Irene Rocas i Romaguera

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Irene Rocas)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaIrene Rocas i Romaguera
Irene Rocas.jpg
Irene Rocas, en la seva etapa barcelonina
Biografia
Naixement (ca) Irene Rocas i Romaguera
1861
Llofriu (Baix Empordà)
Mort 1947
Buenos Aires (Argentina)
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Grup ètnic Catalans
Activitat
Ocupació Lexicògrafa i folklorista
Període d'activitat Segle XX
Obra
Obres destacables Dietaris
Família
Fills Maria Gràcia Bassa i Rocas
Florenci Bassa Rocas
Pare Serafí Bassa Rocas
Modifica les dades a Wikidata

Irene Rocas i Romaguera (Llofriu, Baix Empordà, 1861 - Buenos Aires, Argentina, 1947) va ser folklorista amateur i una destacada col·laboradora d'Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll en l'obra del Diccionari Català-Valencià-Balear.

Biografia[modifica]

Filla d'un petit mas del Sobirà, cal Marxant, a Llofriu, i casada amb un indià, Joan Bassa i Bosch, vint anys més gran que ella, va haver d'afrontar una vida itinerant amb els seus nou fills (M. Gràcia, Aniceta, Ernesta, Florenci, M. Àngels, Serafí, Lluís, M. Montserrat i Maria) a partir de 1908, quan el seu marit va morir sense haver fet disposicions testamentàries.

La desvinculació física i espiritual amb Joan Bassa va alliberar en Irene no poques inquietuds intel·lectuals fins aleshores reprimides, especialment una passió desmesurada per recollir la saviesa popular de la seva localitat natal. D'altra banda i de manera similar als seus fills Maria Gràcia, Florenci i Serafí, Irene Rocas va ser simpatitzant de l'esperanto com a llengua auxiliar internacional.[1] El trasllat del nou nucli familiar a Olot (1908) i posteriorment a Barcelona (1909) i comarques, va permetre a Irene oferir una formació artística als seus fills, i a ella teixir-se una sòlida xarxa de contactes que li permetrien escalar fins a límits insospitats per a una dona de la seva època.

En l'etapa barcelonina, Irene conegué intel·lectuals com Carme Karr, pionera del feminisme a Catalunya, o Dolors Monserdà, i viu en primera persona l'activitat de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des de la seva creació. És allà on fa amistat amb il·lustres filòlegs com Antoni Griera, Pere Barnils, Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover,[2] president de la secció, que el 1911 la integra en la nòmina de corresponsals de l'obra del Diccionari, iniciada el 1901 amb la lletra de convit. Els conflictes i vicissituds que va viure aquest projecte en la seva fase d'elaboració fins a publicar-se sota el nom de Diccionari Català-Valencià-Balear, escindit de l'IEC i enemistat el seu promotor amb Fabra, van potenciar el paper de Rocas, aliada incondicional del clergue i filòleg manacorí fins al punt d'esdevenir una de les col·laboradores "amb poca son", com Alcover anomenava els més prolífics, amb més de 20.000 cèdules lexicogràfiques enviades a l'equip de redactors. També va ser informadora de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, sota la direcció de Tomàs Carreras i Artau, a banda del Cançoner Popular. En el fons patrimonial Bassa-Rocas de l'Arxiu Municipal de Palafrugell,[3] se'n conserven alguns escrits inèdits sobre fraseologia, així com un extens epistolari familiar i personal. També trobem alguns escrits seus dins del fons documental Fina-Rocas, a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.[4]

L'any 1927, la seva vida experimenta un gir en marxar a l'Argentina, on residia la seva filla Maria Gràcia Bassa, ja que mai més va tornar a Catalunya.[5] Des d'allà, però, va dedicar-se a escriure i a completar un inaudit dietari de 18 volums,[6] que registra el conjunt de la seva existència dia a dia, des dels seus primers records d'infantesa fins poc abans de morir, l'any 1947. Aquests dietaris es conserven a l'Arxiu Municipal de Palafrugell i van ser digitalitzats per Jordi Curbet Hereu i Maria Pilar Perea.

