Gran Planúria del Nord de la Xina
| ||||
| Tipus | Plana  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | República Popular de la Xina | |||
| ||||
La Gran Planúria del Nord de la Xina (en xinès: 華北 平原; pinyin: Huáběi Píngyuán) és la plana al·luvial més gran de la Xina. La plana limita al nord amb les muntanyes Yan, a l’oest amb les muntanyes Taihang, al sud amb les muntanyes Dabie i a l'est amb la mar Groga i la mar de Bohai.
La plana del nord de la Xina s’estén per gran part de les províncies de Henan, Hebei i Shandong i es fusiona amb el delta del Iang-Tsé al nord de les províncies de Jiangsu i Anhui. El riu Groc serpenteja sobre la plana fèrtil i densament poblada que desemboca a la mar de Bohai. La plana és una de les regions agrícoles més importants de la Xina, i produeix blat de moro, sorgo, mill, verdures i cotó. El seu sobrenom és "Terra de la terra groga".
La part sud de la plana es coneix tradicionalment com la Plana central (pinyin: Zhōngyuán), que va formar el bressol de la civilització xinesa.[1][2]
La plana cobreix una àrea d'uns 410.000 quilòmetres quadrats, la majoria dels quals es troba a menys de 50 metres sobre el nivell del mar. Aquesta plana plana de sòl groc és la principal àrea de producció de sorgo, mill, blat de moro i cotó a la Xina. També es cultiva blat, sèsam i cacauet. La plana és una de les regions més densament poblades del món.
Pequín, la capital nacional, es troba a l'extrem nord-est de la plana, amb Tientsin, una important ciutat industrial i port comercial, a prop de la costa nord-est. El camp petrolífer de Shengli a Shandong és una important base petrolífera.
Importància històrica[modifica]
La geografia de la plana del nord de la Xina ha tingut profundes implicacions culturals i polítiques. A diferència de les zones situades al sud del Iang-Tsé, la plana generalment discorre ininterrompudament per les muntanyes i té menys rius i, per tant, la comunicació per cavall era ràpida a la plana. Com a resultat, la llengua parlada és relativament uniforme en contrast amb la gran quantitat de llengües i dialectes del sud de la Xina. A més, la possibilitat d'una comunicació ràpida ha fet que el centre polític de la Xina tendeixi a ubicar-se aquí.[3]
Com que el sòl fèrtil de la plana del nord de la Xina es fusiona gradualment amb les estepes i els deserts de Jungària, Mongòlia Interior i el nord-est de la Xina, la plana ha estat propensa a la invasió de grups ètnics nòmades o semi-nòmades originaris d'aquestes regions, fet que va provocar la construcció de la Gran Muralla Xinesa. Tot i que el sòl de la plana del nord de la Xina és fèrtil, el clima és imprevisible, ja que es troba a la intersecció de vents humits del Pacífic i vents secs de l'interior del continent asiàtic. Això fa que la plana sigui propensa tant a les inundacions com a la sequera. A més, la plana afavoreix inundacions massives quan les obres fluvials reben danys. Molts historiadors han proposat que aquests factors han afavorit el desenvolupament d’un estat xinès centralitzat per gestionar graners, mantenir obres hidràuliques i administrar fortificacions contra els pobles esteparis. L'escola de la "societat hidràulica" sosté que els primers estats es van desenvolupar a les valls del riu Nil, Eufrates, Indus i Groc a causa de la necessitat de supervisar un gran nombre de treballadors per construir canals de reg i controlar les inundacions.
Referències[modifica]
- ↑ BASIC INFORMATION ON CHINA
- ↑ Keekok Lee. Warp and Weft, Chinese Language and Culture. Strategic Book Publishing, 24 octubre 2008, p. 39–40. ISBN 978-1-60693-247-6.
- ↑ Ramsey, S. Robert, The Languages of China. Princeton University Press (1987), pp. 19-26.