Maurice Béjart

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMaurice Béjart
Maurice-Béjart--1984---w.jpg
Biografia
Naixement (fr) Maurice-Jean Berger
1r gener 1927
Marsella (França)
Mort 22 novembre 2007 (80 anys)
Lausana (Suïssa)
Religió Xiïsme
Activitat
Ocupació Ballarí, coreògraf, guionista, mestre de dansa, ballarí de ballet, escenògraf, dissenyador de vestuari i dissenyador d'il·luminació
Professors Liubov Iegórova
Alumnes Thales Pan Chacon
Família
Pare Gaston Berger
Premis

Lloc web Lloc web
IMDB: nm0126762 Allocine: 12043 Allmovie: p81241 IBDB: 91744
Musicbrainz: 3685993b-37c1-4a6a-905f-9f9ce9388bdd
Modifica les dades a Wikidata

Maurice Béjart és el nom artístic de Maurice-Jean Berger (Marsella, 1927 - Lausanne, 2007), un ballarí i coreògraf de dansa clàssica en els segles XX i XXI que va treballar sobretot a Bèlgica i Suïssa. De 1994 fins a la seva mort va ser membre de l'Acadèmia de les Belles Arts de l'Institut Francès.

Formació[modifica]

Va començar la seva formació en dansa clàssica amb la Janine Charrat, l'Yvette Chauviré, etc. i la seva mestra, la rusa Lioubov Egorova, a l'escola de dansa de l'Òpera Nacional de París. Acabats aquests estudis, els va complementar en 1941 amb classes del coreògraf de clàssic Roland Petit i en 1951 va col·laborar amb la coreògrafa (en dansa clàssica i dansa moderna) sueca Birgit Cullberg, amb qui va poder crear la seva primera coreografia.

En Maurice Béjart té, a més, com a formació, la carrera universitària de filosofia.

Carrera professional[modifica]

Béjart amb Philippe Braunschweig, mecenes suís del ballet que creà el premi de Lausanne i un dels artífexs de la formació de la Béjart Ballet Lausanne.[1]

En 1953 va fundar la companyia de dansa clàssica dels Ballets de l'Étoile (els ballets de l'estrella). En 1959 va marxar a treballar a Bèlgica, on es va quedar durant una trentena d'anys. Aquell mateix any va crear a Brussel·les la seva coreografia més cèlebre, la seva pròpia La consagració de la primavera i en 1960 una segona companyia de dansa, el Ballet du XXe siècle (el ballet del segle XX), que seria fins a 1987 l'oficial de De Munt, l'òpera nacional belga en la que tingué un rol molt de protagonista el ballarí italià Paolo Bortoluzzi.[2] En 1970 va obrir a Brussel·les una escola de dansa anomenada Mudra. De 1977 a 1985 va dirigir una altra a Dakar, que va anomenar Mudra Àfrica.

En 1987 va dissoldre la companyia i al cap de sis mesos la va refundar a Suïssa com a Béjart Ballet Lausanne, companyia on es va quedar fins a la mort i que encara existeix actualment. L'any següent, en 1988, va dissoldre també l'escola Mudra i en 1992 va crear a Lausanne una altra escola, de dansa clàssica i contemporània (principalment tècnica Graham), que va anomenar école-atelier Rudra (escola-taller Rudra) i que encara existeix actualment. En febrer de 2007 va crear a Lausanne la Fundació Maurice Béjart per a contribuir al finançament de projectes relacionats amb la dansa i el ballet, que roman activa en l'actualitat.

El documental El esfuerzo y el ánimo tracta sobre la herència deixada per Béjarten el Béjart Ballet Lausanne.[3]

Estil[modifica]

Maurice Béjart amb membres de la seva companyia, a Iran, en 1971

Va fer noves versions de clàssics dins de la dansa clàssica, com l'esmentat La consagració de la primavera (l'original era de Nijinski), El Trencanous o el Bolero de Ravel, i posteriorment de coreografies perses, com per exemple Golestan (el roserar) o Farah.

Béjart va aportar elements de modernitat a la dansa clàssica, com per exemple fer que alguns personatges fossin ballats indiferentment per homes o per dones o que una de les joguines de El Trencanous passi a ser Fèlix el gat. També va utilitzar el llenguatge de la dansa clàssica per a tractar temes actuals, com per exemple la sida o l'ecologia.

Com la majoria dels coreògrafs clàssics del seu temps, va tendir a desfer-se dels ballarins que només fan "de decorat" per a destacar als solistes, tot i que no renunciava a les coreografies grupals, si cada ballarí tenia un paper important, a les quals exigia, com se sol fer actualment, una màxima interacció i coordinació entre tots ells, en això tingué com a ballarina preferida l'italiana Luciana Savignano.[4] També comparteix amb la majoria de coreògrafs considerats neoclàssics o moderns el fet de recórrer a una escenografia contemporània per a les obres clàssiques i en particular a un tipus d'indumentària més minimalista i austera, o menys recarregada, amb menys puntes i volums superflus, per a donar importància al cos del ballarí i per a universalitzar el missatge o la història tractada.

Premis i honors[modifica]

Béjart treballant (amb samareta fosca i assegut en una cadira), en 1988

Referències[modifica]

  1. Philippe Braunschweig, mecenas de la danza de Roger Salas, obituari publicat al diari El País, del 6 de maig de 2010. (castellà)
  2. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 176. (ISBN 84-7291-226-4)
  3. País, Ediciones El «La directora Arantxa Aguirre» (en es). EL PAÍS, 29-04-2010.
  4. Edita SARPE Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1280 (ISBN 84-7291-226-4)

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maurice Béjart Modifica l'enllaç a Wikidata