Mar de Salomó
(en) Solomon Sea  | ||||
 | ||||
| Tipus | Mar | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | oceà Pacífic | |||
| Localització | ||||
| País de la conca | Salomó i Papua Nova Guinea | |||
| ||||
| Dades i xifres | ||||
| Profunditat | 9.140 m | |||
| Superfície | 720.000 km² | |||
La mar de Salomó (en anglès Solomon Sea) és una mar oberta al sud-oest de l'oceà Pacífic. En ell s'hi troben, entre altres, l'arxipèlag Louisiade, les Illes de Nova Geòrgia i l'Illa de Guadalcanal.[1] La zona ha fou colonitzada pels polinesis i fou explorada per àrabs i xinesos, i descoberta per als occidentals per Álvaro de Mendaña y Neira quan va salpar del Perú a la recerca de les mines d'or del rei Salomó.[2]
Dimensions[modifica]
Està situada entre les illes Salomó a l'est, de les quals rep el nom, l'arxipèlag de Bismarck al nord (Nova Bretanya i Nova Irlanda), Nova Guinea a l'oest i el mar del Corall al sud.[1] La seva superfície és propera als 720.000 km², es correspon aproximadament amb la Placa de la mar de Salomó.
Recursos naturals[modifica]
Els ecosistemes del mar de Salomó, que forma part del Triangle de corall són dels més diversos i intactes del planeta a la terra, amb la biodiversitat més alta d’espècies de corall i peix de la Terra, i que han donat subsistència a la població local de manera sostenible durant milers d’anys. El canvi recent a explotació comercial de boscos marins i esculls, i els impactes relacionats amb el canvi climàtic han exercit i continuaran pressionant aquests recursos.[3]
Fauna i flora[modifica]
La vida marina a les Illes Salomó és rica i variada. És probable que hi hagi moltes més espècies per descobrir, i entre els descoberts es troben 30 espècies de manglars, 10 espècies d’Macroalgues, 494 espècies de corall, 1159 espècies de peixos d’escull, 10 espècies de balenes i dofins, 10 espècies de taurons i 5 espècies de tortugues.[3]
Fons marí[modifica]
Es tracta d'un mar profund, amb la plataforma de Nova Bretanya al nord, a una profunditat general de més de 4.000 metres, on es troba la fossa de la Nova Gran Bretanya, que arriba a la seva profunditat màxima a 9.140 m per sota del nivell del mar, la depressió de les Salomó al centre, arribant a profunditats de 7.000 metres i la fossa de Makira (abans San Cristobal) al sud-est.[1]
Formació[modifica]
La propagació al cap al mar de Bismarck i la placa Woodlark va resultar de la interacció entre les plaques del Pacífic i Austràlia,[4] específicament de la col·lisió de l’arc insular proto-oest de la Melanèsia amb el nord de Nova Guinea, que es va produir després de la inversió de l’arc. Aquest model explica l'extens vulcanisme del Miocè, el Pliocè i el Quaternari de Papua Nova Guinea, ja que es relacionava amb la subducció cap al sud del Trobriand Trough.[5]
La Placa de la mar de Salomó es va desenvolupar àmpliament durant l'Oligocè final, separant l'arc proto-occidental melanesià de l'arc proto-trobriand. Desapareix en dues zones de subducció, es submergeix per sota de la Placa de les Bismarck Septentrionals al nord-oest i la placa del Pacífic al nord-est formant a partir d'aquesta col·lisió i del vulcanisme resultant l'illa volcànica de Nova Bretanya. La zona de subducció sud-oest és on la Placa de la mar de Salomó es submergeix per sota de la placa indo-australiana.
Població[modifica]
Les principals ciutats costaneres són Lae, a Nova Guinea, i Honiara, capital de les Salomó, situada a l'illa de Guadalcanal.
Segona guerra mundial[modifica]
A les seves aigües es van disputar moltes batalles de la Guerra del Pacífic (1937-1945) de la Segona Guerra Mundial.
L'illa de Guadalcanal, a l'arxipèlag de les Salomó, estava ocupada pels japonesos des del juliol de 1942. Els americans hi van desembarcar el 7 d'agost. A partir de llavors, Guadalcanal i les seves aigües es van convertir en el centre de nombrosos combats terrestres, navals i aeris. Els japonesos no van poder resistir el ritme de baixes i el gener de 1943 es va ordenar l'evacuació de l'illa. Després d'aquestes derrotes, els japonesos van perdre totalment la iniciativa i es van limitar a defensar els territoris ja ocupats.
Després d'haver aturat l'expansió japonesa pel Pacífic, els aliats van passar a l'atac. Cap a la fi de juny de 1943, va començar una campanya per aïllar la important base japonesa de Rabaul a l'illa de Nova Bretanya. Es van atacar simultàniament les bases japoneses a Nova Guinea, seguint la costa nord de l'illa en direcció nord-oest i es van realitzar atacs amfibis a les illes Salomó. La bona marxa de l'operació va permetre que a final de 1943 tropes nord-americanes desembarquessin a la mateixa illa de Nova Bretanya. Pel mateix temps però a milers de quilòmetres d'allí, els americans van expulsar els japonesos dels atols de Tarawa i Makin, a les illes Gilbert.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mar de Salomó |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Solomon Sea» (en anglès). Britannica. [Consulta: 24 agost 2021].
- ↑ Arrizabalaga, Monica. «El navegante de El Bierzo que descubrió las Islas Salomón» (en castellà). ABC, 21-06-2012. [Consulta: 24 agost 2021].
- ↑ 3,0 3,1 Albert, Simon; Tibbetts, Ian; Udy, James. Solomon Islands Marine Life (en anglès). Brisbane, Australia: University of Queensland, 2010, p. 1-2. ISBN 978 1 74272 098 2.
- ↑ Coleman, P.J. «Geology of the Solomon and New Hebrides Islands, as Part of the Melanesian Re-entrant, Southwest Pacific» (en anglès). Pacific Science, 24, juliol 1970, pàg. 289.
- ↑ E. Honza H. L. Davies University of Papua New Guinea J. B. Keene D. L. Tiffin «Plate boundaries and evolution of the Solomon Sea region» (en anglès). Geo-Marine Letters, 7, 3, gener 1987, pàg. 161-168 [Consulta: 24 agost 2021].