Lon Chaney

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaLon Chaney

(1919) Modifica el valor a Wikidata
Nom original(en) Lon Chaney, Sr. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r abril 1883 Modifica el valor a Wikidata
Colorado Springs (Colorado) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 agost 1930 Modifica el valor a Wikidata (47 anys)
Los Angeles (Califòrnia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer de laringe Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaForest Lawn Memorial Park Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsAlonzo Chaney Modifica el valor a Wikidata
Alçada170 cm Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactor, guionista, actor de cinema, actor de teatre, director de cinema, maquillador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1902 Modifica el valor a Wikidata –  1930 Modifica el valor a Wikidata
GènereCinema de terror i cinema mut Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsLon Chaney Jr. Modifica el valor a Wikidata
ParesFrank H. Chaney Modifica el valor a Wikidata  i Emma Alice Kennedy Modifica el valor a Wikidata
ParentsAncel Keys (nebot) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc weblonchaney.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0151606 Allocine: 7698 Allmovie: p12216 TCM: 32060 TV.com: people/lon-chaney IBDB: 492970 AFI: 100215 TMDB.org: 14481
Discogs: 470447 Find a Grave: 189 Modifica el valor a Wikidata

Lon Chaney (Colorado Springs, 1 d'abril de 1883 – Los Angeles, 26 d'agost de 1930), conegut com «l'home de les mil cares», va ser un actor de cinema estatunidenc del temps del mut. Va ser un dels actors més polivalents i més impressionants de l'alba del cinema. Hom el recorda sobretot per a les seves composicions de personatges torturats, sovint grotescos i afectats, així com per al seu talent innovador pel que fa al maquillatge.

Biografia[modifica]

Lon Chaney va néixer Leonidas Frank Chaney a Colorado Springs, Colorado, fill de Frank H. Chaney i d'Emma Alice Kennedy; el seu pare tenia sang francesa i anglesa, mentre que la seva mare tenia orígens irlandesos.[1] Els pares de Chaney eren sords tots dos i, des de la infantesa, Chaney va adquirir una certa facilitat per a la pantomima. Va començar a pujar als escenaris el 1902 i va fer gires amb grups de vodevil i de teatre. El 1905, va conèixer la cantant Cleva Creighton i es va casar amb ell quan no tenia més que setze anys. L'any següent va néixer el que seria el seu únic fill, Creighton Chaney, que va ser més conegut amb el nom de Lon Chaney Jr.. La família Chaney va seguir les gires, abans d'instal·lar-se a Califòrnia el 1910.

Desgraciadament, el seu matrimoni va començar a anar malament, i l'abril de 1913, Cleva va anar al Majestic Theatre, situat en el centre de Los Angeles, on Lon treballava per a un espectacle, el Kolb and Dill show i, allà, va intentar posar fi als seus dies empassant-se biclorur de mercuri. Aquesta temptativa de suïcidi va fallar, però va arruïnar la seva carrera de cantant; l'escàndol i el divorci que van seguir van forçar Chaney a anar-se del teatre i a llançar-se al cinema.

Durant un període que continua sent imprecís, entre 1912 i 1917, Chaney va treballar sota contracte pels estudis Universal; encarnava llavors petits papers. Gràcies al seu talent destacable per maquillar-se guanya diversos papers al final d'audicions molt discutides. En aquesta època, Chaney es va unir amb la parella de directors Joe De Grasse i Ida May Parke, que li van donar papers notables a les seves pel·lícules, i que el van animar aviat a interpretar personatges més negres.

Chaney es va casar en segones núpcies amb una de les seves antigues col·legues de la gira Kolb and Dill, una ballarina de revista de nom Hazel Hastings. Se’n saben poques coses, fora que el seu matrimoni amb Chaney va ser sòlid. A conseqüència del seu matrimoni, la jove parella va obtenir la custòdia del fill de Chaney, Creighton, que tenia llavors deu anys; fins aquí, des del divorci el 1913, el nen havia viscut en diferents llars i pensionats.[2]

El 1917, Chaney era un actor de primera dels estudis, però aquest estatus no es reflectia en el seu salari. Quan va demanar un augment, un executiu de l'estudi, William Sistrom, li va replicar: «No valdrà mai més de cent dòlars per setmana».

Chaney va deixar els estudi, i durant l'any que va seguir, es va haver d'espavilar amb papers menors. Va caldre esperar el 1918, i un paper important a la pel·lícula de William S. Hart, Riddle Gawne, perquè la indústria cinematogràfica reconegués finalment en la seva justa mesura els talents de l'actor.

