Irene Rocas i Romaguera

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaIrene Rocas i Romaguera
Irene Rocas.jpg
Irene Rocas, en la seva etapa barcelonina Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1861 Modifica el valor a Wikidata
Llofriu (Baix Empordà) Modifica el valor a Wikidata
Mort1947 Modifica el valor a Wikidata (85/86 anys)
Buenos Aires (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Activitat
OcupacióLexicògrafa i folklorista
ActivitatSegle XX
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Família
FillsMaria Gràcia Bassa i Rocas
Florenci Bassa Rocas
Serafí Bassa Rocas Modifica el valor a Wikidata

Irene Rocas i Romaguera (Llofriu, Baix Empordà, 1861 - Buenos Aires, Argentina, 1947) va ser folklorista amateur i una destacada col·laboradora d'Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll en l'obra del Diccionari Català-Valencià-Balear.

Biografia[modifica]

Irene Rocas i Romaguera pertanyia a una família empordanesa, Balsa i Llorens, que eren de fortes conviccions religioses i arrels catalanistes. En Amèrica van trobar els instruments per erigir-se com a grans defensors de la llengua i la cultura catalanes a través dels mitjans de comunicació i de diferents entitats catalanes a l'Argentina. La trajectòria de la seva família s'ha pogut reconstruir, gràcies a les memòries i notes que Irene Rocas va escriure i que descriuen la història de la família des de mitjans del segle XIX fins a l'any 1930 en els exemplars del periòdic Ressorgiment on van col·laborar tres membres de la família i en els documents de la família que es trobaven a la casa pairal dels Bassa a Llofriu i que actualment es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.

Filla d'un petit mas del Sobirà, cal Marxant, a Llofriu, i casada amb un indià, Joan Bassa i Bosch, vint anys més gran que ella, va haver d'afrontar una vida itinerant amb els seus nou fills (M. Gràcia, Aniceta, Ernesta, Florenci, M. Àngels, Serafí, Lluís, M. Montserrat i Maria) a partir de 1908, quan el seu marit va morir sense haver fet disposicions testamentàries.

L’amor per a la llengua catalana va ser determinant per a la formació del carácter de Maria Gràcia i Florenci i el seu rol com a promotors i difusors de la cultura catalana a l’Argentina. La partida de Maria Gràcia Bassa, reconeguda poetessa, i Florenci va omplir d’enyorança la Irene, que veía els fills lluny d’ella i de la patria que tant estimava.

A través de les pàgines de les memòries i notes d'Irene Rocas i del contingut de les cartes familiars, coneixem la relació entre tots els membres de la família, que, tot i l'allunyament físic, varen mantenir una intensa relació, que es veia afavorida per molts interessos coincidents: el catalanisme, la pràctica religiosa, la delectança en la lectura i la música, i la pràctica de l'excursionisme.

La desvinculació física i espiritual amb Joan Bassa va alliberar en Irene no poques inquietuds intel·lectuals fins aleshores reprimides, especialment una passió desmesurada per recollir la saviesa popular de la seva localitat natal, fent una recopilació de rondalles i de dites empordaneses. Va tenir una activitat cultural intensa al llarg de la seva vida i va escriure un dietari que descriu la vida quotidiana i política de finals del segle xix i principis del segle XX. D'altra banda i de manera similar als seus fills Maria Gràcia, Florenci i Serafí, Irene Rocas va ser simpatitzant de l'esperanto com a llengua auxiliar internacional.[1] El trasllat del nou nucli familiar a Olot (1908) i posteriorment a Barcelona (1909) i comarques, va permetre a Irene oferir una formació artística als seus fills, i a ella teixir-se una sòlida xarxa de contactes que li permetrien escalar fins a límits insospitats per a una dona de la seva època.

