Honfoglalás

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esdevenimentHonfoglalás
Honfoglalas.gif
Tipus conquesta
Data segle IX –  segle X
Localització Hongria
Participant
Modifica les dades a Wikidata

La conquesta hongaresa de la conca dels Carpats,[1] també coneguda com la conquesta hongaresa[2] o presa de terres hongaresa[3] (en hongarès, honfoglalás: "conquesta de la pàtria"),[4] va ser una sèrie d'esdeveniments històrics que va culminar amb l'establiment del poble hongarès a l'Europa central al final del segle IX i principis del X. Abans de l'arribada dels hongaresos, tres potències medievals primerenques, el Primer Imperi Búlgar, la França oriental i Moràvia, havien lluitat entre elles per aconseguir el control de la Conca dels Carpats. De forma ocasional, havien contractat genets hongaresos com a soldats. Per això, els hongaresos que vivien a l'estepa pòntica a l'est dels Carpats estaven familiaritzats amb la seva futura pàtria quan va començar la seva "presa de terres".

La conquesta hongaresa va començar en el context d'una "migració humana tardana o 'petita'".[1] Fonts contemporànies testifiquen que els hongaresos van creuar els Carpats després d'un atac conjunt el 894 o el 895 dels petxenegs i els búlgars contra ells. Primer van prendre el control de les terres baixes a l'est del riu Danubi i van atacar i ocupar Pannònia (la regió a l'oest del riu) el 900. Van aprofitar conflictes interns a Moràvia i van aniquilar aquest estat en algun moment entre el 902 i el 906.

Els hongaresos van enfortir el seu control sobre la conca dels Carpats derrotant un exèrcit bavarès en una batalla lluitada a Brezalauspurc el 4 de juliol de 907. Van llançar una sèrie d'incursions de saqueig entre el 899 i el 955 i també van apuntar cap a l'Imperi Bizantí entre el 943 i el 971. Tanmateix, gradualment es van establir a la conca i van establir una monarquia cristiana, el Regne d'Hongria, cap a l'any 1000.

Fonts[modifica]

Fonts escrites[modifica]

Els autors bizantins foren els primers en documentar aquests esdeveniments.[5] La primera obra és les Tàctiques de l'Emperador Lleó el Savi, acabada al voltant de l'any 904, que explica la guerra bulgarobizantina de 894–896, un conflicte militar que precedeix directament la marxa dels hongaresos de l'estepa pòntica.[6] Es poden llegir narracions gairebé contemporànies[5] a la Continuació de la Crònica de Jordi el Monjo.[7] Tanmateix, De Administrando Imperio ("Sobre l'administració de Imperi") recull la descripció més detallada.[8] Va ser compilada sota els auspicis de l'Emperador Constantí VII el 951 o el 952.[9]

Primera pàgina de la Crònica Il·luminada
Primera pàgina de la Crònica Il·luminada

Les obres escrites per clergues en els estats successors de l'Imperi Carolingi narren esdeveniments estretament relacionats amb la conquesta.[5] Els Annales fuldenses, que acaba el 901, és un dels primers entre aquests.[10] Una carta de l'Arquebisbe Dietmar I de Salzburg al papa Joan IX el 900 també es refereix a la conquesta dels hongaresos, però sovint és considerada falsa.[11] L'abat Reginó de Prüm, que va compilar la seva Crònica del Món al voltant del 908,[12] resumeix el seu coneixement sobre els hongaresos en una sola entrada sota l'any 889.[11] Una altra font valuosa és l'Antapodosis ("Retribució") del bisbe Liutprand de Cremona de cap a l'any 960.[13][14] Aventinus, un historiador del segle XVI, dóna informació no recollida en altres fonts,[15] la qual cosa suggereix que va fer servir fonts perdudes actualment.[15][16] Tanmateix, se sospita de la seva veracitat.[17]

Una compilació en antic eslau de Vides de sants va preservar un testimoni presencial de la guerra bulgarobizantina de 894–896.[18][19] La primera[20] Vida de Sant Naüm, escrita cap a l'any 924, conté informació gairebé contemporània de la caiguda de Moràvia causada per invasions hongareses, tot i que la còpia més antiga que es conserva és del segle XV.[19] De forma similar, manuscrits tardans (el més antic dels quals es va escriure durant el segle XIV) ofereixen el text de la Primera Crònica, una obra històrica completada el 1113.[21] Dóna informació basada en fonts anteriors bizantines i de Moràvia.[22][21]

Els mateixos hongaresos van preservar inicialment el record d'esdeveniments importants en la forma de cançons de folk i balades.[23] La primera crònica local es va compilar a finals del segle XI.[24] Actualment, existeix en més d'una variant; la versió original es va allargar i reescriure diverses vegades durant l'edat mitjana.[25][26] Per exemple, la Crònica Il·luminada conté textos de la crònica del segle XI.[25][27]

Gesta Hungarorum ("Els Actes dels Hongaresos"), escrita per un autor anònim abans del 1200,[28] és la crònica local més antiga que es conserva.[27][29] Tanmateix, aquesta crònica conté informació que no pot ser confirmada basant-se en fonts contemporànies.[30] Al voltant del 1283, Simó de Kéza, un sacerdot de la cort reial hongaresa, va escriure la següent crònica supervivent.[27] Afirma que els hongaresos estaven estretament relacionat amb els huns, conqueridors anteriors de la Badia dels Carpats.[31] Així doncs, en la seva narració, la invasió hongaresa és de fet una segona conquesta del mateix territori feta pels mateixos.[27]

Arqueologia[modifica]

Mapa que ensenya el territori bàsic de la cultura Bijelo Brdo (segles X-XII), segons el llibre de l'arqueòleg rus Valentín Vassílievitx Sedov. Així, l'àrea del mateix poble de Bijelo Brdo està exclòs d'aquest territori.

