Llessui
| ||||
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Lleida | |||
| Comarca | Pallars Sobirà | |||
| Municipi | Sort  | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 1.417,3 m | |||
| Dades històriques | ||||
| Festa patronal | Cap de setmana més proper a la Mercè | |||
Llessui és un poble del terme municipal de Sort, a la comarca del Pallars Sobirà, al Pirineu català. Fins al 1976 fou cap d'un municipi independent, annexionat a Sort aquell any. Comprenia també el veïnat de la Torre i el poble i el monestir de Saurí. És al nord-oest de Sort, a la Vall d'Àssua, a 1.417,3 metres d'altitud, entre el tossal de Torena (1677 m) i la riba esquerra del barranc de Pamano, a la falda del massís del Montsent. El poble de Llessui, juntament amb altres indrets de la vall d'Àssua i el batlliu de Sort van inspirar l'escriptor Jaume Cabré per escriure l'exitosa novel·la Les veus del Pamano (Proa, 2004).
Entre els elements destacables de Llessui es troben les ruïnes de l'església parroquial de Sant Pere i les restes de la capella de Sant Salvador. També hi havia hagut, en els entorns de Llessui, el Castell de Torena i el de la Torre.
Etimologia[modifica]
Segons afirma Joan Coromines,[1] el topònim Llessui és d'origen iberobasc, com denota la terminació –ui, típica dels bascoiberismes. Prové del mot bascoide «leçoi» que vol dir ‘fossat', ‘precipici', ‘cleda' o ‘caverna'.
Geografia[modifica]
El nucli antic és presidit per l'església parroquial de Sant Pere, de la qual avui en dia queda únicament la façana de ponent, el campanar, els murs perimetrals del costat sud i el cos de l'absis. Cal destacar la peculiaritat del campanar: és dels pocs de Catalunya que té l'entrada de l'església sota mateix, quan, normalment, s'hi accedeix per una obertura de la nau central.
_(restored).jpg)
Darrerament, habitatges de segona residència i establiments turístics s'han estès en semicercle entre el nucli antic i el pròxim veïnat de la Torre, formant gairebé un continu. La Torre, més a llevant, és format per un grup de cases presidides per l'església de Sant Julià, romànica, restaurada modernament. A migdia dels dos nuclis es troben les ruïnes de l'ermita de Sant Salvador.
Llessui compta amb el Museu del Pastor, un centre temàtic que pretén retre homenatge a l'activitat ramadera tradicional del Pallars i, per extensió, de tot el Pirineu. En aquest sentit, a l'entorn del poble es poden observar les restes d'algunes bordes, edificacions de pedra on els pastors tancaven el ramat per les nits.
També hi ha les restes d'una estació d'esports d'hivern, ara en desús, que daten dels anys 60 i que foren abandonades el 1987. El domini esquiable de Llessui ara forma part del sistema d'Espot Esquí.
La seva situació al vessant sud-est del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, que recentment s'ha ampliat tot encabint dins els seus límits la Serra de Rei, converteix aquesta població en l'altra porta d'entrada, juntament amb Espot, de l'esmentat Parc a la comarca del Pallars Sobirà.
Les cases del poble[2][modifica]
Llessui ha conservat memòria dels noms de les seves cases, en les quals es veu una barreja d'antiguitat i de modernitat:
|
|
|
|
|
Història[modifica]
Edat moderna[modifica]
El 1553 Lesuy i la Torre, conjuntament, enregistraven 11 focs civils i 2 d'eclesiàstics[3] (uns 15 habitants).
Edat contemporània[modifica]
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[4] a Llessui (Llesuy). S'hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada en el vessant meridional d'una muntanya molt alta, amb clima fred i combatut per tots els vents, propensa a les pulmonies i les inflamacions. La formen 18 cases, una font i l'església de Sant Pere Apòstol, servida per un rector i quatre beneficiats de sang (naturals del poble o entorns). El territori és muntanyós, fluix i pedregós, amb una muntanya al nord que només produeix pastures. S'hi produeix sègol, patates, mongetes i fenc. S'hi crien sobretot vaques, però també ovelles. Hi ha cacera de perdius i llebres i pesca de truites. Hi ha 50 veïns (caps de casa) i 297 ànimes (habitants).
Demografia[5][modifica]
| 1857 | 1888 | 1900 | 1910 | 1920 | 1930 | 1940 | 1950 | 1960 | 1970 | 1981 | 1991 | 2000 | 2002 | 2004 | 2006 | 2008 | 2010 | 2011 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 600 | 446 | 409 | 223 | 204 | 333 | 270 | 301 | 263 | 155 | 118 | 113 | 97 | 99 | 107 | 113 | 113 | 112 | 113 |
Inclou el veïnat de la Torre.
Escut[modifica]
L'escut de Llessui fou l'escut d'armes del municipi de Llessui. Perdé vigència el 1970, en ser agrupats els antics termes d'Altron, Enviny, Llessui i Sort en el municipi de Sort, del mateix nom que l'antic, però considerablement més ampli. De primer, l'escut de Llessui fou substituït per l'escut antic de Sort, fins que aquest municipi adoptà el 27 de gener del 2006, després de 36 anys sense escut normalitzat segons la normativa actualment vigent, l'Escut de Sort.
Descripció heràldica[modifica]
Escut d'or, quatre pals vermells; en cap d'or, el nom de la localitat LLESSUI (escrit temps enrere LLESUY).[6]
Festivitats[modifica]
La Festa Major se celebra el cap de setmana més proper a la Mercè (24 de setembre).
Museus[modifica]
- Ecomuseu Els Pastors de la Vall d'Àssua.[7]
Referències[modifica]
- ↑ Coromines 1996.
- ↑ Montaña 2004.
- ↑ Lo vicari i lo capellà qui canta los purgatoris; Cebrià de Massa, Peret de Massa, Joanot Canal, Antoni Canal, cònsols, Joan Burgueto, Jaume de Llessui, Antoni de Mora, Joan Lucera, Antoni de Nadal, Casa de Botella i la vídua Morlanilla. Iglésies 1981, p. 74.
- ↑ Madoz 1845.
- ↑ pàgina web Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC) del 14.08.2009.
- ↑ Bassa 1968.
- ↑ AADD. Guia de Museus i Equipaments Patrimonials de l'Alt Pirineu i Aran. Lleida: Garsineu Edicions, 2008, p.64. ISBN 978-84-96779-45-7.
Bibliografia[modifica]
- Coromines, Joan. «Llessui». A: Onomasticon cataloniae. V L - N. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1996. ISBN 84-7256-844-X.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Sort - Llessui». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llessui |