L'Amour des trois oranges

L'Amour des trois oranges

Títol original	Любовь к трём апельсинам (ru)
Forma musical	òpera
Compositor	Serguei Prokófiev
Llibretista	Serguei Prokófiev
Llengua	rus i francès
Basat en	L'amore delle tre melarance de Carlo Gozzi
Creació	1918-1919
Direcció	Serguei Prokófiev
Publicació	segle XX
Gènere	òpera còmica
Parts	4 10 1
Catalogació	Op. 33
Durada	2 hores
Personatges	El príncep (tenor) El rei del país de Trèvol (baix), el pare del príncep. La princesa Clarice (mezzosoprano) Léandre (baix)-(baríton) Trouffaldino (tenor) Pantalon (baríton) Tchélio (baix) Fata Morgana (soprano) Linette (mezzosoprano) Nicolette (soprano) Ninette (soprano), la princesa de la taronja La Cuisinière (baix) Farfarello (baríton) Sméraldine (mezzosoprano)
Estrena
Estrena	30 desembre 1921
Escenari	Auditorium Theatre (Illinois)
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya	9 de desembre de 1949, Teatre Tívoli (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu	25 de desembre de 1967

L'Amour des trois oranges, op. 33 (tal com es va estrenar en francès, en rus, Любовь к трём апельсинам, transliterat Liubov k Triom Apelsinam, en català L'amor de les tres taronges), és una òpera amb quatre actes composta el 1919 per Serguei Prokófiev sobre un llibret escrit pel mateix compositor en col·laboració amb Vera Janacopoulos, a partir del drama L'amore delle tre melarance que Carlo Gozzi havia escrit el 1761 basat en un antic conte oriental. El llibret existeix en dues versions: una en rus i una en francès, traduïda del rus pel mateix Prokófiev. Es va estrenar el 30 de desembre de 1921 a la Lyric Opera de Chicago. El 1924 va compondre una suite basada en l'obra amb el núm. d'op. 33bis.

La història narra com un jove príncep, maleït per una bruixa, busca desesperadament tres taronges, les quals haurà d'obrir a prop d'una font per salvar les princeses que s'amaguen a dintre.

Origen i context

Moltes dècades abans que es definissin els principis del teatre de la crueltat i del teatre de l’absurd, Carlo Gozzi ja havia establert un precedent notable amb les obres que compongué cap al 1760 —Turandot, El rei cérvol, L’amor per tres taronges—, concebudes explícitament com a alternativa al model realista defensat pel seu compatriota venecià Goldoni. Aquesta darrera faula dramàtica, que combina motius procedents de diversos relats populars, presenta un caràcter obertament fantàstic i una estructura farcida d’elements imaginatius, al·lusions satíriques i recursos de marcada tendència cap al meravellós. Dos-cents cinquanta anys més tard, Meierhold en recuperà el contingut, reorganitzat en capítols, per integrar-lo en una revista escènica que preparava, i en destacà la força del seu humor de tall irònic, la càrrega simbòlica i les situacions deliberadament absurdes. Amb aquesta tria, el director reivindicava un teatre oposat als postulats naturalistes que havia consolidat el Teatre d’Art de Moscou sota la direcció de Stanislavski.

La concepció de L’amor de les tres taronges se situa en el context convuls de la Revolució Russa, a l’octubre de 1917. En aquell moment, Prokófiev —que tenia 26 anys i residia a Petrograd (posteriorment Sant Petersburg, Leningrad i novament Sant Petersburg)— ja havia culminat una primera incursió operística amb El jugador i es trobava immers en la recerca d’un nou argument per a la seva segona òpera. La narració de Gozzi despertà la seva curiositat artística i semblava oferir-li un terreny idoni per continuar l’exploració dramatúrgica. Tanmateix, l’avanç de les tropes alemanyes provocà la seva fugida temporal de la ciutat, aturant de manera abrupta qualsevol impuls creatiu. En retornar-hi, l’abril de 1918, obtingué una autorització oficial que li permeté abandonar Rússia en un moment de gran inestabilitat. Aprofitant aquesta circumstància, emprengué el viatge cap als Estats Units i establí la seva residència a Chicago, on encaminaria la fase inicial de la producció de l’òpera.

Cleofonte Campanini, director de l'Òpera de Chicago que li va encarregar l'òpera

Prokófiev va conèixer el director de l'Òpera de Chicago, Cleofonte Campanini, qui va mostrar interès pel seu projecte musical basat en L'amor de les tres taronges. Tot i que un contracte inicial es va signar per a la composició en sis mesos, diversos obstacles, incloent-hi la mort de Campanini, van provocar retard i desacords amb Prokófiev. Mary Garden, directora de la Gran Òpera de Chicago, va ajudar a fer realitat l'estrena de l'òpera basada en l'obra de Gozzi. Però L'amor de les tres taronges va rebre crítiques negatives per ser considerada una paròdia del gènere, malgrat la influència del famós escenògraf Vsévolod Meierhold en la seva descoberta.

La iniciativa de portar a escena aquesta òpera avançà quan, dos anys més tard, la reconeguda cantant i impulsora del gènere líric als Estats Units, Mary Garden, assumí la direcció de la Gran Òpera de Chicago. Garden s’interessà per la partitura i decidí posar en marxa un projecte tan ambiciós com arriscat, que a la pràctica resultaria econòmicament desastrós. L’obra arribà a Rússia sis anys després. En el seu moment, aquesta òpera de caràcter fantàstic no aconseguí una recepció favorable: alguns crítics, fins i tot, suggeriren que el compositor pretenia ridiculitzar el gènere operístic.

