Halfdan Ragnarsson

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaHalfdan Ragnarson
MS. Laud Misc. 636, folio 31r excerpt.jpg
El seu nom en la Crònica de Peterborough, escrita 200 anys després.
 rei de Northúmbria
900 – 905
Dades biogràfiques
Naixement ?
Escandinàvia
Mort 877
Strangford Lough
Causa de mort batalla contra els víkings d'Irlanda
Activitat professional
Ocupació governant i guerrer
Dades familiars
Pares Ragnar Lodbrok i Lagerta
Germans
Signatura
Modifica dades a Wikidata

Halfdan Ragnarsson (també escrit Halfdene o Albann) fou un capitost víking que, juntament amb els seus germans Ubbe Ragnarsson i Ivar el Desosssat van liderar el gran exèrcit pagà amb el propòsit de conquerir l'illa de la Gran Bretanya.[1] Els tres víkings eren fills del llegendari Ragnar Lodbrok i d'Auslaug. Segons les sagues nòrdiques, quan el seu pare fou mort a Northúmbria, els germans decidiren envair les terres dels anglosaxons per venjar-se'n. Després d'alçar-se rei de Northúmbria, posar en peu de guerra els més importants regnes els anglosaxons i dels britans, i establir-se durant un temps a Londres, va morir a Irlanda lluitant contra altres víkings.

Invasió[modifica | modifica el codi]

Rei de Northúmbria

El 865 van liderar una host de víkings, coneguda com el gran exèrcit pagà, que va desembarcar a l'Ànglia de l'Est. Segons les sagues nòrdiques aquesta invasió la van organitzar els fills de Ragnar Lodbrok, un dels quals era Halfdan, per venjar-se de la seva mort ideada pel rei Aella de Northúmbria. Suposadament Ælla el va capturar l'any 865 i el va condemnar a morir dins d'un pou de serps, però es desconeix fins a quin punt és cert aquest relat.[2][3] Aquests invasors eren la majoria de procedència danesa.

Passat un any del seu desembarcament van anar, amb cavalls agafats dels angles, cap a Northúmbria, que en aquell temps estava en plena guerra civil entre Aella i Osberht per assolir el tron.[4] A finals del 866 l'exèrcit de Halfdan va conquerir una part del regne de Northúmbria, el territori corresponent a l'antiga Deira, que en endavant s'anomenaria Jòrvik.[5] L'any següent Aella i Osberht van deixar de banda les seves diferències i es van unir per fer fora Halfdan del tron, però el resultat va ser una desastrosa derrota en què els dos reis northumbris van morir.[4] Halfdan i Ricsige, instituïts reis, van col·locar en el govern de Northúmbria un rei titella al seu servei, anomenat Ecgberht.[6]

Invasió de Mèrcia

Cap a finals d'any Halfdan va liderar les tropes de víkings danesos cap al sud, passant per territori de Mèrcia, van capturar la ciutat de Nottingham i hi van passar l'hivern.[5] La reacció del rei de Mèrcia, Burgred, va ser aliar-se amb el rei Ethelred de Wessex, i amb llurs exèrcits van assetjar la ciutat. Passats els dies van veure que no podien reconquerir la ciutat i van pactar una treva segons la qual els danesos acceptaven retirar-se cap a York,[7] on van romandre durant més d'un any preparant forces per als atacs següents.[4]

Conquesta de l'Ànglia de l'Est

El 869, van tornar a l'Ànglia de l'Est amb intenció d'ocupar-la, van capturar la ciutat de Thetford, amb intenció de passar l'hivern però es va presentar l'exèrcit dels angles.[8] Els danesos van conquerir sense grans dificultats tot el regne de l'Ànglia de l'Est i van assassinar el rei Edmon .[9][10] Les sagues esmenten Ubbe i Ivar entre els comandants danesos i Edmund entre els morts, però no se sap quin paper va tenir Halfdan en aquesta ocasió.[11]

Invasió de Wessex i establiment a Londres

Ivar va marxar després cap a Irlanda i Halfdan va liderar una invasió de Wessex i van capturar la ciutat de Reading, on van infligir una seriosa derrota als anglosaxons comandats pel rei Alfred el Gran quan van intentar recuperar la ciutat.[12]. Aquell estiu van arribar més víkings comandats per Bagsecg, que es van unir a Halfdan.[13] Segons la Crònica anglosaxona es van enfrontar als saxons sis vegades, inclosa la Batalla d'Ashdown el gener del 878, si bé aquest cop Alfred, rei de Wessex, es va alçar amb la victòria i van pactar una treva.[14]

Entre aquest estira-i-arronsa, Halfdan es va convertir en el governant de la ciutat de Londres durant els anys 871–872, i va fer encunyar monedes amb el seu nom.[15]

Retorn a Jòrvik i domini de Mèrcia

La tardor del 872 Halfdan va tornar per pacificar una revolta contra Ecgberht.[14] Però alguns historiadors moderns no creuen que aquest fos el motiu que el va portar a tornar cap al nord i creuen que en realitat va formar part dels preparatius per atacar Mècia.[16] El seu exèrcit va passar l'hivern a Torksey i l'any següent es van desplaçar a Repton. Finalment van conquerir Mècia i van substituir Burghred per un altre rei titella al seu servei, Ceolwulf.[17]

Mort a Irlanda[modifica | modifica el codi]

Mapa que assenyala el lloc on va morir.

