Francisco Gómez de Llano

Francisco Gómez de Llano

Biografia
Naixement	22 octubre 1896 Madrid
Mort	31 octubre 1970 (74 anys) Madrid
Ministre d'Hisenda
18 de juliol de 1951 – 25 de febrer de 1957
← Joaquín Benjumea Burín Mariano Navarro Rubio →
Ambaixador d'Espanya a la Santa Seu
1957 – 1962
← Fernando María Castiella José María Doussinague y Texidor →
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	economista, polític, advocat de l'Estat
Premis (1957)  Gran Creu de l'Orde de Carles III (1957)  Gran Creu de l'Orde de Sant Ramon de Penyafort (1957)  Gran Creu del Mèrit Naval amb distintiu blanc (1956)  Gran Creu de l'Orde de Cisneros (1955)  Gran Creu de l'Orde Civil del Mèrit Agrícola (1946)  Creu d'Honor de Sant Ramon de Penyafort  Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica
Ambaixador d'Espanya a la Santa Seu 1957 – Procurador a Corts 14 maig 1955 – 14 abril 1958 – Mariano Navarro Rubio → Legislatura: cinquena legislatura de les Corts franquistes Procurador a Corts 14 maig 1952 – 13 abril 1955 Legislatura: quarta legislatura de les Corts franquistes Procurador a Corts 18 desembre 1951 – 5 abril 1952 ← Joaquín Benjumea Burín Legislatura: tercera legislatura de les Corts franquistes Ministre d'Hisenda 1957

Francisco Gómez de Llano (Madrid, 22 d'octubre de 1896 – Madrid, 31 d'octubre de 1970) va ser Ministre d'Hisenda i polític franquista.

Període 1896-1939

Va cursar estudis de Dret en la Universitat Central i va obtenir la seva llicenciatura en 1917. El 1921 va ingressar per oposició en el cos d'advocats de l'Estat. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser membre de l'Assessoria del Consell d'Economia Nacional i del Ministeri d'Agricultura. Detingut a Madrid en esclatar la Guerra Civil, va aconseguir evadir-se i es va refugiar en l'ambaixada de Noruega, on va romandre fins al final del conflicte.

Franquisme

Acabada la guerra es va reincorporar a l'Administració, i va ser sotsdirector general del Contenciós fins a 1942, quan Joaquín Benjumea Burín, ministre d'Hisenda, el va nomenar director general d'aquest departament, càrrec que va ocupar durant nou anys, tant temps com Benjumea va ser ministre. En la crisi ministerial del 18 de juliol de 1951, Gómez de Llano substituí Benjumea en la cartera d'Hisenda. El seu nom va ser suggerit a Franco per l'almirall Luis Carrero Blanco, en una llista en la qual també figuraven, entre altres, José Larraz López, Demetrio Carceller Segura o Manuel de Torres. Gómez de Llano va portar amb ell a la sotssecretaria del Ministeri Santiago Basanta y Silva, qui des de 1942 fou sotsdirector general del Contenciós.

Gómez de Llano va defensar des del Ministeri d'Hisenda el paradigma financer clàssic de l'equilibri pressupostari i, de fet, mitjançant una política de contenció de la despesa pública, combinada amb lleus millores en la recaptació, va aconseguir que el pressupost estatal se saldés amb superàvit entre 1952 i 1957. En l'àmbit de les polítiques tributàries, el seu principal objectiu va ser la persecució del frau fiscal. A aquest efecte va promoure en 1952 sengles lleis sobre contraban i defraudació, i inspecció de tributs. No obstant això, a mitjà termini ambdues disposicions van demostrar la seva ineficàcia a causa de l'escassetat de mitjans de l'Administració fiscal i a la falta de voluntat política per combatre el frau tributari.

