Johannes Tinctoris
  | |
| Nom original | (fr) Jehan Le Teintenier (nl) Jean de Vaerwere |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 1435 (Gregorià) Braine-l'Alleud |
| Mort | 1511 (75/76 anys) Nivelles |
| Dades personals | |
| Formació | Antiga Universitat d'Orléans |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, poeta, escriptor, teòric musical, musicòleg, matemàtic |
| Moviment | Música del Renaixement |
| Professors | Guillaume Dufay |
  | |
Johannes Tinctoris (c. 1435-1511) va ser un compositor brabançó i un teòric de la música del Renaixement. Els seus escrits van influir compositors i altres teòrics de la música renaixentistes. Com molts dels intel·lectuals de l'època, Tinctoris s'interessà per tots els àmbits del coneixement i va ser clergue, poeta, matemàtic i home de lleis; alguna font documental el descriu fins i tot com un pintor consumat.[1] El seu nom és la llatinització del francès Jehan Le Teintenier o el neerlandès Jean de Vaerwere.[2]
Biografia[modifica]
Va néixer vers 1435 al ducat de Brabant a la petita ciutat de Braine-l'Alleud. De la seva vida el que se sap de ben cert és que va estudiar a Orleans, on va ser mestre de cor; també hauria estat mestre del cor de nens a Chartres. Com que el 1460 va ser contractat durant quatre mesos a la catedral de Cambrai, és possible que igual que el seu gran amic Johannes de Stokem, va estudiar amb Guillaume Dufay i que va viure els darrers anys de la seva vida en aquesta ciutat. Tot i que aquesta afirmació pot ser difícilment verificada, és molt probable que Tinctoris conegués el representant més antic de l'escola borgonyona.
Tinctoris va passar una gran part de la seva vida a Itàlia. Va marxar cap a Nàpols el 1472, on va ser cantor i capellà del rei Ferran I. Després d'una estada de dos anys a Lieja, s'instal·là novament a Nàpols, fins a l'any 1487, que fou enviat per Ferran a la cort de Borgonya i a la de Carles VIII de França per contractar cantors per a la cort napolitana.[3]
Obra[modifica]
Tinctoris va escriure nombroses obres sobre música. Tot i que els seus escrits no destaquen per la seva originalitat, ja que s'inspira en teòrics anteriors com Boeci, Isidor de Sevilla i d'altres, recull informació molt detallada de les tècniques i dels procediments utilitzats pels compositors de l'època. És seva la frase que atribueix la paternitat de la guitarra a Catalunya, concretament va dir: «És evident que també procedeix de la lira aquest instrument inventat pels catalans que uns anomenen guitarra i altres, guiterna».[4]
Va escriure el primer diccionari dels termes musicals, el Terminorum musicae deffinitorium, una obra sobre les característiques de modes de música, un tractat sobre les proporcions i un llibre consagrat al contrapunt, obra particularment útil en aquest període de canvis de l'estil de Dufay al de Josquin Desprez, quan es desenvoluparen els contrapunts interns i noves harmonies.
Llista d'obres[modifica]
- Terminorum musicae deffinitorium o Diffinitorum musices. La primera enciclopèdia musical impresa.[5]
- Exposito manus and Proportionale musices. Una exposició sobre la notació rítmica i sobre l'altura.
- Líber de natura i proprietate tonorum. Una presentació detallada del sistema modal.
- Liber de art contrapuncti. La seva gran obra amb relació als intervals, la consonància i la dissonància.[6]
- De inventione et usu musicae.[7] Va consagrar un ampli estudi a l'origen i a l'evolució de la música, les seves arrels i ramificacions teològiques i metafísiques, i detalls sobre la pràctica instrumental i vocal de l'època.[8][9]
Referències[modifica]
- ↑ «Johannes Tinctoris». Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Gautier, Jean-François. «La polyphonie du monde» (en francès). Institut Iliade, 28-04-2015. [Consulta: 13 agost 2019].
- ↑ «Johannes Tinctoris». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ La Sonora. «La guitarra catalana». TV3. [Consulta: 23 novembre 2014].
- ↑ Mastrigli, L. Gli uomini illustri nella musica da Guido d'Arezzo fino ai contempoanei: cenni storico-biografici : manuale pratico ad uso degl' istituti, delle scuole, dei collegi e delle famiglie (en italià). G. B. Paravia e c., 1883, p. 44 [Consulta: 4 abril 2022].
- ↑ Tinctoris, J.; Seay, A. Johannis Tinctoris opera theoretica: Liber de arte contrapuncti. Proportionale musices. Complexus effectum musices (en francès). American Institute of Musicology, 1975 [Consulta: 4 abril 2022].
- ↑ «De inventione et usu musice» (en llatí). Johannes Tinctoris. [Consulta: 12 març 2024].
- ↑ Scripta musicologica. Ed. di Storia e Letteratura, p. 929–. GGKEY:SLB3QX033AC.
- ↑ TimothyJ. McGee. Instruments and their Music in the Middle Ages. Taylor & Francis, 5 juliol 2017, p. 57–. ISBN 978-1-351-56272-0.
Bibliografia[modifica]
- Hüschen, Heinrich. «Johannes Tinctoris». A: Stanley Sadie. The New Grove Dictionary of Music and Musicians (en anglès). Londres: Macmillan Publishers, 1980. ISBN 1-56159-174-2.
- Reese, Gustave. Music in the Renaissance (en anglès). Nova York: W.W. Norton & Co., 1954. ISBN 0-393-09530-4.
- Tinctoris, Johannes. «Liber de arte contrapuncti». A: Source Readings in Music History (en anglès). Traducció: Oliver Strunk. Nova York: W. W. Norton & Co., 1950.
Enllaços externs[modifica]
Text en llatí en línia d'algunes de les obres de Tinctoris:
- Diffinitorium musicae
- Opus musices . Nàpols, ca. 1483.