El prestigiós escenògraf i innovador teatral Vsévolod Meierhold havia conegut la peça de Gozzi a través d'Apollinaire i l’havia convertida en el títol de la seva revista d’avantguarda. Fou ell qui revelà a Prokófiev l’existència de l’obra. Gozzi, aristòcrata venecià, professava una profunda admiració per la tradicional commedia dell'arte, caracteritzada per personatges d’arrel popular i per la improvisació constant, que donava a cada representació un to irrepetible. D’aquí prové que les figures antagonistes, com la Fata Morgana, utilitzin una expressió versificada, de retòrica clàssica. Tot i això, Prokófiev introduí modificacions en diverses escenes de la faula original, substituint algunes al·lusions i incorporant recursos nous que captivaren l’atenció del públic més atent, ja que contravenien obertament els codis teatrals convencionals.

Representacions

L’estrena de l’òpera tingué lloc el 30 de desembre de 1921, sota la batuta del mateix compositor, en la versió francesa titulada L'Amour des trois oranges, desenvolupada conjuntament amb Vera Janacopulos. L’acollida del públic fou moderada, amb només tres representacions programades. La crítica va assenyalar amb severitat la manca de melodies tradicionals, considerant aquest aspecte com un dèficit en el plantejament musical de l’obra.

L’acollida va ser encara més limitada en l’única representació que la companyia de l’Òpera de Chicago oferí a Nova York. La faula no sols va desconcertar el públic —particularment poc habituat a novetats musicals—, sinó que també deixà fora de joc els crítics menys aguts. A diferència de la Unió Soviètica dels primers anys postrevolucionaris, on figures com Anatoli Lunatxarski, com a comissari d’Educació, i Lourié, al capdavant de la política musical, permetien l’experimentació, a Amèrica propostes d’aquest tipus generaven recel i incomoditat. Als judicis desfavorables contribuí també la rivalitat pel lideratge de la lírica nord-americana, que Boston disputava a la ciutat dels gratacels des de feia alguns anys.

L'òpera va ser llavors representada a Colònia (1925), Berlín, Leningrad (1926 i primera vegada que es representava en rus amb el títol Liubov k Triom Apelsinam), i Moscou (1927). A Barcelona es va estrenar al Teatre Tívoli el 9 de desembre de 1949.

En canvi, una suite simfònica derivada de l’òpera, que incloïa algunes de les seves peces més destacades, s’imposà ràpidament en les sales de concert de tot el món. Només un quart de segle més tard, amb el reconeixement creixent del prestigi de Prokófiev, els teatres d’òpera començaren a valorar plenament aquesta obra singular. Es tracta de l’òpera de Prokófiev més representada en l’escena internacional, encara que la seva complexitat i l’elevat nombre de personatges han limitat una difusió encara més extensa.

Argument

Acte I – El Príncep i la maledicció

El Príncep, fill del rei, està obsessionat amb l’amor, però cau sota la maledicció del mag Truffaldino, que li impedeix estimar normalment. Els cortesans intenten animar-lo a buscar un amor real. Truffaldino trama provocar problemes.

Acte II – La recerca i els obstacles màgics

El Príncep inicia la seva recerca i arriba a un món fantàstic, ple de criatures estranyes. Descobreix tres taronges màgiques que contenen princeses encantades. Amb ajuda del bufó i altres aliats, intenta obrir una taronja per alliberar l’amor.

Acte III – L’alliberament de la princesa

El Príncep aconsegueix obrir una de les taronges, i surt la princesa. Truffaldino intenta separar-los amb trampes còmiques. La història combina elements absurds i satírics, amb humor característic de Prokófiev.

Acte IV – La resolució i la celebració

Malgrat les trampes de Truffaldino, el Príncep i la princesa superen tots els obstacles. El final celebra l’amor triomfant i la victòria sobre la màgia maligna, amb un desenllaç alegre i festiu.

Anàlisi musical

Una declamació intensament expressiva predomina en les seccions solistes, que s’integren amb un teixit orquestral constantment en moviment, ple de vigor rítmic, harmonies esmolades i breus fragments melòdics. En aquest marc, fidel al llenguatge de Prokófiev, hi apareixen dissonàncies inesperades i altres audàcies formals que mai desfan el marc tonal que les sosté i que guia els seus canvis. Destaca també el domini del tractament coral, on es combina l'homofonia amb el contrapunt entre diverses veus, el cant staccato, habitual al llarg de l’obra, amb els lligats aeris del IV acte, així com motius esbossats que reapareixen en frases repetides —o fins i tot en rialles— amb la repetició obsessiva característica del compositor, capaç de perforar timpans i estimular l’atenció del públic.

Prokófiev va desafiar clarament les normes establertes: des del punt de vista musical, l’òpera no conté fragments que puguin ser interpretats de manera independent en concerts, i gairebé no existeixen temes desenvolupats, excepte la marxa orquestral i l’Scherzo, que van assolir popularitat a través de la suite. Pel que fa a l’aspecte dramàtic, l’obra rebutja l’ortodòxia: l’evolució de l’acció depèn constantment de la participació de diversos grups d’«espectadors», cadascun amb una inclinació distinta cap a la tragèdia, la comèdia, el romanticisme patètic o el simple joc absurd. Són precisament aquests cors de pallasso els que alteren el curs habitual de la història: la princesa de la tercera taronja evita el tràgic destí de les seves germanes i sobreviu al desert, mentre que la bruixa Fata Morgana és detinguda just quan semblava a punt de consumar el seu pla malèvol.

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants

Enllaços externs

• Llibret a Kareol