Gérard Grisey

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaGérard Grisey
Biografia
Naixement 17 juny 1946
Belfort
Mort 11 novembre 1998 (52 anys)
París
Educat a École Normale de Musique de Paris Tradueix
Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Activitat
Ocupació Compositor i professor d'universitat
Ocupador Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Moviment Música clàssica
Mestre Olivier Messiaen
Estudiant Evan Ziporyn Tradueix
Obra
Obres destacables Q2300612 Tradueix
Q4852372 Tradueix
Q15990911 Tradueix
Modifica dades a Wikidata

Gérard Grisey (/ˈɡrɪzᵻ/Francès: [ɡʁizɛ]; 17 Juny 1946 – 11 Novembre 1998) va ser un compositor francès de música contemporània.

Biografia[modifica]

Gèrard Grisey neix a Belfort, França el 17 de juny de 1946. Va estudiar al conservatori de Trossingen, Alemanya entre 1963 i 1965 abans d'entrar al Conservatori de París, on fou alumne d'Olivier Messiaen entre 1965 i 1967, i amb Henri Dutilleux entre 1968 i 1972. També va estudiar electroacústica amb Jean-Etienne Marie el 1969, acústica amb Emile Leipp l 1974 i va assistir als cursos de Darmstadt de 1972 amb Iannis Xenakis i György Ligeti. El 1973, durant la seva estança a la Vila Medici, Roma funda el grup l'Itinéraire amb Tristan Murail, Roger Tessier i Michael Levinas. Posteriorment t'ambé s'hi uneix Huges Dufourt.[1]

Durant la major part de la seva carrera professional, va exercir com a professor a diferents institucions com La Universitat de California, Berkeley, el Conservatori de París o els cursos d'estiu de Darmstadt.[2]

El compositor mor sobtadament a causa d'un aneurisma l'any 1998.

Estil compositiu[modifica]

Grisey és un dels màxims exponents del corrent conegut com a espectralisme, molt influent a França durant la dècada de 1980. Ell, juntament amb Murail i Dufourt, treballen a l'institut IRCAM amb software que els permet analitzar espectralment el timbre de qualsevol to. Aquest interès pel timbre el porta a expressar el seu lema, "La música es compon de sons i no de notes", i crear nous tipus d'estructures per a la seva música.[3] Per exemple, a la seva obra Partiels de 1975, desdibuixa les fronteres entre harmonia i timbre fent que la orquestra imiti la estructura d'harmònics d'una nota Mi d'un trombó, per després simular efectes tímbrics que es podrien aconseguir amb transformacions electroacústiques d'aquesta nota.[2]

L'espectralisme també té un apecte contra-cultural. En una època en què el focus de la música contemporània es posava en les macro-estructures basades en el concepte de nota, els espectralistes proposen una tornada a les arrels per fixar-se en el so pur més enllà de les construccions que la societat hi sobreimposa ("Nosaltres som músics i el nostre model és el so, no la literatura, la matemàtica, el teatre, les arts visuals, la mecànica quàntica, la geologia, la astrologia o l'acupuntura"[4]). A més, en aquest interès per l'espectre harmònic, reivindiquen els intervals consonants, com les octaves, quintes i terceres majors, oblidats per la música contemporània des del dodecafonisme.[3]

Llistat d'obres[modifica]

  • Echanges, per piano preparat i contrabaix (1968)
  • Mégalithes, per 15 intruments de vent metall (1969)
  • "Charme", per clarinet (1969)
  • Perichoresis,per tres grups intrumentals (1969–1970)
  • Initiation, for per saxo baríton, trombó i contrabaix (1970)
  • Vagues, chemins, le souffle, per clarinet i orquestra (1970–72)
  • D'eau et de pierre, per dos grups instrumentals (1972)
  • Dérives, per dos grups orquestrals (1973–74)
  • Les espaces acoustiques – II – Périodes, per clarinet, flauta, trombó, violí, viola, cello i contrabaix (1974)
  • Les espaces acoustiques – III – Partiels, per 18 músics (1975)
  • Manifestations, per orquestra jove (1976)
  • Les espaces acoustiques – I – Prologue,per viola i electrònica en directe (opcional) (1976)
  • Les espaces acoustiques – IV – Modulations,per orquestra (1976–77)
  • Sortie vers la lumière du jour, per orgue elèctric i 14 músics (1978)
  • Jour, contre-jour, per orgue elèctric i 14 músics i cinta magnètica (1978–79)
  • Tempus ex machina, per 6 percussionistes (1979)
  • Les espaces acoustiques – V – Transitoires, per gran orquestra (1980)
  • Solo pour deux,per clarinet i trombó (1981)
  • Anubis-Nout, per clarinet baix (1983)
  • Les chants de l'amour,per 12 veus i cintra magnetofònica (1982–1984)
  • Les espaces acoustiques – VI – Epilogue, per quatre intruments de vent i orquestra (1985)
  • Talea, per a violí, violoncel, flauta, clarinet i piano (1986)
  • Le temps et l'écume, per 4 percussionistes, 2 sintetitzadors i orquestra de cambra (1988–89)
  • Accords perdus: Cinq miniatures, per dos intruments de vent (1989)
  • Le noir de l'étoile,per sis percussionistes, cinta magrnetofònica i electrònica en directe (1989–90)
  • Anubis et Nout, per saxòfon baix i saxòfon baríton (1990)
  • L'icône paradoxale (Hommage à Piero della Francesca), per dues veus femenines i dos grups orquestrals (1992–94)
  • Stèle, per dos percussionistes (1995)
  • Vortex temporum, per piano, clarinet baix (en La i Sib), flauta (baixa, en Do i piccolo), violí, viola, i cello(1994–96)
  • Quatre chants pour franchir le seuil, per soprano i 15 instruments (1997–98)

Referències[modifica]

  1. Anderson, Julian «Grisey, Gérard». Grove Music Online, 16-05-2020.
  2. 2,0 2,1 Anderson, Julian «Grisey, Gérard». Grove Music Online, 16-05-2020.
  3. 3,0 3,1 Ross, Alex. Thre Rest is noise: Listening to the twentieth century music (en anglès). Nova York: Picador, 2007, p. 573. ISBN 10:0-312-42771-9. 
  4. Fineberg, Joshua. Classical Music, Why Bother?: Hearing the World of Contemporary Culture Through a Composer's Ears (en anglès). Nova York: Routledge, 2006. ISBN 978-0-415-97174-4..