El 1919, Chaney va destacar interpretant "The Frog" a The Miracle Man, una pel·lícula realitzada per George Loane Tucker. La pel·lícula no va donar només a Chaney l'ocasió de mostrar els seus dons d'actor, sinó també d'aparèixer com un amo del maquillatge. Una crítica elogiosa i una recaptació de més de 2 milions de dòlars van propulsar Chaney cap al rang de l'actor de gènere més important dels EUA.

Lon Chaney a The Phantom of the Opera

Entre les pel·lícules de terror mudes més memorables en les quals Chaney va participar, es pot citar Notre-Dame de Paris i sobretot The Phantom of the Opera. La seva aptitud en metamorfosar-se utilitzant tècniques de maquillatge de la seva invenció li van valer el sobrenom d'"home de les mil cares". En un article autobiogràfic publicat el 1925 a la revista Movie, que ofereix una rara ullada de la seva vida, Chaney qualificava el seu art d'interpretació extrema.[3]

Demostrant una facultat d'adaptació en la seva especialitat, va utilitzar igualment maquillatges en pel·lícules més convencionals, d'aventures i policies, com The Penalty, on interpretava un gàngster amputat. Apareix en no menys de deu pel·lícules de Tod Browning, en les quals interpreta sovint personatges disfressats i/o mutilats, entre els quals el llançador de ganivets de fira Alonzo the Armless a The Unknown (1927), on actua al costat de Joan Crawford. El 1927, Chaney va ser el company de Conrad Nagel, Marceline Day, Henry B. Walthall i Polly Moran en una pel·lícula avui perduda, un clàssic del cinema de terror, London After Midnight de Tod Browning, sens dubte la més cèlebre de les pel·lícules perdudes. La seva última pel·lícula (1930) va ser un remake sonor del seu clàssic mut El Club dels tres; es tracta de la seva única pel·lícula sonora, i l'única on mostra el seu talent a disfressar la veu. Chaney va signar fins i tot una declaració sota jurament segons la qual cinc de les veus principals que se senten a la pel·lícula (el ventríloc, la vella dona, el lloro, la nina i la noia) li pertanyien.

Encara que Chaney va crear amb les seves interpretacions de Quasimodo, el campaner de Notre-Dame, i Erik, el fantasma de l'Òpera de París, dos dels personatges més horrorosament deformes de la història del cinema, va aconseguir a través d'aquestes composicions suscitar un cert grau de simpatia i d'emoció de part del públic, no completament terroritzat o fastiguejat per les malformacions monstruoses d'aquests personatges, que no són al cap i a la fi més que les víctimes del destí.

"Volia recordar a la gent que els que es troben en el graó més baix de l'escala de la humanitat poden tenir el recurs de l'abnegació suprema",[4] va escriure Chaney a la revista Movie. "El mendicant deforme dels carrers pot tenir les idees més nobles". La majoria dels meus papers des de Notre-Dame de París, Llàgrimes de pallasso, El Club dels tres, etc. han tingut per a tema l'abnegació i la renuncia. Heus aquí les històries que desitjo fer."[5]

"Era algú que exterioritzava la nostra psique. D'una certa manera penetrava dins de les ombres que es troben en nosaltres; era capaç de clavar amb una agulla algunes de les nostres pors secretes i de restituir-les a la pantalla.", va explicar un dia a l'escriptor Ray Bradbury. "La història de Lon Chaney és la dels amors en direcció única. Transporta aquesta part de vostè en ple dia, perquè té por a no ser estimat, de no ser estimat mai, tem que alguna cosa en vostè sigui grotesca, que el món es desviarà de vostè."

El seu talent s'estenia més enllà de les pel·lícules de terror i del maquillatge. Tenia també una gran habilitat com a ballarí, cantant i humorista. De fet, són nombrosos els que no el coneixien que van quedar sorpresos per la seva rica veu de baríton i els seus dons esmolats d'humorista.

Chaney i la seva segona esposa Hazel van portar una vida privada discreta, lluny dels lluentons de Hollywood. Chaney va promocionar poc les seves pel·lícules i els estudis MGM, reforçant així voluntàriament una imatge de misteri, i segons certes fonts, també voluntàriament evitava la societat hollywoodienca.

Durant els cinc últims anys de la seva carrera cinematogràfica (1925-1930), Chaney va treballar exclusivament amb contracte amb la MGM; és durant aquest període que va oferir les seves interpretacions les més notables. La seva composició d'un instructor dels marins inflexible a Tell It to the Marines (1926), una de les seves pel·lícules favorites, li va valer la simpatia del cos dels marines dels EUA, dels quals es va fer membre honorari; va ser el primer de tota la indústria del cinema a rebre aquest honor. Gaudia igualment del respecte i de l'admiració de nombrosos actors principiants, ja que tenia la reputació d'ajudar els nous vinguts als platós, ensenyant-los els trucs de l'ofici; als rodatges, no era mai reticent a la idea de compartir, entre dues preses, les seves experiències amb els seus companys i l'equip tècnic.

