L'amor de les tres taronges

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'amor de les tres taronges
Títol original Liubov k Triom Apelsinam
Compositor Serguei Prokófiev
Llibretista Serguei Prokófiev i Vera Janacopoulos
Llengua original Rus
Font literària L'amore delle tre melarance de Carlo Gozzi
Època composició 1918-1919
Gènere Opera buffa
Actes Quatre
Catalogació Op. 33
Estrena absoluta
Data estrena 30 de desembre de 1921
Escenari Lyric Opera de Chicago
Director Serguei Prokófiev
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 9 de desembre de 1949, Teatre Tívoli (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 25 de desembre de 1967
Personatges i creadors
Modifica dades a Wikidata

L'amor de les tres taronges (op.33) (en rus, Любовь к трём апельсинам, transliterat Liubov k Triom Apelsinam) és una òpera amb quatre actes composta el 1919 per Serguei Prokófiev sobre un llibret escrit pel mateix compositor en col·laboració amb Vera Janacopoulos, a partir del drama L'amore delle tre melarance que Carlo Gozzi havia escrit el 1761 basat en un antic conte oriental. El llibret existeix en dues versions: una en rus i una en francès, traduïda del rus pel mateix Prokófiev. Es va estrenar el 30 de desembre de 1921 a la Lyric Opera de Chicago.

La història tracta d'un jove príncep, el qual, maleït per la bruixa Fata Morgana, s'enamorarà de tres taronges i les buscarà desesperadament per tot arreu. Només rep un consell: quan les trobi, ha de obrir-les a prop d'una font. El que el príncep no sap és que les immenses taronges contenen una princesa cadascuna en el seu interior i que, si no els dóna de beure immediatament després de treure-les de la taronja, moriran.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Molt temps abans de la formulació dels conceptes del teatre de la crueltat i el teatre de l'absurd, Carlo Gozzi ja havia assenyalat el camí a les obres de teatre que va escriure al voltant de 1760 -Turandot, El rei cérvol, L'amor per tres taronges- que van ser dissenyats com a contrapès al teatre realista del seu company venecià Goldoni. Aquesta última peça era una fantasia surrealista amb al·lusions satíriques, elements de diferents contes que incorpora. Dos segles i mig després, Meierhold la va incloure adaptada i per capítols en una revista que estava editant, lloant el seu humor irònic, el simbolisme i absurditats en una reacció contra el naturalista Teatre d'Art de Moscou de Stanislavski.[2]

La gestació de L'amor de les tres taronges data de l'època de la Revolució Russa, a l'octubre de 1917. Llavors Prokófiev comptava amb 26 anys d'edat, vivia a Petrograd (després Sant Petersburg, Leningrad i Sant Petersburg de nou) i ja comptava en el seu haver amb una òpera (El jugador). Estava buscant tema per la seva segona òpera i la història li va despertar el seu interès. Però l'amenaça alemanya va fer que Prokófiev abandonés la ciutat i, amb ella, les seves ganes de compondre. Quan va tornar a Petrograd, l'abril de 1918, va aconseguir un permís de les autoritats per deixar Rússia i se'n va anar als Estats Units, instal·lant-se a Chicago.[1]

Cleofonte Campanini, director de l'Òpera de Chicago que li va encarregar l'òpera

Allí va conèixer a Cleofonte Campanini, director de la Gran Òpera de Chicago, qui es va entusiasmar amb ell i amb el seu projecte de posar música a L'amor de les tres taronges. En un primer moment Campanini va voler posar en escena El jugador, però finalment, al gener de 1919, es va signar un contracte amb Prokófiev pel qual se li encarregava la composició de L'amor de les tres taronges, la qual hauria d'estar acabada en un termini de sis mesos per a poder ser estrenada. Prokófiev la va tenir preparada en el termini establert, però la seva estrena es va retardar dos anys a causa del sobtada mort de Campanini i de la impossibilitat d'arribar a un acord amb Prokófiev, qui exigia una indemnització per la demora.[1]

Però el projecte de presentar aquesta òpera va seguir el seu curs quan la famosa cantant i promotora de l'òpera als Estats Units, Mary Garden, va ser nomenada directora de la Gran Òpera de Chicago dos anys després.[1] Mary Garden es va fixar en la partitura i va posar en marxa el projecte tan arriscat com ruïnós. Va arribar a Rússia sis anys després. Aquesta òpera fantàstica no va ser justament apreciada en el seu temps, i fins i tot alguns crítics van escriure que el seu autor va voler burlar-se de l'òpera com a gènere.

