Les Hèbrides

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Per a altres significats, vegeu «Hèbrides».
Infotaula de composicióLes Hèbrides
Fingals cave entrance staffa.jpg
La Gruta de Fingal a les Hèbrides, Escòcia
Forma musical Obertura
Tonalitat si menor
Compositor Felix Mendelssohn
Creació Roma, desembre de 1830
Data de publicació 1833
Gènere artístic poema simfònic
Catalogació Op. 26
Durada 11 minuts aprox.
Dedicat a Ignaz Moscheles
Instrumentació 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 2 corns,
2 trompetes, timbals i cordes.
Estrena
Data d'estrena Londres, Regne Unit
14 de maig de 1832
Moviment
Nom dels moviments
Altres dades
Identificador AllMusic de composició mc0002359927
Modifica les dades a Wikidata

Les Hèbrides o La Cova de Fingal és una obertura, op. 26, composta per Felix Mendelssohn. La primera versió de Les Hèbrides fou conclosa a Roma, el desembre de 1830 i s'estrenà el 14 de maig de 1832 per la Societat Filharmònica de Londres. La versió final està datada el 20 de juny de 1832.

Mendelssohn tenia uns vint anys quan començà a viatjar intensament i a narrar les seves impressions sobre les terres estrangeres en una sèrie de composicions. L'estiu de 1829 visità Escòcia, començà a fer un esborrany del que tretze anys més tard es convertiria en la seva Simfonia núm. 3 Simfonia escocesa. Mentre estava a Escòcia visità les Illes Hèbrides. Portava a sobre els esborranys de l'obertura quan anà a Itàlia, l'any següent, on començà la Simfonia núm. 4 o Simfonia italiana.

Diverses vegades, el compositor pensà que havia acabat Les Hèbrides, tan sols per després sentir-se satisfet. Existeixen tres manuscrits diferents de l'obra acabada, que difereixen considerablement entre si. Inicialment la peça fou anomenada Overtüre zur einsamen Insel (Obertura a l'Illa Solitària). La primera revisió fou titulada Die Hebriden. La versió final, Les Hèbrides, és considerablement més curta que les seves homologues anteriors. Finalment, fou publicada com l'obertura La Cova de Fingal.

En una carta datada el 7 d'agost de 1829, el compositor anotà els temes que obren l'obertura. Escriví:

« Per fer-te entendre el modo extraordinari en el que m'han afectat Les Hèbrides, he escrit aquesta melodia. »

Més tard associà aquest tema amb la Cova de Fingal, una gruta de l'illa hebrediana de Staffa, malgrat ell no va veure la gruta fins a l'endemà d'escriure la carta. Mendelssohn escriví a casa seva des d'Itàlia el 30 de novembre de 1830, dient que treballa en la peça cada dia, amb la fi d'acabar-la com a regal d'aniversari per al seu pare. El 20 de desembre, un xic tard per l'aniversari, digué que l'obertura restava acabada. Però molt de temps després va escriure a la seva germana, el 21 de gener de 1832:

« M'agrada massa la peça per a interpretar-la en un estat imperfecte, però esper posar-me a treballar en ella aviat i tenir-la llesta per a Anglaterra i la festa de Sant Miquel... La secció mitjana en re major és molt tonta. La tonalitat de l'així anomenat desenvolupament té gust més a contrapunt que a oli de balena, gavines i oli de bacallà, i té d'esser a l'inrevés. »

L'amic del compositor, el pianista Ignaz Moscheles, al qui estava dedicada l'obertura, escriví:

« La primera versió semblava tan bella i tan ben arrodonida que no podia concebre cap canvi i vam discutir aquest punt novament avui. Malgrat tot, ell va mantenir la seva decisió de canviar-la. »

La primera revisió fou utilitzada per a l'estrena del 14 de maig. Poc temps després Mendelssohn féu la seva revisió final, que fou publicada l'abril de 1835 i és la que s'executa actualment.

L'obertura[modifica]

L'obertura és bellament evocativa. Les oscil·lacions i arpegis en semi-corxeres que impregnen la composició suggereixen el vent i les ones que degueren impressionar Mendelssohn en Les Hèbrides. Igualment efectiu són els indicis de melodia que conformen la part principal. Fins al segon tema no se sent res que s'assembli a un tema completament desenvolupat. Quan arriba, aquest tema resulta especialment encantador degut a l'absència anterior d'una àmplia melodia. Aquesta línia lírica, en els violoncels i després en els clarinets, és una de les idees inspirades de Mendelssohn, simple i bella. L'obertura acaba esvaint-se força sobtadament en el silenci, com si els vents i les marees de la Cova de Fingal s'haguessin extingit momentàniament, per a retornar aviat.

Bibliografia[modifica]

  • Jonathan Kramer, Invitación a la Música, pàgs. 455-56, Javier Vergara Editor S.A. ISBN 950-15-1237-1