Maria de Molina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Maria de Molina.

Maria de Molina (1260 - Valladolid 1321) fou infanta de Castella i reina consort de Castella i Lleó (1284-1295). Era filla d'Alfons de Molina i la seva tercera esposa, Mayor Téllez. Era néta per part de pare del rei Alfons IX de Lleó.

Matrimoni[modifica | modifica el codi]

Es casà el 1281 a la catedral de Toledo amb el seu nebot, dos anys més gran que ella, l'infant Sanç de Castella, futur rei de Castella, raó per la qual el papa Martí IV l'excomunicà pel parentiu que tenien ambdós.[1] D'aquesta unió en nasqueren:

El Regnat[modifica | modifica el codi]

El futur rei davant la pena imposada per Martí IV, ans al contrari, amenaçà en matar als portadors de la butlla, i apel·là de la sentencia davant Déu afegint que apel·laria davant el successor de Martí IV i davant el primer concili que se celebrés. Ensems s’havia enemistat amb el seu pare, i malgrat que Maria tractà de reconciliar tots dos, no va poder aconseguir-ho. Mort Alfons X, Sanç i Maria foren proclamats reis de Castella Reis de Castella, i el desembre de l’any següent (1285) nasqué a Sevilla el primer fill mascle del matrimoni Ferran. No obstant això, Maria estava intranquil·la perquè Lope Díaz III d'Haro aconsellava al rei que separés de ella per a casar-se amb una neboda seva, però Sanç no en féu cas i per aquesta i d’altres circumstàncies el féu matar. Per altra banda, era ben digna de l’estimació i de la consideració del seu marit, ja que l’auxiliava més que discretament en el govern de la nació i encara prenia la iniciativa en assumptes de gran importància, especialment en el referent a la legitimació del matrimoni per part del Papa i al reconeixement per França de Sanç com a rei de Castella, el que per fi assolí.

Mort del rei[modifica | modifica el codi]

Una volta mort Sanç el 25 d’abril de 1295, restà Maria com a regent durant la minoria d’edat del seu fill gran, proclamat rei amb el nom de Ferran IV. No fou tasca fàcil la del reconeixement del jove sobirà, ja que eren molts els nobles que recolzaven als infants de la Cerda, i a més, l’Infant Joan, es va fer proclamar rei de Castella i Lleó. Al mateix temps, Diego López V d'Haro s’apoderà de Biscaia, els Lara, amb els que comptava la regent, reuniren un nombrós exercit que utilitzaren en el seu propi profit amb els diners que aquella els hi havia donat, i per últim, l’infant Enric de Castella agreujà encara més la situació pretenent ser nomenat tutor de Ferran i governador general del regne.

La guerra civil era imminent, doncs el poble es trobava dividit, i quan les Corts reunides a Valladolid dos mesos després nomenaren regent a Enric, la reina declarà que acceptava la decisió en el que es referia al govern, però que no estava disposada a cedir a ningú la tutela del seu fill. Com s’esperava, esclatà la guerra civil, i els que a Castella no restaven conformes amb aquell estat de les coses, cercaren el recolzament d’Aragó, Portugal i França, proclamant rei de Lleó a l’infant Joan i de Castella a Alfons de la Cerda. En aquesta ocasió és quan la reina Maria mostrà les seves qualitats de política de primer ordre, aprofitant els punt febles del enemic par arruïnar-lo, mostrant-se enèrgica quan convenia i transigint quan era necessari. A més, coneixent l’odi que les classes populars tenien als nobles, cercà el seu suport fent certes concessions i es trobà així més forta contra els atacs de l’aristocràcia.

Política exterior de Maria de Molina[modifica | modifica el codi]

No fou menys hàbil la seva política exterior, i mitjan un doble casament aconseguí del nombre dels seus enemics al rei de Portugal; poc temps després França es retirava de l’empresa, exemple que no tardà en seguir Aragó, i el propi Alfonso de la Cerda acabà per sotmetre’s mitjan la cessió d’alguns territoris, en veure que tots, absolutament tots els seus aliats l’havien abandonat, inclús el nobles que abans amb tant d’entusiasme li donaren suport. Havent sobreviscut al seu fill, restà encarregada de la regència durant la minoria d’edat del seu nét Alfons XI; però sentint-se malalta de mort, reuní a tots els cavallers i regidors de Valladolid i els hi féu jurar que a ningú entregarien la persona del rei.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia Espasa volum núm. 33, pàg. 45 (ISBN 84-239-4533-2)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maria de Molina Modifica l'enllaç a Wikidata