Guelta

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Una guelta, a Oubankort, Adrar dels Ifoghas, Mali.
Dromedaris al canó i guelta d'Archei, altiplà de l’Ennedi, Sàhara txadià.

La guelta és un terme d'origen àrab (plural gueltate)[1] i correspon a una depressió o una cubeta on l'aigua, en un context de desert, s'hi acumula per una font o surgència natural.

La guelta pertany al conjunt de zones humides de les regions desèrtiques, com també ho són les formacions de xot, la daya i la sebkha (o sebkhra).

Definició geomorfològica[modifica]

Són superfícies d'aigua temporals o perennes sense drenatge aparent (arreisme); són com "piscines naturals" dins la roca.[2][3][4]

Aquestes zones humides són alimentades per l'inferoflux (escorrentia que prové de la reserva d'aigua continguda en els al·luvions del uadi. L'alimentació es fa igualment molt sovint pels vessants, per les fonts, a favor de les discontinuïtats geològiques.

La perennitat de la guelta es preserva més quan es tracta d'una posició abrigada, un canó, o vall encaixada, per exemple, que limita l'evaporació en un clima àrid.

Exemples de llocs amb guelta[modifica]

Biodiversitat i hàbitats[modifica]

Són com illes, ja que estan geogràficament aïllades i tenen endemismes. La seva fauna aquàtica és diversa i rica. També conserven una flora i fauna excepcional, com ha reconegut la UNESCO i la convenció de Ramsar.

Per les pintures rupestres de l'Holocè, se sap que el cocodril del Nil (Crocodylus niloticus Laurenti) ocupava tota la regió sahariana i fins al litoral del sud del Mediterrani. Actualment, encara alguns cocodrils viuen a les gueltes de l’Ennedi (Txad), on estat amenaçats d'extinció.[5][6]

La reconstrucció de la flora feta gràcies als sediments de la guelta posen en evidència que, entre els arbres, dominaven els tàxons mediterranis: pi blanc Cedrus atlantica, tuia de Berberia, xiprer de Duprez, ginebres, roures, llentiscles, aurons, brucs, ullastres, etc., la majoria actualment ja no es troben al Sàhara. Els pòl·lens dels sòls antics (paleosòls) de l'Hoggar també mostren que hi havia til·lers i noguers.[7]

Notes i referències[modifica]

  1. Ambroise Queffélec et al., 2002 - Le français en Algérie: lexique et dynamique des langues. Ed. Duculot, AUF, Champs linguistiques, recueils, p. 334 (590 p.)
  2. Coque R., 1977 - Géomorphologie. Ed. A. Colin, p. 211
  3. Joly F., 1997 - Glossaire de géomorphologie. Ed. A. Colin
  4. Tricart J. & Cailleux A., 1969 - Le modelé des régions sèches. Traité de géomorphologie. T. IV, Ed. SEDES, Paris, p. 305
  5. De Smet K.- Status of the Nile crocodile in the Sahara désert. Hydrobiologia, 1998-1999, 391 : 81-86
  6. Naégélé A., 1956 - Exposé sommaire sur la végétation des environs d’Atar en Mauritanie. Notes africaines, 69 et Bibliothèque numérique sur la Mauritanie
  7. P. Quezel, 1960 – Flore et palynologie sahariennes. Bull. de l’IFAN, XXII, série A, 2 : 353-360


Bibliografia[modifica]

  • Théodore Monod, Jean-Marc Durou, 2007- Déserts. Bower Editions, Coll. Mémoires du monde, 342 p. (ISBN : 978-2-355-41006-2).
  • Paul Ozenda, 1977- Flore du Sahara. Ed. du CNRS, 600 p.
  • Pierre Rognon, 1989 - Biographie d'un désert : Le Sahara. Ed. Plon Synthèse, 347 p.
  • Nicole Petit-Maire, 2002 - Sahara sous le sable des lacs. Ed. du CNRS.
  • Michel Aymerich, Tarrier M., 2008 - Un désert plein de vie. Carnets de voyages naturalistes au Maroc saharien. Ed. La Croisée des Chemins, 264 p.
  • Michel Le Berre Michel, et al., 1989 et 1990 - Faune du Sahara - Tome 1, Poissons. Amphibiens. Reptiles. Tome 2, Mammifères.
  • Alain Drajesco-Joffe, 1993 - La vie sauvage du Sahara. Ed Delachaux & Niestlé.