Mary Wigman

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaMary Wigman
Bundesarchiv B 145 Bild-P047336, Berlin, Mary Wigman-Studio.jpg
Mary Wigman
Dades biogràfiques
Naixement Marie Wiegmann
13 de novembre de 1886
Hannover (Alemanya)
Mort 18 de setembre de 1973(1973-09-18) (als 86 anys)
Berlín (Alemanya)
Nacionalitat Alemanya Alemanya
Activitat professional
Ocupació Ballarina i Coreògraf
Ocupador Conservatori de Leipzig
Premis i reconeixements

IMDB: nm7177196
Modifica dades a Wikidata

Mary Wigman (Hannover, Baixa Saxònia, 13 de novembre de 1886 - Berlín, 18 de setembre de 1973) fou una coreògrafa i ballarina alemanya de dansa expressiva.

Es va formar amb Émile Jaques-Dalcroze i Rudolf von Laban, posteriorment va col·laborar amb aquest darrer i amb Suzanne Perrottet. Es presentà per primera vegada en públic el 1919, en diverses ciutats de Suïssa, i ja el 1921 fundava a Dresden l'Escola Wigman.

Aquest mateix any reuní un conjunt d'alumnes i amb elles actuà en el prosceni amb elles actuà en el prosceni amb composicions coreogràfiques de la seva creació, i en pocs mesos aconseguí imposar-se fins a fer-se contractar pel teatre de l'Òpera de Frankfurt. Acompanyada del seu grup coreogràfic allà interpretà la seva pròpia composició Les set danses de la vida. El 1923 començà a presentar noves obres d'aquest estil: Escenes d'una drama ballable i d'altres de títols intraduïbles, com Tanzmärchen, Totentanz, Raumgsesange, Die Feier, Der Weg. Les seves creacions com a solista són: Die abendlichen Tänze (1924), Visionen (1928), Schwingende Landischaft (1929), Opfer (1923), etc.

El 1930 es dirigí als Estats Units i allà aconseguí, en una excursió memorable, la consagració del seu art i de la seva escola de dansa. Tant com a directora del conjunt, com a solista i com a a coreògrafa, s'imposà a la càtedra nord-americana, de la seva desproveïda de perjudicis per manca d'una tradició d'aquest ordre. Se la proclamà la representant i missatgera de l'art coreogràfic alemany o dansa artística alemanya (Deutsche Tanzkunst). Aquesta escola segueix una línia d'acció diametralment oposada a la clàssica tradició francesa i a la innovació dels ballets russos; no és ni ball de puntes, ni virtuositat de moviments (passos), i pantomima; és una estilització de figures i postures successives, girs, actituds i tot efecte dinàmic i estàtic que no estigui en el contingut dels cànons de les citades escoles. Es demana a l'executant subjectivitat en l'emoció i plàstica interpretació, eliminant sistemàticament la virtuositat. Tant Rudolf von Laban com Mary Wigman parlen sempre de dansa abstracta i de l'arquitectura dels grups dansaires. D'aquesta manera, l'escola alemanya s'identifica més bé amb la rítmica que posà en evidencia Émile Jacques-Dalcroze; però no és esclava de la música com aquesta. Vol, precisament, eliminar la música, i per això la dansa alemanya vers l'Orient en el d'aprofitar exclusivament el ritme del conjunt sonor, i fa actuar l'orquestra –la qual aquí es redueix a instruments de percussió- en el mateix prosceni.

Mary Wigman fou la missatgera d'aquesta innovació que, lògicament, hauria de topar sensiblement amb la susceptibilitat de la crítica francesa al presentar-se a París. Es tractava de doctrines irreconciliables i amb finalitats oposades. Precisament Mary Wigman, tant a l'escola de Dresden com en les dues que després fundà a Berlín, va seguir l'apostolat del seu mestre.

Va escriure entre altres obres, a més de la ja citada Set danses de la vida (1921), un Tractat de composició (1925) i Danses d'art alemanyes (1934). Els tractadistes Rudolf von Delius i Rudolf Bach vn estudiar l'art d'aquesta ballarina en obres especials escrites, respectivament, el 1925 i 1932.

En les que tingué com alumnes ballarins i ballarines que en les dècades següents assolirien celebritat arreu del món: Glen Tetley,[1] Ivonne Georgi, Gret Palucca, Karin Waehner i Harald Kreutzberg, entre d'altres. Tampoc s'ha d'oblidar que també havia estat professora del cèlebre coreògraf Hanya Holmo.

L'ascensió del nacionalsocialisme al poder comportà per la major part dels expressionistes dificultats de tot orde. L'expressionisme, com la totalitat de les tendències d'avantguarda, era un "art degenerat", segons la concepció del III Reich. Mary Wigman fou sospitosa per les autoritats hitlerianes, com molts dels seus contemporanis en experimentació, al marge d'una política cultural que aviat donaria els resultats per tothom coneguts: fora de l'"art oficial" no hi havia salvació. Retirada de l'Institut Central de Dresden, va haver de patir la inactivitat.

Acabada la segona guerra mundial amb la caiguda del nazisme, el 1945 fundà un nou centre d'ensenyança a Leipzig. Allà adaptà Orfeu de Gluck per l'Òpera de la ciutat (1947). El 1949 es traslladà al Berlín Occidental, dedicant la seva labor al Hebbel-Theater. Adatà novament Orfeu i Eurídice, que fou representada a l'Òpera berlinesa el 1961, a més de la seva versió de La consagració de la primavera, de Stravinski, posada en escena el 1957.

Indiscutible protagonista de l'estil expressionista, va mantenir la seva activitat didàctica i creativa fins a la vellesa, quan ja aquesta tendència havia deixat d'ésser merament experimental per convertir-se en una de les principals manifestacions artístiques del segle XX.

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1450. (ISBN 84-7291-255-8)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mary Wigman Modifica l'enllaç a Wikidata