En l'etapa barcelonina, Irene conegué intel·lectuals com Carme Karr, pionera del feminisme a Catalunya, o Dolors Monserdà, i viu en primera persona l'activitat de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des de la seva creació. És allà on fa amistat amb il·lustres filòlegs com Antoni Griera, Pere Barnils, Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover,[2] president de la secció, que el 1911 la integra en la nòmina de corresponsals de l'obra del Diccionari, iniciada el 1901 amb la lletra de convit. Els conflictes i vicissituds que va viure aquest projecte en la seva fase d'elaboració fins a publicar-se sota el nom de Diccionari Català-Valencià-Balear, escindit de l'IEC i enemistat el seu promotor amb Fabra, van potenciar el paper de Rocas, aliada incondicional del clergue i filòleg manacorí fins al punt d'esdevenir una de les col·laboradores "amb poca son", com Alcover anomenava els més prolífics, amb més de 20.000 cèdules lexicogràfiques enviades a l'equip de redactors (a més de compartir ideals i interessos, tots els Bassa ajudaven a elaborar les cèdules lingüístiques que Irene Rocas enviava a mossèn Alcover, i recollien fitxes sobre folklore català). També va ser informadora de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, sota la direcció de Tomàs Carreras i Artau, a banda del Cançoner Popular. En el fons patrimonial Bassa-Rocas de l'Arxiu Municipal de Palafrugell,[3] se'n conserven alguns escrits inèdits sobre fraseologia, així com un extens epistolari familiar i personal. També trobem alguns escrits seus dins del fons documental Fina-Rocas, a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.[4] Per tant, el fons Bassa està format per documentació familiar, llibres, correspondència, fotografies... D’aquest conjunt podem destacar especialment la correspondència, perquè estableix el lligam entre tots els membres de la família i el seu entorn, i també es poden destacar les imatges, perquè s'han descobert imatges inèdites preses per algun dels membres de la família, de la geografia catalana de les dues primeres dècades del segle XX.

L'any 1927, la seva vida experimenta un gir en marxar a l'Argentina, on residia la seva filla Maria Gràcia Bassa, ja que mai més va tornar a Catalunya.[5] Des d'allà, però, va dedicar-se a escriure i a completar un inaudit dietari de 18 volums,[6] que registra el conjunt de la seva existència dia a dia, des dels seus primers records d'infantesa fins poc abans de morir, l'any 1947. Aquests dietaris es conserven a l'Arxiu Municipal de Palafrugell i van ser digitalitzats per Jordi Curbet Hereu i Maria Pilar Perea.

Intercanvi epistolar[modifica]

Per a la família Bassa en particular, ha estat molt important la revisió de la correspondència per descobrir cartes rellevants del món cultural, polític i artístic, on podem trobar testimoniades expressions reiteratives que delataven el caràcter catalanista de tota la família.

Aquest intercanvi epistolar moltes vegades es feia mitjançant postals la iconografia de les quals posa al descobert imatges antigues de les comarques de Girona i de diferents indrets de l'Argentina. A través d'aquesta anàlisi iconogràfica, podem contrastar la fesonomia tremendament rural del nostre territori a principis d'aquest segle amb el traçat modern de les noves ciutats argentines, que es caracteritzaven per les avingudes llargues i amples, i pels edificis ostentosos.

El parlar de Llofriu[modifica]

Només amb els estudis primaris, la Irene Rocas va aconseguir fer-se un lloc en un món d'homes, gràcies a la seva vocació humanística, que també va transmetre a la seva filla, Maria Gràcia Bassa. Una de les feines més interessants que va fer Irene Rocas és la col·laboració amb Alcover per al Diccionari català-valencià-balear. Va fer una quantitat tan gran de feina que Alcover la considerava un dels seus "col·laboradors amb poca son" i moltes (o la majoria) de les entrades que pertanyen a la parla de Llofriu són en el diccionari gràcies a ella. Per exemple: xarraboi, gallimpana, barrabola, xena, xaixó, favàs, apetxugat...[7][8] Ella mateixa explica en els seus dietaris que feia, de mitjana, 25 cèdules per dia.[6]

