Miquel Badia i Capell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaMiquel Badia i Capell
171 Tomba dels germans Miquel i Josep Badia.jpg
Tomba dels germans Miquel i Josep Badia al Cementiri de Montjuïc
Dades biogràfiques
Naixement 10 de març de 1906
Torregrossa, Pla d'Urgell
Mort 28 d'abril de 1936(1936-04-28) (als 30 anys)
Barcelona, Barcelonès
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat professional
Ocupació polític
Altres dades personals
Partit polític Estat Català
Modifica dades a Wikidata

Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Pla d'Urgell, 10 de març de 1906 - Barcelona, 28 d'abril de 1936)[1] fou un polític català que milità a Estat Català. Va ser el cap de serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat republicana i un dels organitzadors de la jornada revolucionària coneguda com els fets del sis d'octubre el 1934.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Fill de família pagesa,[1] Badia va estudiar el batxillerat a Lleida. El 1922 es va traslladar a Barcelona[1] per a ser pilot de la marina mercant. Nacionalista radical, s'afilià a Estat Català tot just quan fou fundat per Francesc Macià; i més endavant fou membre del seu braç armat Bandera Negra,[1] del qual en va ser un dels fundadors. El 1925 era un dels conjurats en el Complot del Garraf, l'intent d'assassinar Alfons XIII durant la visita del rei a Catalunya, però fou detingut i empresonat[1] amb una condemna de 12 anys. Traslladat als penals d'Alcalá i d'Ocaña, hi va passar 3 anys. El 1930, amb la caiguda del dictador Primo de Rivera, fou amnistiat.

Activitat política durant la Segona República[modifica | modifica el codi]

Proclamada la República el 1931, Badia fou nomenat cap de les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC).[1] El 1932 el conseller Josep Dencàs el va fer el seu secretari. El 24 de novembre del 1933 mobilitza els escamots de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis públics paralitzats per una vaga.

Sempre en col·laboració amb Dencàs,[1] el desembre del 1933 fou designat secretari d'Ordre Públic de la Generalitat, i el març del 1934 va passar a ser cap de serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat (càrrec que formalment significava ser el sotscap a nivell superior de tots els cossos de policia a Catalunya). Va perseguir implacablement la violència d'alguns elements incontrolats de la FAI,[1] cosa que li valgué el malnom de Capità Collons.[2] El setembre del 1934 se'l va forçar a dimitir arran de l'incident del procés Xammar.

Fou un dels organitzadors de la jornada revolucionària del 6 d'octubre del 1934. Per aquests fets, s'hagué d'exiliar fins al 1936[1] a França, Amèrica, Alemanya, Bèlgica i finalment Andorra. Amb la victòria del Front Popular al govern de Madrid, retornà el 1936 i es dedicà a la reorganització de les Joventuts d'Estat Català.

Assassinat[modifica | modifica el codi]

El 28 d'abril del 1936 Miquel Badia fou assassinat en el moment que sortia del domicili amb el seu germà Josep per pistolers de la FAI,[1][3] probablement com a represàlia per la campanya que havia fet contra les seves activitats il·legals quan havia estat el cap de serveis de la CGOP.[4] L'assassinat es va dur a terme a dos quarts de quatre de la tarda davant del número 38 del carrer de Muntaner: Els dos germans sortien del seu domicili (el número 52) i es creuaren amb dos individus, els quals van disparar a Miquel un primer tret per l'esquena i, quan es va girar, dos trets més al pit i al ventre. El segon individu va disparar un sol tret a la cara del germà, el qual moriria al cap de pocs minuts. Tot seguit, els pistolers fugiren amb un cotxe que els esperava a la vorera del davant.[4][5]

Hipòtesi faista i falangista[modifica | modifica el codi]

Sobre l'autoria de l'assassinat, la hipòtesi més probable és que haguessin estat pistolers de la FAI, perquè el cotxe de la fugida era habitualment utilitzat pels membres d'aquesta organització per realitzar sabotatges a tramvies i autobusos. Un dels conductors habituals era el conegut pistoler Justo Bueno Pérez, el qual va ser identificat com a conductor del vehicle aquell mateix dia. A més, tant el propietari del cotxe com el propietari del garatge a on es guardava també n'eren militants.[4][n. 1]

Una segona possibilitat, tot i que menor, era que els pistolers fossin de les Juventudes Antimarxistas, perquè un grup liderat per un expolicia, Juan Segura Nieto, darrerament estaven adquirint pistoles i s'estaven reunint en llocs propers al domicili dels Badia. De fet la semblança entre Segura i el faista Bueno era extraordinària i els mateixos testimonis els confonien.[4] A més, també s'havia detectat l'arribada a Barcelona de diversos militants de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS que tenien la intenció de cometre atemptats terroristes i assassinats. Aquesta hipòtesi fou afirmada en declaracions a la premsa pel jutge instructor, Emilià Vilalta, amb l'objectiu exprés de desviar l'atenció sobre els sospitosos reals de l'entorn faista.[4]

Les teòriques coartades no es van poder desmuntar, i la concurrència habitual dels sospitosos faistes al garatge del cotxe no era prova suficient. A més a més els sabotatges comesos durant l'última vaga de transports, que havien admès, no podien ser sancionats perquè havien estat amnistiats pel govern republicà. Per tant el nou jutge Márquez Caballero, va acabar alliberant-los a tots.[4]

« Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Sabeu quin és? Morir en la lluita. »
Miquel Badia i Capell, Carta a un amic (París, 21 de febrer del 1935)[3]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Cal recordar que pocs mesos després el periodista Josep Maria Planes també seria assassinat amb sis trets al cap per incontrolats de la FAI a causa dels abrandats articles en què havia denunciat aquest assassinat, i altres accions de la violència faista.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 Mestre, 1998: p. 85, entrada: "Badia i Capell, Miquel"
  2. La Vanguardia, 29 de maig de 2011, pàgina 19
  3. 3,0 3,1 Caudet, 1978: p. ?
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Escofet, 1973: p. 79-89
  5. «Los hermanos Badía mueren víctimas de un atentado». La Vanguardia, 29-04-1936 [Consulta: 25 abril 2013].

Bibliografia referenciada

  • Caudet, Francisco. Historia política de Cataluña. Producciones Editoriales, 1978. ISBN 84-365-1195-6. 
  • Escofet, Frederic. Al servei de Catalunya i de la República. La victòria. 19 de juliol 1936. París: Edicions Catalanes De París, 1973, p. 220 p.. ISBN 2-85041-013-6. 
  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 85 entrada: "Badia i Capell, Miquel". ISBN 84-297-3521-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]