Palau de Mar

Infotaula edifici Magatzems generals del Dipòsit
Dades
Tipus	Magatzem
Arquitecte	Maurici Garran
Obertura	1900
Ús	museu
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura industrial catalana arquitectura eclèctica
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Port Vell de Barcelona (Barcelonès) i la Barceloneta (Barcelonès)
Localització	Pl. Pau Vila, 1-5 i Moll del Dipòsit
41° 22′ 51″ N, 2° 11′ 09″ E
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	40369
Id. Barcelona	1

El Palau de Mar és un edifici construït entre 1880 i 1890 situat a la plaça Pau Vila per acollir els antics Magatzems Generals de Comerç. És un edifici típic de l'arquitectura portuària del segle XIX i actualment és seu del Museu d'Història de Catalunya, del Centre d'Història Contemporània de Catalunya, del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya i d'un seguit de negocis de restauració gastronòmica. Antigament servia de dipòsit d'emmagatzematge de les mercaderies que arribaven al port. Els MGC formen part del conjunt d'elements més importants del patrimoni industrial de Catalunya, s'acabaren de construir a la primera dècada del segle XX i foren rehabilitats i transformats a partir de l'any olímpic del 1992. Van ser projectats l'any 1881 per l'enginyer Maurici Garrán, primer director de la Junta d'Obres del Port de Barcelona, amb la intenció de destinar-los a dipòsits comercials.

Història

Una Reial Ordre, del 3 de març de 1818, autoritza l'establiment d'uns locals on els importadors puguin establir un contacte fàcil i barat amb els productes que vénen de l'estranger. Aquesta disposició topa amb la frontal oposició del Gremi de Fabricants de la ciutat, que hi veu un atac als seus interessos. No és fins al 1827 que els comerciants, amb el suport de la Junta de Comerç, aconsegueixen vèncer les reticències dels fabricants i una nova Reial Ordre disposa la creació d'un dipòsit comercial a Barcelona.

Els alumnes del catedràtic de l'Escola Gratuïta d'Arquitectura de la Junta de Comerç, Antoni Cellers, presenten, el 1829, diversos projectes que situen els dipòsits a tocar del Portal de Mar. El mes d'agost del 1831, però, la Junta de Comerç decideix situar, per mitjà d'un contracte de lloguer amb el Real Patrimonio, els magatzems a l'andana baixa del Moll Vell.

Poc temps després de l'adquisició del terreny, la Junta fa construir les seves pròpies instal·lacions, sota la direcció de Josep Oriol Mestres, davant mateix de la platja del Portal de Mar. Les dependències foren ben aviat insuficients i, al llarg del 1874, es van edificar els nous Magatzems Generals de Dipòsit, a l'avinguda d'Icària, projectats per Elies Rogent. Amb l'edifici del 1881, Maurici Garrán va pretendre dotar el Port de Barcelona d'unes instal·lacions més operatives i menys carregoses per al comerç.

La Revolució Industrial portà importants canvis en el món de la mar. Les silencioses embarcacions de fusta impulsades per l'energia del vent foren arraconades gradualment, però de manera implacable, per les embarcacions de ferro i acer propulsades per sorolloses màquines de vapor.

Tant les característiques tècniques de les noves embarcacions -més eslora i més calat-, com els criteris empresarials que regien la seva activitat -reducció de les estades a port i més rapidesa en les operacions de càrrega i descàrrega-, obligaren a replantejar tot el sistema portuari. El 1868, amb la voluntat de fer front a les noves necessitats, es constitueix la Junta d'Obres del Port de Barcelona. Maurici Garrán, director d'aquesta entre el 1868 i el 1881, va dir, en una conferència a l'Ateneu Barcelonès el 1877, quins eren els objectius principals de la reforma portuària:

«

No basta tener un puerto donde fondear los barcos, es preciso tener donde descargar las mercancías. No basta al comercio la seguridad de los buques; necesita dársenas, muelles espaciosos y medios adecuados para cargarlos, descargarlos y carenarlos; y casi inútil sería lo primero si lo segundo no se alcanzase. El demorar un solo día el proporcionar los medios que facilitan la carga, descarga, depósito, reconocimiento, almacenaje y transporte de las mercancías, es perjudicar evidentemente los intereses del país.