La relació que Irene va tenir amb Mn. Alcover fou molt intensa, sobretot entre 1910 i el 1927, quan marxa a l'Argentina. En el Butlletí del Diccionari de la Llengua Catalana, es pot veure aquesta relació constant, amb les diferents col·laboracions que hi va fer, la quantitat de cèdules que va enviar... Les cartes que els dos folkloristes s'havien anat enviant són una constatació, també, del fet que la relació va ser constant.[9] D'altra banda, en el Butlletí, Alcover va incentivant els seus col·laboradors amb el fet d'aparèixer (o no) en la seva llista de "col·laboradors amb poca son", en la qual Irene Rocas va apareixent tot sovint.

Catalanisme i Esperantisme[modifica]

El mes de juny de l'any 1912 va arribar a Argentina una flor de ginesta que havia estat collida al peu de la tomba de mossèn Cinto Verdaguer: la destinatària era Maria Gràcia Bassa i el remitent la seva mare, Irene Rocas.

Aquest gest delata el tarannà d'aquesta família amb clares connotacions catalanistes i religioses. Aquest catalanisme no era només un revestument floralesc sinó que tenia un contingut molt més seriós, que es pot seguir en els diferents articles escrits per Florenci i Maria Gràcia Bassa i en la relació que varen tenir amb polítics rellevants com Serra i Moret, que es va convertir en cunyat de Maria Gràcia Bassa, i fins i tot amb Francesc Macià. Precisament, Francesc Macià i Ventura i Gassol varen ser hostes de Maria Gràcia durant l'any 1928 en el seu domicili de Buenos Aires, i durant la seva estada varen quedar impressionats per la biblioteca de la família, que estava farcida de nombroses obres de cultura i literatura catalanes. L'arribada de Macià a Buenos Aires va produir un fort impacte en l'ànima catalanista de Gràcia. Aquest impacte emocional la va conduir a crear un llarg poema titulat El goig de l'arribada, que es va publicar al periòdic Ressorgiment.

Feminisme i cultura[modifica]

Irene Rocas va recopilar rondalles, cançons i va escriure un dietari que ha esdevingut una crònica de l’època. D’una banda, el seu fill Florenci Bassa va fundar una editorial i va col·laborar en el periòdic Ressorgiment amb diferents pseudònims: utilitzava Bruguera per publicar imatges i utilitzava diferents pseudònims com F. De sant Marçal, I. Bosci i Romaguera, Florenci i F.B. i R. per la publicació d’articles. D’altra banda, la seva filla, Gràcia Bassa, va ser una reconeguda poetessa, la qual va publicar obres poètiques i va col·laborar en els periòdics més importants d’Argentina i de Barcelona. A més a més, va guanyar diversos premis en diferents jocs florals.

Aquestes breus pinzellades donen a conèixer l'essència d'aquesta família que va ocupar un lloc importantíssim en la divulgació de la cultura catalana des d'arreu del món. Els membres femenins d'aquesta família també es varen destacar per la crida pública que van fer pel reconeixement de la condició de la dona. Per exemple, Irene Rocas i Gràcia Bassa, les quals, exemplifiquen un feminisme primerenc amb una clara aposta per la reivindicació de la necessitat de l'educació de la dona i la valoració del seu paper en el món cultural i en el món educatiu.

Gràcia Bassa va defensar aquest feminisme a través de les conferències que va impartir en diferents centres culturals argentins i també mitjançant les seves col·laboracions escrites en diferents periòdics i revistes com el periòdic Ressorgiment, on escrivia una columna periòdica que es titulava precisament Glosses feministes, que signava amb el pseudònim Alidé.

