Gérard Grisey
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 17 juny 1946 Belfort (França) |
| Mort | 11 novembre 1998 (52 anys) Le Kremlin-Bicêtre (França) |
| Formació | École Normale de Musique de Paris Conservatoire de Paris |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, professor d'universitat |
| Ocupador | Conservatoire de Paris Universitat de Califòrnia a Berkeley |
| Gènere | Música clàssica |
| Moviment | Música clàssica i Música espectral |
| Professors | Olivier Messiaen |
| Alumnes | Evan Ziporyn |
| Instrument | Acordió |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Premis | |
| |
    
| |
Gérard Grisey (Belfort, 17 de juny de 1946 - Le Kremlin-Bicêtre, 11 de novembre de 1998) va ser un compositor francès de música contemporània.
Biografia
[modifica]Gèrard Grisey neix a Belfort, França el 17 de juny de 1946. Va estudiar al conservatori de Trossingen, Alemanya, entre 1963 i 1965, abans d'entrar al Conservatori de París, on fou alumne d'Olivier Messiaen entre 1965 i 1967, i amb Henri Dutilleux entre 1968 i 1972. També va estudiar electroacústica amb Jean-Etienne Marie el 1969, acústica amb Emile Leipp l 1974 i va assistir als cursos de Darmstadt de 1972 amb Iannis Xenakis i György Ligeti. El 1973, durant la seva estança a la Vila Medici, Roma funda el grup l'Itinéraire amb Tristan Murail, Roger Tessier i Michael Levinas. Posteriorment t'ambé s'hi uneix Huges Dufourt.[1]
Durant la major part de la seva carrera professional, va exercir com a professor a diferents institucions com La Universitat de California, Berkeley, el Conservatori de París o els cursos d'estiu de Darmstadt,[2] tenint entre els seus alumnes la compositora italiana Lucia Ronchetti i l'alemany Arnulf Herrmann.
El compositor mor sobtadament a causa d'un aneurisma l'any 1998.
Estil compositiu
[modifica]Grisey és un dels màxims exponents del corrent conegut com a espectralisme, molt influent a França durant la dècada de 1980. Ell, juntament amb Murail i Dufourt, treballen a l'institut IRCAM amb software que els permet analitzar espectralment el timbre de qualsevol to. Aquest interès pel timbre el porta a expressar el seu lema, "La música es compon de sons i no de notes", i crear nous tipus d'estructures per a la seva música.[3] Per exemple, a la seva obra Partiels de 1975, desdibuixa les fronteres entre harmonia i timbre fent que l'orquestra imiti l'estructura d'harmònics d'una nota Mi d'un trombó, per després simular efectes tímbrics que es podrien aconseguir amb transformacions electroacústiques d'aquesta nota.[2]
L'espectralisme també té un apecte contra-cultural. En una època en què el focus de la música contemporània es posava en les macro-estructures basades en el concepte de nota, els espectralistes proposen una tornada a les arrels per fixar-se en el so pur més enllà de les construccions que la societat hi sobreimposa ("Nosaltres som músics i el nostre model és el so, no la literatura, la matemàtica, el teatre, les arts visuals, la mecànica quàntica, la geologia, l'astrologia o l'acupuntura"[4]). A més, en aquest interès per l'espectre harmònic, reivindiquen els intervals consonants, com les octaves, quintes i terceres majors, oblidats per la música contemporània des del dodecafonisme.[3]
Llistat d'obres
[modifica]- Echanges, per piano preparat i contrabaix (1968)
- Mégalithes, per 15 intruments de vent metall (1969)
- "Charme", per clarinet (1969)
- Perichoresis,per tres grups intrumentals (1969–1970)
- Initiation, for per saxo baríton, trombó i contrabaix (1970)
- Vagues, chemins, le souffle, per clarinet i orquestra (1970–72)
- D'eau et de pierre, per dos grups instrumentals (1972)
- Dérives, per dos grups orquestrals (1973–74)
- Les espaces acoustiques – II – Périodes, per clarinet, flauta, trombó, violí, viola, cello i contrabaix (1974)
- Les espaces acoustiques – III – Partiels, per 18 músics (1975)
- Manifestations, per orquestra jove (1976)
- Les espaces acoustiques – I – Prologue,per viola i electrònica en directe (opcional) (1976)
- Les espaces acoustiques – IV – Modulations,per orquestra (1976–77)
- Sortie vers la lumière du jour, per orgue elèctric i 14 músics (1978)
- Jour, contre-jour, per orgue elèctric i 14 músics i cinta magnètica (1978–79)
- Tempus ex machina, per 6 percussionistes (1979)
- Les espaces acoustiques – V – Transitoires, per gran orquestra (1980)
- Solo pour deux,per clarinet i trombó (1981)
- Anubis-Nout, per clarinet baix (1983)
- Les chants de l'amour,per 12 veus i cintra magnetofònica (1982–1984)
- Les espaces acoustiques – VI – Epilogue, per quatre intruments de vent i orquestra (1985)
- Talea, per a violí, violoncel, flauta, clarinet i piano (1986)
- Le temps et l'écume, per 4 percussionistes, 2 sintetitzadors i orquestra de cambra (1988–89)
- Accords perdus: Cinq miniatures, per dos intruments de vent (1989)
- Le noir de l'étoile,per sis percussionistes, cinta magrnetofònica i electrònica en directe (1989–90)
- Anubis et Nout, per saxòfon baix i saxòfon baríton (1990)
- L'icône paradoxale (Hommage à Piero della Francesca), per dues veus femenines i dos grups orquestrals (1992–94)
- Stèle, per dos percussionistes (1995)
- Vortex temporum, per piano, clarinet baix (en La i Sib), flauta (baixa, en Do i piccolo), violí, viola, i cello(1994–96)
- Quatre chants pour franchir le seuil, per soprano i 15 instruments (1997–98)
Referències
[modifica]- ↑ Anderson, Julian «Grisey, Gérard». Grove Music Online, 16-05-2020.
- ↑ 2,0 2,1 Anderson, Julian «Grisey, Gérard». Grove Music Online, 16-05-2020.
- ↑ 3,0 3,1 Ross, Alex. Thre Rest is noise: Listening to the twentieth century music (en anglès). Nova York: Picador, 2007, p. 573. ISBN 10:0-312-42771-9.
- ↑ Fineberg, Joshua. Classical Music, Why Bother?: Hearing the World of Contemporary Culture Through a Composer's Ears (en anglès). Nova York: Routledge, 2006. ISBN 978-0-415-97174-4..