El cèlebre i revolucionari escenògraf Vsévolod Meierhold havia descobert la peça de Gozzi gràcies a Apollinaire, i n'havia fet el títol de la seva revista d'avantguarda. És Meierhold qui va fer descobrir a Prokófiev la peça de Gozzi. Gozzi fou un escriptor aristòcrata venecià enamorat de l'antiga commedia dell'arte, amb personatges de caràcter popular, amb textos improvisats que feien de cada funció una experiència diferent. És per això que els personatges negatius, com la Fata Morgana, són els que s'expressen en versos clàssics i retòrics, tot i que Prokófiev va modificar alguna de les escenes d'aquesta faula canviant unes quantes de les al·lusions del text original i afegint idees que van cridar poderosament l'atenció, perquè trencaven amb els codis teatrals tradicionals.

Representacions[modifica | modifica el codi]

S'estrenà el 30 de desembre de 1921 sota la direcció del mateix compositor en la versió francesa (L'amour des trois oranges) que el compositor havia elaborat juntament amb Vera Janacopulos. L'èxit va ser moderat, representant-se només tres vegades.[1] La crítica acerba, retreia l'absència de melodia.

L'èxit encara fou menor en l'única funció que la companyia de l'Òpera de Chicago va oferir després a Nova York. La faula no només va desconcertar al públic, menys donat a novetats musicals que la Unió Soviètica dels primers anys revolucionaris on, amb Anatoli Lunatxarski com a comissari d'Educació i Lourié com a cap musical, propostes així encara tenien cabuda, sinó que també va descol·locar als poc perspicaços crítics. A més, va influir en tals judicis negatius la pugna per la capitalitat lírica nord-americana, que des de feia uns anys Boston li disputava a la ciutat dels gratacels.[3]

L'òpera va ser llavors representada a Colònia (1925), Berlín, Leningrad (1926 i primera vegada que es representava en rus amb el títol Liubov k Triom Apelsinam), i Moscou (1927). A Barcelona es va estrenar al Teatre Tívoli el 9 de desembre de 1949.

Una suite simfònica, que contenia algunes de les millors peces de l'òpera, va conquerir en canvi ràpidament les sales de concert de tot el món. Només un quart de segle més tard, i amb el creixent prestigi del compositor, van reconèixer els teatres d'òpera el valor d'aquesta obra extraordinària. És l'òpera més representada de Prokófiev en el repertori internacional, i més ho seria sinó fos perquè és una obra complexa i amb un gran nombre de personatges.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

L'òpera té un petit preludi orquestral i després una alegre escena introductòria: partidaris de la tragèdia disputen amb partidaris de la comèdia sobre la peça que volen veure. Llavors l'herald anuncia que el rei del País del Trèvol (el seu símbol són els trèvols de la baralla francesa) està desesperat perquè el seu fill ha caigut en una malenconia aparentment incurable, tots fan atenció sorpresos; cadascú creu que veurà la «seva» obra de teatre.

I així comença el conte, cal fer riure el príncep. Quan el príncep esclata en llàgrimes, és criticat pels partidaris de la comèdia, que s'han situat amb altres grups del preludi a ambdós costats de l'escenari. Criden a Trouffaldino perquè pugui alegrar al príncep amb la festa que ha organitzat. Però Léandre, primer ministre i enemic secret del rei (el seu símbol són les piques de la baralla), decideix sabotejar l'intent.

Un interludi, en general interpretat davant d'un teló amb símbols màgics, ens mostra les forces «superiors» que dirigeixen els actes dels personatges que participen en l'obra. Tchélio i Fata Morgana juguen a les cartes. El mag perd i amb ell el seu protegit, el rei, mentre que al protegit de Fata Morgana, el primer ministre, li somriu la fortuna.

La princesa Clarice instiga a Léandre perquè elimini el príncep per heretar ella el tron. Llavors el ministre planeja procediments «cruels» per matar-lo, per exemple fer-lo llegir històries «supertràgiques». Léandre informa a Clarice que Trouffaldino vol fer riure al príncep i la princesa desitja que li donin una dosi d'opi per impedir-ho. Tanmateix, el ministre afirma que no serà necessari, ja que la maga anirà en persona a la festa per impedir que el príncep s'alegri.

En l'escena següent apareix el príncep malalt i patint, amb una camisa de dormir llarga i ridícula, amb milers de medicaments davant seu. Trouffaldino se l'emportar a la festa, anunciada per una brillant marxa, on els cortesans aplaudeixen una grotesca desfilada d'animals, però el príncep continua seriós. Llavors Trouffaldino veu entrar a Fata Morgana, i de seguida esclata una disputa entre ambdós, el bruixot cau al terra de la manera més bufonesca. El príncep esclata en una rialla llarga i sonora. Fata Morgana, per venjar-se, el maleeix: el príncep s'enamorarà de tres taronges i les buscarà desesperadament per tot arreu.