Durant el seu mandat, les Corts van aprovar en 1954 una reforma de la contribució sobre la renda que va donar motiu a una dura batalla entre dos sectors polítics i financers. Amb la finalitat de modificar aquesta contribució, Gómez de Llano va buscar assessorament en la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Central. Dos professors van col·laborar amb el ministre al llarg del seu mandat: José María Naharro Mora, cap del gabinet tècnic del Ministeri d'Hisenda fins al 22 de juliol de 1954, i Manuel de Torres, que no va tenir relació contractual amb el Ministeri, però que substituí Naharro com a assessor.

El relleu de Naharro Mora per Manuel de Torres va marcar un canvi d'orientació en els treballs de reforma de la contribució sobre la renda. Naharro Mora, amb el suport de la banca pública i privada, pretenia augmentar les exempcions d'aquesta contribució per impulsar l'estalvi i la inversió. Per contra, Manuel de Torres, auxiliat per un equip de joves economistes -entre els quals figuraven Juan Velarde Fuertes, Enrique Fuentes Quintana i César Albiñana García-Quintana- i amb el suport d'un sector de la Falange i pel diari Arriba, volia convertir la contribució en un instrument fiscal redistribuïdor de la renda, augmentant el gravamen sobre les majors fortunes i reduint el nombre d'exempcions. La batalla es va saldar amb la successió de diferents equips d'assessors en el Ministeri, l'elaboració de diversos esborranys i avantprojectes de llei, el pas per les Corts de dos projectes de llei contradictoris de reforma de la contribució sobre la renda en 1953 i 1954 i un permanent diluvi de crítiques cap al ministre d'Hisenda cada vegada que s'inclinava per un dels bàndols en lliça. Va ser Manuel de Torres qui va inspirar la nova llei de la contribució sobre la renda, aprovada al desembre de 1954. La virulència del conflicte va desgastar a Gómez de Llano, que des de mitjan 1956 va sol·licitar a Franco el seu cessament en diverses ocasions.

Va ser un dels més ferms opositors dins del Consell de Ministres als avantprojectes de reforma de les lleis fonamentals, d'orientació falangista, que va elaborar en 1956 l'Institut d'Estudis Polítics i que va defensar al govern José Luis Arrese, ministre-secretari General del Moviment. Gómez de Llano va arribar a sostenir que guardaven “certa semblança amb els sistemes polítics de països que avui manquen de les més mínimes llibertats humanes, com ocorre en l'Europa situada més enllà del teló d'acer”. En la crisi ministerial del 25 de febrer de 1957, Mariano Navarro Rubio remplazó a Gómez de Llano en la cartera d'Hisenda.

Darrers anys

Després de la seva sortida del govern, Gómez de Llano va ser nomenat del Banc Hipotecari d'Espanya, càrrec en el qual va cessar en depassar l'edat reglamentària. També va ser ambaixador d'Espanya a la Santa Seu a Roma.

Casat amb Luisa Pellón i de Velasco, natural de Villacarrillo (Jaén), lloc que va freqüentar i on la seva esposa posseïa una finca anomenada Herrera. Va morir el 31 d'octubre de 1970 i no va tenir descendència.

Bibliografia

• César ALBIÑANA GARCÍA-QUINTANA (1969): "La contribución general sobre la renta en los años 1953-1954", Revista de Economía Política, núm. 51, 1969, Instituto de Estudios Políticos, pp. 7–545.
• EQUIPO MUNDO (1970): Los noventa ministros de Franco, Barcelona, DOPESA
• José Luis Arrese Magra (1982): Una etapa constituyente, Barcelona, Planeta, 1982
• Javier Tusell (1993): Carrero. La eminencia gris del régimen de Franco, Madrid, Temas de Hoy
• Francisco COMÍN (2002): “La Hacienda Pública entre 1940-1959”, en Francisco Comín y Miguel Martorell Linares (eds.): Historia de la Hacienda en el siglo XX, Hacienda Pública Española, Monografía 2002, pp. 169–191.

Càrrecs públics
Precedit per: Joaquín Benjumea Burín	Ministre d'Hisenda 1951- 1957	Succeït per: Mariano Navarro Rubio