El parlar de Llofriu[modifica]

Només amb els estudis primaris, la Irene Rocas va aconseguir fer-se un lloc en un món d'homes, gràcies a la seva vocació humanística, que també va transmetre a la seva filla, Maria Gràcia Bassa. Una de les feines més interessants que va fer Irene Rocas és la col·laboració amb Alcover per al Diccionari català-valencià-balear. Va fer una quantitat tan gran de feina que Alcover la considerava un dels seus "col·laboradors amb poca son" i moltes (o la majoria) de les entrades que pertanyen a la parla de Llofriu són en el diccionari gràcies a ella. Per exemple: xarraboi, gallimpana, barrabola, xena, xaixó, favàs, apetxugat...[7][8] Ella mateixa explica en els seus dietaris que feia, de mitjana, 25 cèdules per dia.[6]

La relació que Irene va tenir amb Mn. Alcover fou molt intensa, sobretot entre 1910 i el 1927, quan marxa a l'Argentina. En el Butlletí del Diccionari de la Llengua Catalana, es pot veure aquesta relació constant, amb les diferents col·laboracions que hi va fer, la quantitat de cèdules que va enviar... Les cartes que els dos folkloristes s'havien anat enviant són una constatació, també, del fet que la relació va ser constant.[9] D'altra banda, en el Butlletí, Alcover va incentivant els seus col·laboradors amb el fet d'aparèixer (o no) en la seva llista de "col·laboradors amb poca son", en la qual Irene Rocas va apareixent tot sovint.

Referències[modifica]

  1. «Els Bassa Rocas. Catalanisme i esperantisme». Arxiu municipal de Palafrugell. [Consulta: 11 abril 2017].
  2. PEREA, MARIA PILAR. La publicació de l'Epistolari d'Antoni M. Alcover (1880-1931) Estudis Romànics, XXXI, 2009, 279-309.
  3. «Fons documentals de l'Arxiu Municipal de Palafrugell (Fons personal Bassa-Rocas)». Ajuntament de Palafrugell.
  4. «Fons documentals de l'Arxiu Municipal de Palafrugell (Fons patrimonial Fina-Rocas)». Ajuntament de Palafrugell.
  5. «Un lloc, unes artistes: La família Bassa Rocas i Llofriu». La Vanguardia, 27-06-2008.
  6. 6,0 6,1 ROCAS ROMAGUERA, IRENE (2008). Esplais de la meva llarga vida. [CD-Rom]. Edició de Jordi Curbet Hereu i Maria Pilar Perea. Palafrugell: Ajuntament de Palafrugell/Diputació de Girona.
  7. Banyeres, Josep «La parla de Llofriu». Programa de Festa Major de Llofriu [Palafrugell], 1983.
  8. Alcover - Moll. Diccionari català-valencià-balear [Consulta: 5 agost del 2014]. 
  9. VILA, PEP. Lletres de mossèn A. M. Alcover i de F. De B. Moll a Irene Rocas, corresponsal de l’obra del Diccionari a Llofriu. Randa, volum 38. Barcelona. 1996. P. 111-150.

Bibliografia[modifica]

  • BAÑERAS PARRAMON, JOSEP. Palafrugell i el seu entorn en el Diccionari Català-Valencià-Balear. Manuscrit inèdit. 2006.
  • CURBET HEREU, JORDI. Madre, memorialista y lexicógrafa: una vida entre palabras, Irene Rocas (1861-1947). El Filandar o Fiadeiro, núm. 17. Zamora. 2007.
  • GRAU I FERRANDO, Dolors (1999a). Memòries d'Irene Rocas (1861-1940). Palafrugell: Ajuntament de Palafrugell.
  • GRAU I FERRANDO, DOLORS (1999b). “De Llofriu a Buenos Aires. La presència empordanesa a Amèrica”. Dins Revista de Girona, núm. 192 (gener-febrer 1999), pp. 36-42.
  • PUJADÓ, JUDIT. Una família culta i singular. Dins La Vanguardia. Girona. (27 de juny del 2008).
  • SABRIÀ I MASSÓ, JOSEP, ALSINA MERCADER, JAUME. La petita fada de Llofriu. Dins Revista de Palafrugell, núm. 31. (Maig 1996).
  • SAURÍ, M. CONCEPCIÓ. Papers i agraïments que travessen l’Atlàntic. Dins Nou Palafrugell, núm. 251 (6 d’abril del 2007).
  • TURRÓ, JORDI. La família Bassa Rocas, la viva història rural de Llofriu. Dins Revista de Palafrugell, núm. 129. (Juliol 2004).
  • TURRÓ, JORDI. CASALS, EVA. De Palafrugell a Amèrica. Quaderns de Palafrugell, núm. 20. Ajuntament de Palafrugell. 2011.
  • VÁZQUEZ, EVA. La lexicògrafa de Llofriu. Dins El Punt Diari. 9 de març del 2009.
  • VILA, PEP. Lletres de mossèn A. M. Alcover i de F. De B. Moll a Irene Rocas, corresponsal de l’obra del Diccionari a Llofriu. Randa, volum 38. Barcelona. 1996. P. 111-150.
  • VILA, PEP. Records d’una representació del “Ball d’en Serrallonga”, a Llofriu i Torrent. Estudis del Baix Empordà, núm. 28. 2009, pp. 179.
  • XARGAY I OLIVA, XAVIER. Escriptors a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell. 1999.

Enllaços externs[modifica]