Posteriorment va lluitar contra els pictes d'Escòcia i els britans de Strathclyde. Després sembla que va estar a Irlanda, on va anar a intentar recuperar el tron del seu germà Ivar el Desossat. Segons consta als Annals de l'Ulster, Eystein Olafsson, rei de Dublín va ser assassinat el 875 per Albann, nom amb què es refereixen a Halfdan.[18][19] El 876 va tornar a Jòrvik i sembla que mentrestant va perdre el govern de Dublín.[9] El 877 va tornar a Irlanda però es va trobar amb l'oposició d'altres víkings que no l'acceptaven com a rei i finalment va morir en la batalla de Strangford Lough,[20] un any abans que el seu germà Ubbe caigués en la batalla de Cynwit. Els supervivents van tornar a Northúmbria, passant per Escòcia, entre aquests estava Guthred, que el va succeir en el tron.[21]

Historicitat[modifica | modifica el codi]

Halfdan i els seus germans són acceptats com a figures històriques, però no tots els autors pensen el mateix sobre el seu suposat pare, Ragnar Lodbrok. Menetre que uns creuen que, tot i ser un personatge de les sagues, sí que va existir,[22] altres com Katherine Holman, resalten el fet que no hi ha cap prova que ho demostri i arriben a la conclusió que el que es diu d'ell podria ser una amalgama d'històries sobre diferents personatges creats per la literatura.[23]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ragnar Lodbrok (Nordisk familjebok)
  2. Munch, 1926, p. 245–251.
  3. Jones, 1984, p. 218–219.
  4. 4,0 4,1 4,2 Forte; Oram; Pedersen, 2005, p. 69–70.
  5. 5,0 5,1 Downham, 2007, p. 65.
  6. Keynes, 2014, p. 526.
  7. Forte; Oram; Pedersen, 2005, p. 72.
  8. Downham, 2007, p. 64.
  9. 9,0 9,1 Venning, 2014, p. 132.
  10. Holman, 2012, p. 102.
  11. Swanton, 1998, p. 70–71 n. 2.
  12. Crofton, 2006, p. 9.
  13. Hooper; Bennet, 1996, p. 22.
  14. 14,0 14,1 Forte; Oram; Pedersen, 2005, p. 72—73.
  15. Grueber, 1899, p. 17.
  16. Downham, 2007, p. 69.
  17. Forte; Oram; Pedersen, 2005, p. 73—74.
  18. Annals de l'Ulster, sub anno 875
  19. South, 2002, p. 87.
  20. «Ragnar Lodbroks Saga». heimskringla.no. [Consulta: 1 març 2012].
  21. Lapdige et al., 2013, p. 526.
  22. Davidson, 1979, p. 277.
  23. Holman, 2003, p. 220.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Crofton, Ian. The Kings & Queens of England. Quercus Publishing, 2006. ISBN 13:978 1 84724 628 8. 
  • Davidson, Hilda Roderick Ellis. Gesta Danorum [Saxo Grammaticus: The history of the Danes: books I–IX]. 1 & 2.. Chapter introduction commentaries. Brewer, 1979. ISBN 978-0-85991-502-1. 
  • Downham, Clare. Viking Kings of Britain and Ireland: The Dynasty of Ívarr to A.D. 1014. Dunedin Academic Press, 2007. ISBN 978-1-903765-89-0. 
  • Forte, A; Oram, RD; Pedersen, F. Viking Empires. Cambridge University Press, 2005. ISBN 978-0-521-82992-2. 
  • Grueber, Herbert Appold. Handbook of the Coins of Great Britain and Ireland in the British Museum. Trustees of the British Museum, 1899. 
  • Jones, Gwyn. A History of the Vikings. Oxford University Press, 1984. ISBN 0-19-215882-1. 
  • Keynes, S. «Appendix I: Rulers of the English, c.450–1066». A: The Wiley Blackwell Encyclopedia of Anglo-Saxon England. Chichester: John Wiley & Sons, 2014. ISBN 978-0-470-65632-7. 
  • Kirby, D P. The Earliest English Kings. Londres: Unwin, 1991. ISBN 0-04-445692-1. 
  • Higham, N J. The Kingdom of Northumbria AD 350-1100. Stroud: Sutton, 1993. ISBN 0-86299-730-5. 
  • Holman, Katherine. Historical dictionary of the Vikings. Scarecrow Press, 2003. ISBN 978-0-8108-4859-7. 
  • Holman, Katherine. The Northern Conquest: Vikings in Britain and Ireland. Andrews UK Limited, 2012. ISBN 978-1-908493-53-8. 
  • Hooper, Nicholas; Bennett, Matthew. The Cambridge Illustrated Atlas of Warfare: the Middle Ages. Cambridge University Press, 1996. ISBN 0-521-44049-1. 
  • Lapidge1nom=Michael; Keynes, Simon. The Wiley Blackwell Encyclopedia of Anglo-Saxon England. John Wiley & Sons, 2013. ISBN 978-1-118-31609-2. 
  • Munch, Peter Andreas. Norse Mythology: Legends of Gods and Heroes. The American-Scandinavian Foundation, 1926. 
  • South, Ted Johnson (trad.). Historia de Sancto Cuthberto. Boydell & Brewer, 2002. ISBN 978-0-85991-627-1. 
  • Swanton, M. The Anglo-Saxon Chronicle. Routledge, 1998. ISBN 0-415-92129-5. 
  • Venning, Timothy. The Kings & Queens of Anglo-Saxon England. Amberley Publishing Limited, 2014. ISBN 978-1-4456-2459-4.