Ispakaia
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | mil·lenni I aC  |
| Mort | mil·lenni I aC |
| Activitat | |
| Ocupació | sobirà |
Ispakaia o Išpakāya va ser un rei escita que va governar durant el període de la presència escita a l'Àsia occidental al segle vii aC.[1]
Nom[modifica]
Išpakāya (𒁹𒅖𒉺𒅗𒀀) és la forma accàdia del nom escita *Spakāya, una derivació hipocorística de la paraula *spaka, que significa «gos».[2]
Antecedents històrics[modifica]
Als segles VIII i VII aC, hi van haver diversos moviments de les tribus nòmades de l'estepa eurasiàtica, que van desplaçar els escites al sud-oest asiàtic. Aquest moviment va començar quan una altra tribu nòmada també d'origen irànic i relacionada amb els escites, potser els massàgetes o els issedons, va emigrar cap a l'oest, obligant els primers escites a desplaçar-se també cap a l'oest creuant el riu Araxes (o el Volga). Els escites entraven al territori dels cimmeris.[3]
Per la pressió escita, els cimmeris van emigrar cap al sud al llarg de la costa de la Mar Negra i van arribar a Anatòlia. Els escites més tard van marxar cap al sud, seguint la costa de la mar Càspia fins arribar a les estepes del Caucas del Nord, des d'on es van desplaçar cap a la regió de l'actual Azerbaidjan, on es van establir i van convertir la Transcaucàsia oriental en el seu centre d'operacions a l'Àsia occidental fins a principis del segle vi aC. Durant aquest període, la seu dels reis escites es trobava a les estepes al nord del Caucas, i el contacte amb les civilitzacions de l'Àsia occidental van tenir una influència important en la formació de la cultura escita.[4][5]
Regnat d'Ispakaia[modifica]
Quan van entrar a l'Àsia occidental, els escites d'Ispakaia es van aliar amb els cimmeris, i els dos grups, van establir també una aliança amb els medes, un grup ètnic irànic d'Àsia occidental amb qui els escites i els cimmeris hi tenien un parentiu llunyà. Van amenaçar la frontera oriental del regne d'Urartu durant el regnat del rei Argisti II (714 aC - 680 aC). El successor d'Argisti II, Rusa II, va construir diverses fortaleses a l'est d'Urartu, entre d'altres la de Teishebaini, per prevenir i repel·lir els atacs dels cimmeris, dels manna, dels medes i dels escites.[4]
Els escites es mencionen als registres de l'Imperi Neoassiri, entre els anys 680/679 aC i el 678/677 aC, quan Ispakaia va establir una aliança amb els manna i els cimmeris i van atacar conjuntament l'Imperi Neoassiri. Durant aquest temps, els escites dirigits per Ispakaia, i aliats de Rusa II d'Urartu, atacaven molt al sud, a la província assíria de Zamua. El rei assiri Assarhaddon va derrotar aquests exèrcits aliats.[4]
Els manna, amb un grup oriental dels cimmeris que havien emigrat a l'Altiplà Iranià i els escites (que havien atacat les terres frontereres d'Assíria des de tot el territori del regne de Khubuixkia), van ampliar els seus territoris ocupant territoris d'Assíria i capturant les fortaleses de Šarru-iqbi i Dūr-Ellil. Potser hi va haver negociacions entre els assiris i els cimmeris, on s'hauria acordat que els cimmeris no interferirien en les relacions entre Assíria i Manna. Un endeví babilònic al servei d'Assíria va advertir a Assarhaddon que no confiés ni en els manneus ni en els cimmeris i li va aconsellar que els vigilés de prop. L'any 676 aC, Assarhaddon va organitzar una campanya militar contra Manna, i va matar Ispakaia.[5][4]
A Ispakaia el va succeir Bartatua, que potser era el seu fill, i que va establir una aliança amb Assíria. El fill de Bartatua, i per tant el possible nét d'Ispakaia, Màdies, portaria el poder escita de l'Àsia occidental al seu màxim nivell.[4]
Els autors grecs i llatins van confondre Ispakaia amb els seus predecessors i successors, fins i tot amb el seu possible net Màdies, i els van convertir en un únic personatge. Deien que va ser el mateix Màdies qui va conduir els escites d'Àsia Central a lluitar contra els cimmeris i després a derrotar els medes i al llegendari rei egipci Sesostris del que parla Heròdot, i imposant el seu domini sobre Àsia durant molts anys abans de tornar a Escítia. Els autors grecoromans posteriors es referien a aquest rei escita amb el nom d'Idantirs o Tanausis. Aquest Idantirs és una figura llegendària, diferent del rei escita històric Idantirs.[3][6]
Referències[modifica]
- ↑ Grousset, René. The empire of the steppes: a history of Central Asia. Nova York: Dorset, 1980, p. 8-9.
- ↑ Schmitt, Rüdiger. «Scytian language». Encyclopaedia Iranica. [Consulta: 22 juny 2024].
- ↑ 3,0 3,1 Ivantchick, A «The Scythian 'Rule Over Asia'. ' the Classical Tradition and the Historical Reality». Mnemosine supplementum, 497, 1999, pàg. 502-513.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Boardman, John (ed.). The Cambridge Ancient History. Vol. 3. Cambridge: Cambridge University Press, 1991, p. 553, 560-590. ISBN 9780521227179.
- ↑ 5,0 5,1 Ivantchik, Askold. «Scytians». Encyclopaedia Iranica. [Consulta: 22 juny 2024].
- ↑ Gershevitch, Ilya. The Cambridge history of Iran. Vol. 2, Median and Achaemenian periods. Cambridge: Cambridge University Press, 2008, p. 108-109. ISBN 9780511467738.