Es van identificar les tombes de les primeres generacions d'hongaresos conqueridors a la conca dels Carpats, però s'han trobat menys de deu cementiris hongaresos a les estepes pòntiques.[32] La major part dels cementiris hongaresos tenen 25 o 30 tombes d'inhumació, però eren comuns els enterraments isolats.[33][34] Els mascles adults (i de vegades dones i nens)[35] eren enterrats juntament amb parts dels seus cavalls o amb arreus i altres objectes que simbolitzaven un cavall.[36][37] Les tombes també tenien cinturons de plata, sabretaches amb plaques metàl·liques, estreps en forma de pera i altres peces de metall.[38] Molts d'aquests objectes eren anàlegs propers a la cultura multiètnica contemporania Saltovo-Mayaki[35] de les estepes pòntiques.[39] Molts cementiris de finals del segle IX i principis del X es concentren a la regió de Tisza Superior i a les planes al llarg dels rius Rába i Vág, per exemple, a Tarcal, Tiszabezdéd, Naszvad (Nesvady, Eslovàquia) i Gyömöre,[40] però també es van trobar cementiris petits primerencs a Kolozsvár (Cluj-Napoca), Marosgombás (Gâmbaș) i altres llocs de Transsilvània.[41]

Hongaresos pre-conquesta[modifica]

Riu Dnièster

La Continuació de la Crònica de Jordi el Monjo conté la primera referència segura[42] als hongaresos.[43] Diu que els guerrers hongaresos van intervenir en un conflicte entre l'Imperi Bizantí i els búlgars a la regió del Danubi Inferior l'any 836 o 837.[44] La primera incursió hongaresa a l'Europa Central està recollida en els Annals de Sant Bertí.[45] Parla d'"enemics, anomenats hongaresos, fins ara desconeguts"[46] que van devastar el reialme del Rei Lluís el Germànic el 862.[45] Vajay, Victor Spinei i altres historiadors sostenen que Rastislau I de la Gran Moràvia, en guerra amb Lluís el Germànic, va contractar hongaresos per envair la França oriental.[45][47] L'arquebisbe Dietmar de Salzburg deixa clar en la seva carta del voltant de l'any 900 que els moravians sovint s'aliaven amb altres hongaresos contra els germànics.[47]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Kontler, 1999, p. 42.
  2. Kristó, 1996a, p. 191.
  3. Tóth, 1999, note 2 on p. 23.
  4. Roman, 2003, p. 145.
  5. 5,0 5,1 5,2 Engel, 2003, p. 650.
  6. Róna-Tas, 1999, p. 53.
  7. Róna-Tas, 1999, p. 55.
  8. Róna-Tas, 1999, p. 51–52.
  9. Róna-Tas, 1999, p. 54.
  10. Engel, 2003, p. 652.
  11. 11,0 11,1 Róna-Tas, 1999, p. 56.
  12. Engel, 2003, p. 653.
  13. Engel, 2003, p. 654.
  14. Róna-Tas, 1999, p. 57.
  15. 15,0 15,1 Kristó, 1996a, p. 176.
  16. Macartney, 1953, p. 16.
  17. Madgearu, 2005b, p. 91.
  18. Kristó, 1996a, p. 185.
  19. 19,0 19,1 Róna-Tas, 1999, p. 61.
  20. Kristó, 1996a, p. 193.
  21. 21,0 21,1 Róna-Tas, 1999, p. 62.
  22. Madgearu, 2005b, p. 52.
  23. Macartney, 1953, p. 1.
  24. Madgearu, 2005b, p. 24.
  25. 25,0 25,1 Róna-Tas, 1999, p. 58.
  26. Szakács, 2006, p. 150.
  27. 27,0 27,1 27,2 27,3 Buranbaeva; Mladineo, 2011, p. 113.
  28. Madgearu, 2005b, p. 20.
  29. Curta, 2006, p. 350.
  30. Macartney, 1953, p. 59.
  31. Kristó, 1996a, p. 71.
  32. Róna-Tas, 1999, p. 117–118., 134.
  33. Spinei, 2003, p. 37.
  34. Engel, 2001, p. 17.
  35. 35,0 35,1 Róna-Tas, 1999, p. 139.
  36. Engel, 2001, p. 16.
  37. Spinei, 2003, p. 39.
  38. Róna-Tas, 1999, p. 133–134.
  39. Spinei, 2003, p. 24.
  40. Spinei, 2003, p. 55., 58.
  41. Spinei, 2003, p. 108–109.
  42. Kontler, 1999, p. 39.
  43. Engel, 2001, p. 10.
  44. Curta, 2006, p. 123.
  45. 45,0 45,1 45,2 Spinei, 2003, p. 50.
  46. The Annals of St-Bertin (year 862), p. 102
  47. 47,0 47,1 Bowlus, 1994, p. 237.