Giovanni Battista Sammartini

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGiovanni Battista Sammartini
Giovanni Battista Sammartini.gif
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1700 Modifica el valor a Wikidata
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort15 gener 1775 Modifica el valor a Wikidata (74/75 anys)
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mestre de capella
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor, organista, director d'orquestra, musicòleg, pedagog musical i mestre de capella Modifica el valor a Wikidata
Activitat1732 Modifica el valor a Wikidata –
GènereÒpera i simfonia Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica barroca Modifica el valor a Wikidata
AlumnesChristoph Willibald Gluck Modifica el valor a Wikidata
InstrumentOrgue Modifica el valor a Wikidata
Família
PareAlexis Saint-Martin (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GermansGiuseppe Sammartini Modifica el valor a Wikidata

IBDB: 507033
Musicbrainz: 02e8e355-70e6-4639-b907-213eeff015e7 Discogs: 1054869 IMSLP: Category:Sammartini,_Giovanni_Battista Allmusic: mn0002285509 Modifica els identificadors a Wikidata

Giovanni Battista Sammartini (Milà, ca. 1701 - 15 de gener de 1775) va ser un compositor, organista, mestre de cor i mestre de música italià del Barroc.

Biografia[modifica]

Les notícies biogràfiques són escasses, així com també és incerta la cronologia de les seves obres, ja que han arribat als nostres dies a través de copies i autògrafs: les fonts són les cròniques d'autors contemporanis o poc posteriors a ell, o repertoris musicals. Aprengué el contrapunt per si mateix, encara que probablement fou alumne del seu pare Alex Sammartini, després d'A. Bramanti, el qual era organista i mestre de capella de Sant'Ambrogio de Milà, el 1728 accedí al càrrec de mestre d'aquesta capella al succeir a Bramanti ostentant des de llavors el títol de <<mestre de capella>>.

Va destacar en el seu període primerenc per la música religiosa (oratoris, cantates) entre els que es poden citar un ària de 1724, centó de l'oratori La calunnia delusa (en la que també hi contribuí el seu germà) Giuseppe, i el 1726 l'oratori Jesús infant adorat pels pastors. Ja cèlebre i considerat altres compositors com el més important dels autors milanesos de música sacra, el 1728 fou nomenat mestre de la capella de la congregació del Santíssim Enterrament a "San Fedele", a les manifestacions del qual contribuí durant tota la seva vida com autor i com a director, començant amb 5 cantates quaresmals el 1725. Fou molt actiu en la composició i treballà en diverses esglésies i orquestres per execucions sagrades o per a festes milaneses i de ciutats veïnes. Visqué a Milà i sense deixar aquesta ciutat assolí fama arreu d'Europa i fortuna econòmica. Després d'una primera Memet el 1732, la segona, L'ambizione superata dalla virtù, fou estrenada a Milà en el Teatre Ducal el 1734, i el 1743 seguí L'Agrippina, moglie di Tiberio, també estrenada al tteatre Ducal de la capital llombarda. De 1737 a 1741 va comptar entre els seus alumnes a Christoph Willibald Gluck, que en les seves obres de joventut rebel·là la influència del seu mestre. El 1747 participà com a músic oficial en les festes del naixement d l'arxiduc Leopold, tercer fill de Maria Teresa I d'Àustria amb el drama La gara dei genio della Germania con quello dell'Italia (desapareguda), al que seguí Paride riconosciuto (desapareguda).

La seva practica simfònica s'inicià amb la creació d'una orquestra d'aficionats i amb la direcció el 1742 d'un concert a Vigevano. El 1748 dirigí una acadèmia patrocinada per Francesco Sforza Visconti. Seguiren les exhibicions trisetmanals en els concerts del Castello, que el convertiren en un cèlebre simfonista. S'oficialitzà la tal orquestra amb la fundació patrocinada per ell de l'Acadèmia Filharmònica l'abril de 1758, amb un conjunt de 60 integrants i Boccherini com a primer violoncel. El 1765 Sammartini participà en grans concerts a Pavia i Cremona en honor de Leopold d'Habsburg. Consolidà la seva fama de compositor de música sacra en els festejos de 1751 realitzats per a commemorar el trasllat de les despulles de sant Carles Borromeo a la catedral. De 1761 a 1770 fou mestre de capella de set esglésies de Milà; de 1760 endavant fou organista i des de 1768, mestre de la capella ducal de "San Gottardo".