Referències[modifica]

  1. «Els Bassa Rocas. Catalanisme i esperantisme». Arxiu municipal de Palafrugell. Arxivat de l'original el 2017-04-11. [Consulta: 11 abril 2017].
  2. PEREA, MARIA PILAR. La publicació de l'Epistolari d'Antoni M. Alcover (1880-1931) Estudis Romànics, XXXI, 2009, 279-309.
  3. «Fons documentals de l'Arxiu Municipal de Palafrugell (Fons personal Bassa-Rocas)». Ajuntament de Palafrugell. Arxivat de l'original el 2014-08-08. [Consulta: 5 agost 2014].
  4. «Fons documentals de l'Arxiu Municipal de Palafrugell (Fons patrimonial Fina-Rocas)». Ajuntament de Palafrugell. Arxivat de l'original el 2014-08-08. [Consulta: 5 agost 2014].
  5. «Un lloc, unes artistes: La família Bassa Rocas i Llofriu». La Vanguardia, 27-06-2008.
  6. 6,0 6,1 ROCAS ROMAGUERA, IRENE (2008). Esplais de la meva llarga vida. [CD-Rom]. Edició de Jordi Curbet Hereu i Maria Pilar Perea. Palafrugell: Ajuntament de Palafrugell/Diputació de Girona.
  7. Banyeres, Josep «La parla de Llofriu». Programa de Festa Major de Llofriu [Palafrugell], 1983.
  8. Alcover - Moll. Diccionari català-valencià-balear [Consulta: 5 agost del 2014]. 
  9. VILA, PEP. Lletres de mossèn A. M. Alcover i de F. De B. Moll a Irene Rocas, corresponsal de l'obra del Diccionari a Llofriu. Randa, volum 38. Barcelona. 1996. P. 111-150.

Bibliografia[modifica]

  • BAÑERAS PARRAMON, JOSEP. Palafrugell i el seu entorn en el Diccionari Català-Valencià-Balear. Manuscrit inèdit. 2006.
  • CURBET HEREU, JORDI. Madre, memorialista y lexicógrafa: una vida entre palabras, Irene Rocas (1861-1947). El Filandar o Fiadeiro, núm. 17. Zamora. 2007.
  • GRAU I FERRANDO, Dolors (1999a). Memòries d'Irene Rocas (1861-1940). Palafrugell: Ajuntament de Palafrugell.
  • GRAU I FERRANDO, DOLORS (1999b). “De Llofriu a Buenos Aires. La presència empordanesa a Amèrica”. Dins Revista de Girona, núm. 192 (gener-febrer 1999), pp. 36-42.
  • PUJADÓ, JUDIT. Una família culta i singular. Dins La Vanguardia. Girona. (27 de juny del 2008).
  • SABRIÀ I MASSÓ, JOSEP, ALSINA MERCADER, JAUME. La petita fada de Llofriu. Dins Revista de Palafrugell Arxivat 2012-06-21 a Wayback Machine., núm. 31. (Maig 1996).
  • SAURÍ, M. CONCEPCIÓ. Papers i agraïments que travessen l'Atlàntic. Dins Nou Palafrugell, núm. 251 (6 d'abril del 2007).
  • TURRÓ, JORDI. La família Bassa Rocas, la viva història rural de Llofriu. Dins Revista de Palafrugell Arxivat 2012-06-21 a Wayback Machine., núm. 129. (Juliol 2004).
  • TURRÓ, JORDI. CASALS, EVA. De Palafrugell a Amèrica. Quaderns de Palafrugell, núm. 20. Ajuntament de Palafrugell. 2011.
  • VÁZQUEZ, EVA. La lexicògrafa de Llofriu. Dins El Punt Diari. 9 de març del 2009.
  • VILA, PEP. Lletres de mossèn A. M. Alcover i de F. De B. Moll a Irene Rocas, corresponsal de l'obra del Diccionari a Llofriu. Randa, volum 38. Barcelona. 1996. P. 111-150.
  • VILA, PEP. Records d'una representació del “Ball d'en Serrallonga”, a Llofriu i Torrent. Estudis del Baix Empordà, núm. 28. 2009, pp. 179.
  • XARGAY I OLIVA, XAVIER. Escriptors a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell. 1999.

Enllaços externs[modifica]