»

A l'arxiu històric de l'Autoritat Portuària de Barcelona, es conserva el projecte original de l'edifici per a Dipòsit Comercial signat per l'enginyer en cap i director de les obres, Maurici Garrán, amb data de l'1 de març de 1881. La memòria descriptiva del projecte cita que, segons la distribució general dels terrenys de la zona marítima efectuada d'acord amb la Reial Ordre de 20 d'octubre de 1872, al moll de la Platja dels Pescadors:

«

...se proyecte un extenso solar para el establecimiento de un espacioso almacén (...) que será muy ventajoso para la colocación de aquellas mercancías (...) que no hayan de entrar en la ciudad o no se destinen al consumo interior. Colocado el edificio de esta manera las mercancías pasan directamente de las barcas a los almacenes y desde estos a aquellos con la mayor economía.

»

No hi ha cap dubte, ell mateix ho reconeix, el projecte s'inspira en els edificis portuaris anglesos de l'època. Encara ara és fàcil veure la familiaritat entre els docks dels ports de Londres o Liverpool i els MGC de Barcelona. La forta personalitat d'aquests edificis, els docks anglesos, basada en la seva particular funció, els ha convertit en peces emblemàtiques de l'Arqueologia Industrial, disciplina històrica nascuda a Anglaterra després de la Segona Guerra Mundial amb l'objectiu d'estudiar i conservar les restes materials del mode de producció capitalista.

Maurici Garrán entenia que un dipòsit comercial portuari havia de tenir un seguit de condicions bàsiques: ser segur i de fàcil vigilància i control; tenir una ubicació propera als vaixells; facilitar les operacions fiscals i estar situat a la vora de la ciutat.

La forma de la planta, i sobretot la seva distribució, obeeix a un seguit de raons operatives, entre les quals cal destacar: facilitat constructiva, estalvi econòmic, garanties de seguretat, possibilitat de compartimentar, imperatius duaners i facilitat de vigilància.

Els treballs s'iniciaren el 1885. La primera fase va ser de fonamentació, feina molt complicada, ja que es feia damunt la Platja dels Pescadors. El 17 de desembre de 1894 s'adjudica l'obra a la societat "Material para ferrocarriles y construcciones". I el 31 de maig de 1900 es donen les obres per finalitzades.

Al llarg dels seus cent anys de vida, l'edifici dels MGC ha comptat amb una multiplicitat d'usos diferents, entre els quals destacaríem el de Cuartel del Cuerpo de Carabineros. Les raons per les quals no es va fer servir pràcticament mai com a dipòsit comercial foren, entre d'altres, per una ubicació excessivament allunyada de la bocana del port, per les dificultats operatives en comparació amb els tinglados d'una sola planta i per un alt cost de manteniment. L'edifici dels Magatzems Generals de Comerç

L'edifici dels MGC constitueix un exemple de la tècnica constructiva conceptualment més innovadora del període comprès entre les darreries del segle XIX i els inicis del segle XX.

Els MGC tenen una doble estructura. D'una banda, l'estructura interior, de pòrtics d'acer laminat. I de l'altra, l'estructura exterior, d'obra de fàbrica. L'estructura interior resulta de gran eficàcia quan es requereix un espai diàfan capaç de suportar importants càrregues. L'obra de fàbrica exterior és el millor tancament per protegir les mercaderies de les inclemències atmosfèriques, el foc i el robatori.

Fa més d'un segle, l'expansió de l'estructura metàl·lica va coincidir amb l'aparició de la teula plana, totes dues s'utilitzen positivament en la construcció dels MGC. L'emmotllament mecanitzat va permetre, tot estalviant material, adaptar millor la forma a la funció. La teula plana és una peça lleugera, resistent, nervada i que encaixa perfectament tant amb la base com amb la resta de peces, mitjançant l'acoblament en sec i sense l'ús de morter.

Als MGC conviuen dos elements de suport: el pilar de fosa i el pilar d'acer laminat. Com a element d'unió és palesa la generalització del passador. Tant els pilars com les jàsseres es construeixen al taller. Un cop a l'obra, aquestes grans peces es munten i es connecten per mitjà de passadors tipus cargol roscat en fred.

La rehabilitació feta l'any 1992, pels arquitectes Josep Benedito i Agustí Mateos, va comportar una important metamorfosi dels MGC, la qual ha conjugat la tradició portuària amb el dinamisme de l'arquitectura contemporània, i ha establert un diàleg entre el vell i el nou. En primer lloc, es va crear un gran espai buit al centre mateix de l'edifici, per fer-lo menys feixuc i, alhora, per articular la circulació vertical dins de l'edifici. D'altra banda, s'edifica una nova planta per tal de donar sortida al terrat, la qual ha esdevingut tot un èxit, ja que permet gaudir d'unes privilegiades vistes sobre el Port de Barcelona i sobre la ciutat.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau de Mar