Maurice Béjart
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Maurice-Jean Berger 1r gener 1927 Marsella (França) |
| Mort | 22 novembre 2007 (80 anys) Lausana (Suïssa) |
| Dades personals | |
| Altres noms | Maurice Béjart |
| Religió | Xiïsme |
| Formació | Paris Opera Ballet School (en)  |
| Activitat | |
| Ocupació | ballarí, ballarí de ballet, escenògraf, dissenyador de vestuari, mestre de dansa, coreògraf, guionista, dissenyador d'il·luminació |
| Activitat | 1941 – 2007 |
| Membre de | |
| Gènere | Dansa Moderna i neoclassical ballet (en) |
| Professors | Liubov Iegórova, Léo Staats, Boris Kniaseff i Vera Volkova |
| Alumnes | Thales Pan Chacon |
| Obra | |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Pare | Gaston Berger |
| Germans | Alain Béjart (en) |
Premis | |
| Lloc web | bejart.ch |
      | |
Maurice Béjart és el nom artístic de Maurice-Jean Berger (Marsella, 1927 - Lausanne, 2007), un ballarí i coreògraf de dansa clàssica en els segles XX i XXI que va treballar sobretot a Bèlgica i Suïssa.[1] Van desenvolupar una forma expressionista popular del ballet moder, tractant temes molt diversos.[2] De 1994 fins a la seva mort va ser membre de l'Acadèmia de les Belles Arts de l'Institut Francès. Se li van concedir la ciutadania suïssa a títol pòstum.
Formació[modifica]
Va començar la seva formació en dansa clàssica amb la Janine Charrat, l'Yvette Chauviré, etc. i la seva mestra, la rusa Lioubov Egorova, a l'escola de dansa de l'Òpera Nacional de París. Acabats aquests estudis, els va complementar el 1941 amb classes del coreògraf de clàssic Roland Petit i el 1951 va col·laborar amb la coreògrafa (en dansa clàssica i dansa moderna) sueca Birgit Cullberg, amb qui va poder crear la seva primera coreografia.
En Maurice Béjart té, a més, com a formació, la carrera universitària de filosofia.
Carrera professional[modifica]
_by_Erling_Mandelmann.jpg)
El 1953 va fundar la companyia de dansa clàssica dels Ballets de l'Étoile (els ballets de l'estrella). El 1959 va marxar a treballar a Bèlgica, on es va quedar durant una trentena d'anys. Aquell mateix any va crear a Brussel·les la seva coreografia més cèlebre, la seva pròpia La consagració de la primavera i el 1960 una segona companyia de dansa, el Ballet du XXe siècle (el ballet del segle XX), que seria fins a 1987 l'oficial de De Munt, l'òpera nacional belga en la qual tingué un rol molt de protagonista el ballarí italià Paolo Bortoluzzi.[4] El 1970 va obrir a Brussel·les una escola de dansa anomenada Mudra. De 1977 a 1985 va dirigir una altra a Dakar, que va anomenar Mudra Àfrica.
El 1987 va dissoldre la companyia i al cap de sis mesos la va refundar a Suïssa com a Béjart Ballet Lausanne, companyia on es va quedar fins a la mort i que encara existeix actualment. L'any següent, el 1988, va dissoldre també l'escola Mudra i el 1992 va crear a Lausanne una altra escola, de dansa clàssica i contemporània (principalment tècnica Graham), que va anomenar école-atelier Rudra (escola-taller Rudra) i que encara existeix actualment. En febrer de 2007 va crear a Lausanne la Fundació Maurice Béjart per a contribuir al finançament de projectes relacionats amb la dansa i el ballet, que roman activa en l'actualitat.
El documental El esfuerzo y el ánimo tracta sobre la herència deixada per Béjarten el Béjart Ballet Lausanne.[5]
Estil[modifica]
Va fer noves versions de clàssics dins de la dansa clàssica, com l'esmentat La consagració de la primavera (l'original era de Nijinski), El Trencanous o el Bolero de Ravel, i posteriorment de coreografies perses, com per exemple Golestan (el roserar) o Farah.
Béjart va aportar elements de modernitat a la dansa clàssica, com per exemple fer que alguns personatges fossin ballats indiferentment per homes o per dones o que una de les joguines de El Trencanous passi a ser Fèlix el gat. També va utilitzar el llenguatge de la dansa clàssica per a tractar temes actuals, com per exemple la sida o l'ecologia.
Com la majoria dels coreògrafs clàssics del seu temps, va tendir a desfer-se dels ballarins que només fan "de decorat" per a destacar als solistes, tot i que no renunciava a les coreografies grupals, si cada ballarí tenia un paper important, a les quals exigia, com se sol fer actualment, una màxima interacció i coordinació entre tots ells, en això tingué com a ballarina preferida l'italiana Luciana Savignano.[6] També comparteix amb la majoria de coreògrafs considerats neoclàssics o moderns el fet de recórrer a una escenografia contemporània per a les obres clàssiques i en particular a un tipus d'indumentària més minimalista i austera, o menys recarregada, amb menys puntes i volums superflus, per a donar importància al cos del ballarí i per a universalitzar el missatge o la història tractada.
