Modern Times

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de pel·lículaModern Times
Modern Times.jpg
Poster americà del film
Fitxa tècnica
Direcció Charles Chaplin
Protagonistes Charles Chaplin
Paulette Goddard
Henry Bergman
Stanley Sandford
Chester Conklin
Producció Charles Chaplin
Disseny de producció Charles D. Hall
Guió Charles Chaplin
Música Charles Chaplin
Fotografia Roland Totheroh i Ira H. Morgan
Muntatge Charles Chaplin
Distribuïdora United Artists
Dades i xifres
País Estats Units
Data d'estrena 1936
Durada 87 min
Idioma original Anglès
Lloc de rodatge Long Beach
Color blanc i negre
Pressupost 1.500.000$
Ingressos 163.577 $
Temàtica
Gènere comèdia dramàtica
romàntica
Palmarès
Premis National Film Registry (1989)
Més informació
IMDb Fitxa 8.4/10 stars
FilmAffinity Fitxa 8.7/10 stars
AlloCiné Fitxa
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Modern Times (literalment en català "Temps moderns") és un llargmetratge de 1936 dirigit, escrit i protagonitzat per Charles Chaplin. La pel·lícula és un retrat de les condicions desesperades que la classe obrera va haver de suportar en l'època de la Gran Depressió, condicions promogudes, en la visió que en fa la pel·lícula, per l'eficàcia de la industrialització i la producció en cadena. Mostra escenes d'aire futurista de la factoria on treballa Charlot, que podrien haver estat influenciades pel film Metropolis de Fritz Lang. És considerada com a un exemple de pel·lícula de crítica social, però Chaplin va treure importància al mèrit que hom li donà.[1]

Modern Times va ser un film a cavall entre el cinema mut i sonor, ja que Chaplin torna a mostrar reticències i crítiques envers aquest darrer. S'hi van incloure efectes sonors, com la música, cançons i veus provinents de ràdios i altaveus, així com els de l'activitat de les màquines, tot d'elements que aporten maldecaps i disgustos al protagonista.[2] Cap al final del film es pot sentir breument per primer cop la veu de Charles Chaplin, que canta una versió còmica de la cançó de Léo Daniderff, Je cherche après Titin, amb paraules inventades que imiten una barreja de francès i d'italià, amb algun mot en anglès.

A la pel·lícula també hi intervenen Paulette Goddard, Henry Bergman, Stanley Sandford i Chester Conklin.

Argument[modifica | modifica el codi]

Charlot treballa en una fàbrica collant cargols en una cinta sens fi. Un dia té un atac nerviós, producte de l'estrès del seu treball. Comença a cargolar nassos en lloc de cargols i acaba creant el caos. L'acomiaden i l’ingressen en un sanatori mental. Un cop recuperat, surt al carrer i troba que la fàbrica on treballava ha tancat. Per atzar topa amb una manifestació i és detingut, acusat, ―injustament― de ser-ne el capdavanter.

Quan surt de la presó troba que la vida al carrer és molt difícil. Després d'un lloc de treball fallit ―a causa de les seves males aptituds―, fa que el tornin a empresonar. Primer volent assumir la culpa del robatori d'un pa comès per una òrfena que tenia molta gana, i després intentant marxar d’un restaurant sense haver pagat el compte. El detenen, i en el cotxe patrulla troba la noia òrfena i aconsegueixen escapar-se.

Llavors comencen a buscar-se la vida junts, amb el somni de tenir una casa bonica. Primer el rodamón comença a treballar com a empleat nocturn en un centre comercial, però és acomiadat perquè s'ha quedat adormit en una pila de roba. Després torna a treballar a la seva antiga fàbrica com a ajudant del mecànic. Però l’empresa tanca a causa d'una vaga i de nou el protagonista és detingut acusat ―una altra vegada injustament― d'haver atacat, durant els disturbis, un policia, al qual va llençar un maó després de trepitjar una fusta.

En sortir de la presó, es retroba amb l'òrfena, que treballa en un cafè‑concert, en el qual els cambrers canten. La noia li promet buscar-li feina allà mateix. El rodamón és un cambrer dolentíssim, però diverteix molt els clients quan li arriba l'hora de cantar. Sembla, doncs, que tots dos han trobat una feina estable. Però arriba la policia i intenta endur-se la noia a l'orfenat. Tots dos aconsegueixen escapar-se.

En la seqüència final van per un camí desolat. La noia comença a plorar, però el rodamón l'anima a no perdre l'esperança ni el somriure. S'allunyen junts cap a l'horitzó, buscant el bon futur que tant somien, sense rendir-se, agafats de la mà, com en moltes de les anteriors pel·lícules de Charlot.

Però aquesta vegada va acompanyat.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • (anglès)} David B. Bills, The New Modern Times Factors Reshaping the World of Work, Albany : State University of New York Press, 1995. OCLC 42855872

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Flom, Eric L. «3. Modern Times». A: Chaplin in the Sound Era: An Analysis of the Seven Talkies. McFarland, 1997. ISBN 9780786403257. 
  2. Nugent, Frank S. «Movie Review – Modern Times». The New York Times, February 6, 1936. [Consulta: July 1, 2015].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Modern Times Modifica l'enllaç a Wikidata