Durant el rodatge de Thunder a l'hivern de l'any 1929, Chaney va contreure una pneumònia. Al final de 1929, es va descobrir un càncer dels bronquis. Malgrat un tractament ofensiu, el seu estat de salut va empitjorar i, set setmanes després de la sortida del remake del Club dels tres, va morir per una hemorràgia al coll. La seva mort va ser molt sentida pels seus parents, la indústria cinematogràfica i pels seus admiradors. El cos dels marines va posar un capellà i un guarda d'honor per al seu funeral.

El seu cos va ser inhumat al cementiri del Forest Lawn Memorial Park a Glendale, Califòrnia, prop de la cripta del seu pare. Allà igualment va ser enterrada la seva dona, Hazel, la mort de la qual va sobrevenir el 1933. Per raons desconegudes, la cripta de Chaney no porta cap inscripció.

Herència[modifica]

Lon Chaney al paper de "Mr. Wu", dirigint una orquestra femenina.

El 1957, Chaney va ser objecte d'una biografia filmada amb el títol The Man of a Thousand Faces, i el seu paper era interpretat per James Cagney. Tot i que la intriga era en gran part fictícia, la pel·lícula constituïa un homenatge emocionant a Chaney i va permetre a aquest últim retrobar una recuperació de notorietat a títol pòstum. Estant viu, Chaney s'havia vanagloriat que els que voldrien dedicar-se a la seva biografia ho tindrien difícil, dient que «entre les imatges, no hi ha Lon Chaney». Ben bé en línia amb el misteri que envoltava el seu maquillatge i les seves interpretacions.

Lon Chaney té la seva estrella al Passeig de la Fama de Hollywood. El 1994, va tenir l'honor de tenir un segell dels correus americans il·lustrat amb la seva efígie, un dibuix del caricaturista Al Hirschfeld.

El teatre de Colorado Springs Civic Auditorium porta el nom de Lon Chaney.

La casa de Lon Chaney a Sierra Nevada

El 1929, Chaney va fer construir una impressionant cabana en pedra en un indret apartat de l'est de Sierra Nevada, prop de Big Pine, a Califòrnia; va servir de jubilació a l'actor. La cabana, dissenyada per l'arquitecte Paul Williams, existeix, i és conservada per l'Inyo National Forest Service.

El fill de Chaney, Lon Chaney Jr es va convertir en actor de cinema després de la mort del seu pare, i va destacar sobretot en pel·lícules de terror, i especialment a El Fantasma. Chaney pare i fill apareixen en segells dels correus americans cadascun representat sota els trets del seu personatge fetitx - el fantasma de l'òpera per a l'un i el fantasma per a l'altre - en una sèrie on es troba també Béla Lugosi com a Dràcula i Boris Karloff com Frankenstein.

És mencionat amb el seu fill en la cançó de Warren Zevon: Werewolves of London. És citat en la cançó dels Mountain Goats: Letter From Belgium, que surt a l'àlbum We Shall All Be Healed.

Els seus companys el tenien en gran estima i sovint aconsellava i ajudava actors principiants. Per la resta, era respectat de tots els que van tenir l'ocasió de treballar amb ell, ja fossin els tècnics o els empleats de l'estudi.

Després de la seva mort, el famós estoig de maquillatge de Chaney va ser llegat per la seva dona Hazel al Los Angeles County Museum, on és de vegades mostrat al públic. El maquillador i biògraf de Chaney, Michael Blake, considera l'estoig de maquillatge de Chaney com la peça central de la història del maquillatge de cinema.

El 1978, Gene Simmons del grup de rock Kiss va escriure una cançó sobre Lon Chaney anomenada Man of 1,000 Faces; aquesta cançó apareix en el seu primer àlbum sol. Havent crescut a Nova York, Simmons va ser influenciat pels vells clàssics en blanc i negre del cinema de terror.

Filmografia[modifica]

Actor[modifica]

Director[modifica]

Guionista[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Ancestry of Lon Chaney
  2. ↑ Mrs. Lon Chaney Dies. Before Her Husband Entered the Movies She Was Well Known In Vaudeville. New York Times, 1 de novembre de 1933
  3. ↑ "extreme characterization"
  4. ↑ "I wanted to remind people that the lowest types of humanity may have within them the capacity for supreme self-sacrifice"
  5. ↑ "The dwarfed, misshapen beggar of the streets may have the noblest ideals. Most of my roles since The Hunchback, such as The Phantom of the Opera, He Who Gets Slapped, The Unholy Three, etc., have carried the theme of self-sacrifice or renunciation. These are the stories which I wish to do."

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lon Chaney
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lon_Chaney&oldid=33019371»