Premis i honors[modifica]
_by_Erling_Mandelmann_-_3.jpg)
- 1960: Gran Premi coreogràfic del parisí Théâtre des Nations (França)
- 1973: Medalla d'Or al mèrit artístic (Suècia)
- 1979: Doctor Honoris Causa a la Université Libre de Brussel·les (Bèlgica)
- 1980: Premi de l'Associació d'Autors i Compositors Dramàtics de París (França)
- 1986: Ordre del Sol Naixent (Japó)
- 1988: Gran Oficial de l'Ordre de la Corona (Bèlgica)
- 1992: Premi Toti Dal Monti (Itàlia)
- 1994: Premi de l'Associació Alemanya de Professionals de la Dansa (Alemanya)
- 1994: Membre de l'Acadèmia de les Belles Arts (França)
- 1996: Nomenat Bourgeois d'Honneur de Lausanne per la ciutat de Lausana (Suïssa)
- 1998: Gran Oficial de l'Ordre de l'Infant Dom Henrique (Portugal)
- 1999: Premi Kyoto de la Fundació Inamori (Japó)
- 2000: Premi Nijinski de la dansa (Mònaco)
- 2003: Premi Bénois de la Danse, pel conjunt de la seva obra artística (Rússia)
- 2003: Comandant de l'Ordre de les Arts i de les Lletres (França)
Ballets principals[modifica]
- 1955 : Symphonie pour un homme seul (París)
- 1957 : Sonate à trois (Essen)
- 1958 : Orphée (Liège)
- 1959 : Le Sacre du printemps (Bruxelles)
- 1960 : Boléro (Bruxelles)
- 1961 : Les Quatre Fils Aymon (Bruxelles)
- 1964 : IXe Symphonie (Bruxelles)
- 1966 : Roméo et Juliette (Bruxelles)
- 1967 : Messe pour le temps présent (Aviñón)
- 1968 : Bhakti (Aviñón)
- 1971 : Chant du compagnon errant (Bruxelles)
- 1972 : Nijinski, clown de Dieu (Bruxelles)
- 1975 : Pli selon pli (Bruxelles)
- 1976 : Heliogabale (Irán)
- 1976 : Isadora (Opéra de Monte-Carlo)
- 1976 : Le Molière imaginaire (París, Comédie-Française)
- 1975 : Notre Faust (Bruxelles)
- 1977 : Petrouchka (Bruxelles)
- 1980 : Eros Thanatos (Atenas)
- 1982 : Wien, Wien, nur du allein (Bruxelles)
- 1983 : Messe pour le temps futur (Bruxelles)
- 1985 : Le Concours (París)
- 1986 : Arepo (Opéra de París)
- 1987 : Souvenir de Léningrad (Lausanne)
- 1988 : Piaf (Tokio)
- 1989 : 1789… et nous (París)
- 1990 : Ring um den Ring (Berlín)
- 1990 : Pyramide (El Cairo)
- 1991 : La Mort subite (Recklinghausen, Alemania)
- 1991 : Tod in Wien (Viena)
- 1992 : La Nuit (Lausanne)
- 1993 : Mr C… (Tokio)
- 1995 : À propos de Shéhérazade (Berlín)
- 1997 : Le Presbytère… (Bruxelles)
- 1999 : La Route de la soie (Lausanne)
- 2000 : Enfant-roi (Versailles)
- 2001 : Lumière (Lyon)
- 2001 : Tangos (Ginebra)
- 2001 : Manos (Lausanne)
- 2002 : Mère Teresa et les enfants du monde
- 2003 : Ciao Federico, en homenaje a Fellini
- 2005 : L’Amour - La Danse
- 2006 : Zarathoustra
- 2007 : Le Tour du monde en 80 minutes
Referències[modifica]
- ↑ «Maurice BEJART» (en anglès). International Dance Day. International Theatre Institute ITI. [Consulta: 13 octubre 2022].
- ↑ Norwich, John Julius. Oxford illustrated encyclopedia. Judge, Harry George., Toyne, Anthony.. Oxford [England]: Oxford University Press, 1985–1993, p. 42. ISBN 0-19-869129-7. OCLC 11814265.
- ↑ Philippe Braunschweig, mecenas de la danza de Roger Salas, obituari publicat al diari El País, del 6 de maig de 2010. (castellà)
- ↑ * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 176. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ País, Ediciones El «La directora Arantxa Aguirre» (en castellà). EL PAÍS, 29-04-2010. Arxivat de l'original el 2018-01-19 [Consulta: 18 gener 2018].
- ↑ Edita SARPE Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1280 (ISBN 84-7291-226-4)
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maurice Béjart |
- «Maurice Béjart a la pàgina oficial de la seva fundació» (en francès).