Migdiada

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La migdiada,[1][2] sesta,[3][4] becaina,[5][6] xubec, o rebeca[7] és un costum que consisteix a descansar una estona (alguns minuts, en general, entre vint i trenta, tot i que pot arribar a durar un parell d'hores) després de dinar, fent una dormida breu que permet recuperar-se per a la resta de la jornada. Fer la migdiada és comú (i ho era encara més abans) a Espanya i a l'Amèrica Llatina, però també a França, Itàlia, Croàcia, Malta, Grècia, el Proper Orient i l'Àfrica del Nord; i també a l'Índia i Bangla Desh, Xina i Taiwan, Japó i Filipines.

Aquest costum té una explicació biològica: és una conseqüència natural del descens de la sang després del dinar des del sistema nerviós cap al sistema digestiu, cosa que provoca una certa somnolència. A més, també hi contribueix el costum hispànic de fer l'àpat més important del dia precisament al migdia, a diferència d'altres països on això se sol fer al matí. I, fins i tot, la cronobiologia: independentment de si s'ha dinat o no, la depressió postprandial s'esdevé aproximadament a les vuit hores d'haver-se llevat.[8] D'altra banda, a les regions tropicals colonitzades per Espanya, i també a la metròpoli, situada al sud d'Europa, és en aquestes hores quan hi fa més calor, i fins i tot els animals (tant els salvatges com els domèstics) cerquen un refugi tan fresquet com sigui possible per a reposar.

Està demostrat científicament que una migdiada de fins a 30 minuts millora la salut en general i la circulació sanguínia en particular, i prevé l'angoixa, la pressió o l'estrès. A més a més, afavoreix la memòria i els mecanismes d'aprenentatge i proporciona la facultat d'allargar la jornada de treball, ja que permet resistir sense son i amb poc cansament acumulat fins ben avançada la nit.[9] En canvi, fer una migdiada massa llarga pot alterar el rellotge biològic natural i causar insomni durant la nit.

Personatges de la talla d'Albert Einstein en van fer grans lloances. Winston Churchill, que va conèixer la siesta a Cuba, en fou molt entusiasta i en va treure un gran profit: durant la Segona Guerra Mundial solia treballar sense descans fins a les dues de la matinada mentre els seus col·laboradors queien rendits de son i no entenien com ell podia seguir tant fresc. L'escriptor en llengua castellana Camilo José Cela, Premi Nobel de Literatura, amb el seu sarcasme habitual, va lloar la pràctica i el gaudi de la versió més llarga d'aquest costum tan espanyol tot dient que la siesta s'havia de fer "amb pijama, parenostre i orinal".

Referències[modifica]

  1. «migdiada». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «migdiada» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  3. «sesta». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. «sesta» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  5. «becaina». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  6. «becaina» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  7. Elies i Busqueta, Pere. Canigó. Diccionari català-castellà, castellà-català, Editorial Ramon Sopena, Barcelona, 1986 (compost el 1975). ISBN 84-303-0089-9. 
  8. Ebert, D., K.P. Ebmeier, T. Rechlin, i W.P. Kaschka, Biological Rhythms and Behavior, Advances in Biological Psychiatry, ISSN 0378-7354 (anglès)
  9. Els beneficis d'una migdiada de 26 minuts (castellà)

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Migdiada Modifica l'enllaç a Wikidata