de l'ànima de les coses». Vallesos, Tardor-hivern 2015/2016, pàg. 28-29.
  6. Miralles, Fina. Testament Vital. Sabadell: Edicions de Gràfic Set, 2008. ISBN 978-84-933724-8-4 [Consulta: 11 abril 2013]. 
  7. 7,0 7,1 Segade, Manuel. Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró (en català, castellà i anglès). 1a ed.. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978-84-941239-8-6 [Consulta: 25 abril 2014].  Permís de reutilització CC-BY-SA 3.0 via OTRS
  8. 8,0 8,1 Hurtado; Parcerisas, 2001, p. 30-35.
  9. Hurtado; Parcerisas, 2001, p. 37-38.
  10. Hurtado; Parcerisas, 2001, p. 36-38.
  11. Hurtado; Parcerisas, 2001, p. 40-42.
  12. Hurtado; Parcerisas, 2001, p. 50.
  13. Hurtado; Parcerisas, 2001, p. 70-80.
  14. 14,0 14,1 Creus, Maia «Fina Miralles. Dir el món en femení». Quadern de les idees, les arts i les lletres, novembre/desembre 2015, p. 20-23.
  15. 15,0 15,1 Miralles, Fina «L'illa de Firdrac». Quadern de les idees, les arts i les lletres, novembre/desembre 2015, p. 24.
  16. Palau, Maria «Hi ha una altra manera de viure i de crear». Cultura (El Punt Avui), 12-12-2014, p. 31.
  17. Llista d'artistes amb obra al MACBA. [Consulta: 8 DE MARÇ DE 2015]
  18. «El ceramista Lluís Clapés i els pintors Alfons Borrell, Fina Miralles, Xavier Oriach i Agustí Puig donen forma al Memorial Àlex Seglers». Ràdio Sabadell. [Consulta: 30 desembre 2016].
  19. «Memorial Àlex Seglers». Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 30 desembre 2016].
  20. 20,0 20,1 Hurtado; Parcerisas, 2001, p. 110-111.
  21. «Museu d'Art de Sabadell» (en català). Museus Municipals de Sabadell. [Consulta: 26 novembre 2015].
  22. «Museu d'Art de Sabadell» (en català). Museus Municipals de Sabadell. [Consulta: 26 novembre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • CREUS, Maia. "Fina Miralles. Dir el món en femení". Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm. 202. Sabadell: 2015, p. 20-23.
  • Hurtado, Agustí; Parcerisas, Pilar. Fina Miralles: De les idees a la vida. Sabadell: Museu d'Art de Sabadell, 2001. ISBN 8487221491. 
  • Miralles, Fina. Testament Vital. Sabadell: Edicions de Gràfic Set, 2008. ISBN 978-84-933724-8-4 [Consulta: 11 abril 2013]. 
  • MIRALLES, Fina. "L'illa de Firdrac". Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm. 202. Sabadell: 2015, p. 24.