El príncep emprèn un viatge per trobar les taronges, acompanyat de Trouffaldino, el qual obeint les ordres de Tchélio, voldria ajudar al príncep, però havent vençut Fata Morgana, només pot donar-li un consell: quan trobi les taronges, les ha de partir prop d'una font.

Un llarg interludi orquestral descriu el pelegrinatge del príncep. Arriba a un castell on surt victoriós d'algunes aventures, sobretot amb una cuinera amb aspecte salvatge subratllat còmicament amb una veu de baix. Finalment, el príncep troba les taronges promeses les quals tenen una mida sobrenatural. Fent un gran esforç les transporta per tot el desert. Però Trouffaldino no pot seguir per culpa de la set i finalment talla dues de les taronges de les que en surten dues princeses, Linette i Nicolette, però, en no haver-hi cap font a la rodalia, moren de set. Trouffaldino fuig.

El príncep, que s'havia quedat adormit, desperta i comença a intuir que la tercera taronja oculta la seva felicitat. L'obre, i de la taronja surt la princesa Ninette. Un amor a primera vista uneix la parella. Però també Ninette morirà si no pot beure de seguida. Per fortuna, els espectadors (partidaris de la comèdia) li lliuren ràpidament un vas d'aigua. El príncep vol portar Ninette al seu palau, però la jove s'adona que no va vestida correctament. Per tant, el seu estimat parteix per tornar aviat amb robes principesques i un festeig.

Entretant apareix Fata Morgana i transforma Ninette en una rata. I Sméraldine, que pertany al grup de Fata Morgana i Léandre, adopta la forma de Ninette. Quan el príncep torna amb el seu pare, s'adona de l'engany, però en no poder-ho demostrar, el seu pare l'indueix a complir la seva promesa. Ha d'entrar al castell amb Sméraldine. Un nou interludi porta a Fata Morgana i a Tchélio a l'escenari: cada un tracta de vèncer l'altre amb llamps i trons. De nou sembla guanyar el bruixot, però intervenen els partidaris de la comèdia que no poden permetre que la peça acabi malament, i la tanquen en una torre.

El príncep ha de contreure matrimoni amb la presumpta Ninette a la gran sala del tron. Però sobre una de les cadires està asseguda una gegantina rata que escampa el pànic entre els assistents, però el totpoderós mag Tchélio torna a la seva forma original a l'autèntica princesa Ninette. Tots persegueixen Léandre, a Clarice i a Sméraldine, fins que cauen en una trampa, que Fata Morgana havia preparat per als seus enemics. El príncep es casa amb la veritable princesa i el poble saluda joiosament la jove parella.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Una expressiva declamació domina les parts solistes, ben acompanyades per un embull orquestral en constant ebullició, plena de vigor rítmic, harmonies picants i breus dissenys melòdics. En aquest context, i tractant-se de Prokófiev, hi caben les dissonàncies sobtades i altres audàcies formals que mai desborden el marc tonal que els serveix d'acord, en el qual es mouen i muden. També és molt hàbil el tractament coral, que combina l'homofonia amb el joc de les diverses veus, el cant staccato, molt freqüent, amb els lligats aeris del IV acte, el motiu tot just apuntat amb les frases (o rialles) reiterades, amb l'obsessiva repetició típica del compositor que forada els timpans i s'espavila les consciències.[3]

Sens dubte, Prokófiev va trencar amb les convencions: musicalment no té cap extracte que els cantants puguin arrencar del seu context per a una interpretació de una sala de concerts, i pràcticament no hi ha cap tema desenvolupat si descomptem la marxa orquestral i el Scherzo que s'han fet famosos per la suite posterior. Dramàticament també és poc ortodox: el curs de l'acció es veu afectada per la intervenció de grups d'«espectadors» (diversament inclinades cap a la tragèdia, la comèdia, el pathos romàntic o simplement divertiments sense sentit); i és gràcies a aquests cors de pallasso que la princesa de la tercera taronja no segueix els passos de les seves germanes, morint de set al desert, i que la bruixa malèvola Fata Morgana és segrestada quan està a punt d'aconseguir la seva ruïna.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Guía de Viena. [Consulta: 31 juliol 2016].
  2. 2,0 2,1 Salter, Lionel. «Ressenya del disc» (en anglès). Gramophone. [Consulta: 31 juliol 2016].
  3. 3,0 3,1 Martín de Sagarmínaga, Joaquín. «Ressenya del disc» (en castellà). La Quinta de Mahler. [Consulta: 31 juliol 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]