La seva fama a l'estranger fou testimoniada per Giuseppe Carpani i per les col·leccions de música recollides per diverses corts hongareses, com en les dels comtes Pálffy, Schónborn, Mortzin, Esterházy (aquest contractà amb Sammartini l'enviament de dues composicions mensuals); en aquestes esferes conegué i tractà Haydn. Més tard, aquest músic negà que Sammartini tingués influència en la seva obra i el tatxà, junt altres músics, malèvolament de <Schmierer> o <escriptorets>. Però J. Mysliveček, vers el 1780, en escoltar algunes simfonies de Sammartini, sembla que exclamà que <Havia trobat el pare de l'estil de Haydn>. Els Mozart pare i fill, el conegueren el 1770, i Leopold restà orgullós de la seva amistat.

Decés de Sammartini[modifica]

Les honres fúnebres, el 1775, foren esplèndides, amb imponent acompanyament de música. Personalitat fecunda i genial, Sammartini formà alumnes directes i indirectes, des de Boccherini a d'altres de menor importància, envers el 1730, de l'escola de sinfonistes milanesos, des Gluck, J. Ch. Bach, Hayd i Mozart i els grans simfonistes austro-alemanys.

Producció i anàlisi[modifica]

Entre la seva producció destaca la simfònica per importància i quantitat. Les seves simfonies constitueixen el prototipus de la música simfònica moderna (aproximadament 78 autèntiques, algunes més atribuïdes a ell o desaparegudes). Algunes en tres moviments, altres en dos, altres (des de 1750), també en quatre. El primer temps s'adequa a l'esquema de la sonata, amb llargs i complexos desenvolupaments, en un conjunt que va des de la utilització de cordes en les primeres simfonies fins emprà dos corns, inclús dos oboès en les obres de maduresa.

El seu estil ve del Barroc i s'aciença en el clàssic amb el desenvolupament de totes les parts instrumentals, originals temàticament i de rics contrasts, evolucionades harmònicament, sense oblidar l'escriptura del contrapunt. Les seves simfonies són expressives i dúctils, intenses en la melodia i plenes de lirisme en els temps lents, àgils, vives i d'àmplia dinàmica. La seva originalitat en aquest sentit, destacada de la simfonia d'òpera del segle XVIII i enquadrada en estructures i contingut orgànicament autònom, distinta de l'escola de Mannheim, fou analitzada, sobre tot, en els estudis de Fausto Torrefranca i G. de Saint-Foix. Caràcters semblants als de les simfonies mostren els Concerti grossi, els Concertini per a diversos instruments. Molt abundant és la seva producció d'obres de cambra: Sonate a tre o a quattro per a dos violins i baix continu, o flauta; solos, sonates i duetti per a violí, flauta i clavicordi. A més, va compondre misses, cantates, kyries i altres pàgines de música sacra. Algunes de les seves composicions foren atribuïdes al seu germà Giuseppe i a d'altres compositors.

Obres[modifica]

  • Òperes: Memet, drama en tres actes.
  • Sonates; per a orgue, violoncel, violí, flauta, flauta dolça, trio sonates.
  • Concerts: per a violoncel i piccolo, per a flauta, per a violí.
  • Simfonies: més de setanta

Bibliografia[modifica]

  • Churgin, Bathia i Jenkins, Newell. Thematic Catalog of the Works of Giovanni Sammartini: Orchestral and Vocal Music. Cambridge: publicat per l'American Musicological Society (Harvard University Press, 1976). ISBN 0-674-87735-7.
  • Cattoretti, Anna, ed., Giovanni Battista Sammartini and his musical environment, Brepols, Turnhout, 2004. ISBN 2-503-51233-X.
  • Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1269/70. (ISBN 84-7291-226-4)